14
de setembre
del
2017
Actualitzat
el
15
de setembre
a les
10:42h
Una coalició transversal de tot l'independentisme, lideratge de les entitats sobiranistes, objectiu fixat en afrontar unes plebiscitàries que equivalguessin al "referèndum que no ens van deixar fer", i amb ell com a primer o com a últim. Amb aquests pilars va presentar Artur Mas el seu projecte de llista unitària per a les eleccions el juny de 2015, la qual va derivar en Junts pel Sí, però amb importants variacions respecte la proposta inicial. Aquest dijous a la nit, però, s'ha visualitzat el que, en bona mesura, sonava de la música del llavors president de la Generalitat, malgrat que amb dos anys de retard.
Per una banda, representants del PDECat, ERC, Demòcrates, MES i la CUP -que no va voler formar part de la coalició independentista- han compartit escenari en un Tàrraco Arena ple a vessar. Per l'altra, la campanya unitària ha tingut un lideratge clar de l'ANC, Òmnium i l'AMI, les encarregades de la logística i d'actuar de frontissa entre totes les sensibilitats per mostrar una imatge d'unitat. Igualment, l'objectiu és clar a l'hora de fer el "referèndum que no ens van deixar fer", malgrat que aquest cop en forma de referèndum que també estan intentant impedir. I finalment, aquest cop el paper de Mas no ha estat un impediment. De fet, ha tingut un rol més que discret, mirant-s'ho entre el públic i essent mencionat només un cop en tot l'acte, per boca del líder de l'ANC, Jordi Sànchez.
I en aquest cas, la fórmula ha engrescat. L'acte arribava tres dies després d'una manifestació de 11 de setembre que s'havia celebrat com un nou èxit de participació però a la que li havia faltat certa èpica pròpia d'anteriors edicions. Alguns opinaven que això de celebrar Diades ja és com una mena de rutina, que ja es té per la mà, que és com aquell partit de les fases prèvies de la Copa per als equips grans, que saben que guanyaran de pallissa quasi sense baixar de l'autobús ni gastar el millor futbol. D'altres afegien que la reacció inicialment moderada de l'Estat arran de l'aprovació de les lleis de desconnexió havia buscat no encendre les masses catalanistes en guaret que només reaccionen quan se les sacseja des de Madrid.
Canvi d'actitud des de la Diada
Sigui com sigui, l'actitud al Tàrraco Arena era ben diferent a la de dilluns. No s'anava a complir l'expedient, no s'anava a tornar a fer aquell acte rutinari anual, no s'anava a reclamar un anhel que ja s'havia expressat nítidament amb anterioritat. En tres dies, la fase ha canviat completament. La final de la Champions que suposa l'1-O per a l'independentisme encén els ànims dels seguidors, els quals ja venien calents de dies i dies en què el comptador de querelles, advertiments, amenaces, escorcolls i denúncies ha fet hores extres per parar un tren.
Només faltava que a l'antic català del seny l'alertessin que potser li prohibirien aquest acte perquè l'auditori omplís les 9.000 places interiors i 1.000 persones més es quedessin a fora. Un "acte il·legal" -com el van declarar algunes intervencions-, en els temps que corren, és un acte exitós. I lluny del silenci o la timidesa d'algunes cites polítiques, el públic tenia ganes del "mambo" que els promet la CUP en el seu espot de campanya. Càntics, crits, aplaudiments i malucs a l'aire amb les actuacions en directe. Els eslògans preferits? "Ballesteros dimissió!", "votarem!", "independència!" i "no tenim por!". Només faltava alguna referència a l'1-O perquè tothom saltés. Era un públic agraït. I com el referèndum estava en boca de tothom, la meitat dels parlaments no s'han pogut sentir pels aplaudiments eixordadors i constants d'un independentisme amb fam de vot i que anirà a dormir amb els palmells adolorits.
La revolució de les performances
La calor escènica no aturava l'ímpetu i, com que aquesta és més la "revolució de les performances" que la "revolució dels somriures" -que també-, s'aprofitava les manyoples de paper corporatives amb què s'havien de ventar els assistents per usar-les com a ona o com a aplaudiment del 15-M o pel que sigui, però que no falti el moviment. Aquest escenari construït per fer curses de braus i reconvertit per a una tradició molt més nostrada com a seu del Concurs de Castells de Tarragona era en si mateix una metàfora perfecte des d'on repassar, en clau d'humor, la terminologia feta famosa en les darreres setmanes del processisme: "filibusterisme", "equidistància", "reconsideració".
Malgrat tot, al final, l'Estat no va fer acte de presència, més enllà dels advertiments que li llençava l'independentisme conforme no podria aturar l'1-O. Ara diuen que potser tallaran la llum dels col·legis electorals, però per ara només han aconseguir tallar la veu momentàniament a Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, que van haver de canviar de micro en les darreres intervencions de l'acte. "Mira que tinc una veu potent, però el micro ajuda", reconeixia un vicepresident del Govern abillat amb un conjunt curiós de vestit de muda ramb vambes de sola blanca d'estil modern.
