Joan Guitart: «Cal estar preparats, l'Estat pot actuar com després del Sis d'Octubre»

Joan Guitart (Tàrrega, 1937) ha estat el conseller que ha estat més temps al Govern. Concretament, setze anys, vuit a Educació (1980-88) i vuit més a Cultura (1988-96), durant la presidència de Jordi Pujol, més dos anys en què va treballar a l'administració durant l'etapa de Josep Tarradellas. Durant el seu mandat es van posar en marxa moltes de les grans infraestructures culturals (Auditori, Teatre Nacional, MNAC). Li va tocar negociar assumptes delicats amb l'Estat, com el llegat de salvador Dalí. Liberal i moderat, amb un punt irònic, la realitat l'ha fet sobiranista convençut i incrèdul de terceres vies.

- Votarà l'1 d'octubre?

- Sí, home, és clar que votaré. Votaré que sí, sens dubte. I estic convençut que es farà tot el possible per votar.

-Malgrat l'Estat?

- Jo no puc anar més enllà i cal tenir un dubte raonable davant les afirmacions des de l'Estat dient que no votarem. Tinc la convicció que jo aniré a votar, però amb l'interrogant de si la força de l'Estat ho pot impedir.

"Si han inhabilitat el president Mas, no veig perquè no poden inhabilitar Puigdemont"

- S'imagina el president Puigdemont detingut?

- Detingut no ho sé. Pero ja han inhabilitat el president Mas, no veig perquè no poden inhabilitar Puigdemont. Cal estar preparats per una actuació dura de l'Estat, que pot actuar com després del Sis d'Octubre, salvant les distàncies de context. Rajoy és un gallec pur, no sabem per on pot sortir. Sempre hem estat governats per gallecs, Franco, Rajoy. El tipus més ric del món és gallec i a Santiago hi ha l'apòstol.   
 
- Com ha vist l'evolució del procés?  

- Des que el Partit Popular i el Tribunal Constitucional es van carregar l'Estatut, es veia ben clar que hi havia poques possibilitats d'arribar a una situació de normalitat amb l'Estat espanyol.

- Vostè no era independentista.

- No. Creia que amb el desenvolupament de l'Estatut i de manera progressiva, Catalunya aniria assumint més sobirania. Però davant del procés de centralització que es va anar donant, vaig haver de compartir una frase del president Pujol quan va dir que "no tinc arguments per donar enfront els independentistes". Jo pensava que davant el creixement de l'independentisme, que segons la major part de les enquestes, frega el 50% de la ciutadania, l'Estat actuaria de manera diferent, de manera raonable.

"Ni el PP ni el PSOE han pres cap iniciativa que convencin persones com jo, que no érem independentistes i crèiem que les coses podien ser diferents"

- Vostè va ser conseller durant molts anys. De fet, ha estat el conseller que va estar més temps en el Govern durant el mandat del president Pujol. És un dels homes que va governar en l'etapa autonomista. No confia en cap tercera via?

- No queda cap altre