Ara bé, no tota la unitat és unitarisme, i coincidir en l'escenari no significa aparcar totes les diferències. Només calia mirar l'exdiputat Quim Arrufat mentre la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, asseverava que "això no va de radicals o revolucionaris, sinó de la bona gent normal". A diferència de la resta de representants polítics, les seves mans estaven ben quietes en aquell moment.
Per una banda, representants del PDECat, ERC, Demòcrates, MES i la CUP -que no va voler formar part de la coalició independentista- han compartit escenari en un Tàrraco Arena ple a vessar. Per l'altra, la campanya unitària ha tingut un lideratge clar de l'ANC, Òmnium i l'AMI, les encarregades de la logística i d'actuar de frontissa entre totes les sensibilitats per mostrar una imatge d'unitat. Igualment, l'objectiu és clar a l'hora de fer el "referèndum que no ens van deixar fer", malgrat que aquest cop en forma de referèndum que també estan intentant impedir. I finalment, aquest cop el paper de Mas no ha estat un impediment. De fet, ha tingut un rol més que discret, mirant-s'ho entre el públic i essent mencionat només un cop en tot l'acte, per boca del líder de l'ANC, Jordi Sànchez.
I en aquest cas, la fórmula ha engrescat. L'acte arribava tres dies després d'una manifestació de 11 de setembre que s'havia celebrat com un nou èxit de participació però a la que li havia faltat certa èpica pròpia d'anteriors edicions. Alguns opinaven que això de celebrar Diades ja és com una mena de rutina, que ja es té per la mà, que és com aquell partit de les fases prèvies de la Copa per als equips grans, que saben que guanyaran de pallissa quasi sense baixar de l'autobús ni gastar el millor futbol. D'altres afegien que la reacció inicialment moderada de l'Estat arran de l'aprovació de les lleis de desconnexió havia buscat no encendre les masses catalanistes en guaret que només reaccionen quan se les sacseja des de Madrid.
Canvi d'actitud des de la Diada
Sigui com sigui, l'actitud al Tàrraco Arena era ben diferent a la de dilluns. No s'anava a complir l'expedient, no s'anava a tornar a fer aquell acte rutinari anual, no s'anava a reclamar un anhel que ja s'havia expressat nítidament amb anterioritat. En tres dies, la fase ha canviat completament. La final de la Champions que suposa l'1-O per a l'independentisme encén els ànims dels seguidors, els quals ja venien calents de dies i dies en què el comptador de querelles, advertiments, amenaces, escorcolls i denúncies ha fet hores extres per parar un tren.
Jordi Cuixart, president d'Òmnium, a Tarragona. Foto: Júlia Abelló
Només faltava que a l'antic català del seny l'alertessin que potser li prohibirien aquest acte perquè l'auditori omplís les 9.000 places interiors i 1.000 persones més es quedessin a fora. Un "acte il·legal" -com el van declarar algunes intervencions-, en els temps que corren, és un acte exitós. I lluny del silenci o la timidesa d'algunes cites polítiques, el públic tenia ganes del "mambo" que els promet la CUP en el seu espot de campanya. Càntics, crits, aplaudiments i malucs a l'aire amb les actuacions en directe. Els eslògans preferits? "Ballesteros dimissió!", "votarem!", "independència!" i "no tenim por!". Només faltava alguna referència a l'1-O perquè tothom saltés. Era un públic agraït. I com el referèndum estava en boca de tothom, la meitat dels parlaments no s'han pogut sentir pels aplaudiments eixordadors i constants d'un independentisme amb fam de vot i que anirà a dormir amb els palmells adolorits.
La revolució de les performances
La calor escènica no aturava l'ímpetu i, com que aquesta és més la "revolució de les performances" que la "revolució dels somriures" -que també-, s'aprofitava les manyoples de paper corporatives amb què s'havien de ventar els assistents per usar-les com a ona o com a aplaudiment del 15-M o pel que sigui, però que no falti el moviment. Aquest escenari construït per fer curses de braus i reconvertit per a una tradició molt més nostrada com a seu del Concurs de Castells de Tarragona era en si mateix una metàfora perfecte des d'on repassar, en clau d'humor, la terminologia feta famosa en les darreres setmanes del processisme: "filibusterisme", "equidistància", "reconsideració".
Assistents a l'acte d'inici de campanya del «sí» al referèndum. Foto: Júlia Abelló
Malgrat tot, al final, l'Estat no va fer acte de presència, més enllà dels advertiments que li llençava l'independentisme conforme no podria aturar l'1-O. Ara diuen que potser tallaran la llum dels col·legis electorals, però per ara només han aconseguir tallar la veu momentàniament a Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, que van haver de canviar de micro en les darreres intervencions de l'acte. "Mira que tinc una veu potent, però el micro ajuda", reconeixia un vicepresident del Govern abillat amb un conjunt curiós de vestit de muda ramb vambes de sola blanca d'estil modern.
Ara bé, no tota la unitat és unitarisme, i coincidir en l'escenari no significa aparcar totes les diferències. Només calia mirar l'exdiputat Quim Arrufat mentre la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, asseverava que "això no va de radicals o revolucionaris, sinó de la bona gent normal". A diferència de la resta de representants polítics, les seves mans estaven ben quietes en aquell moment.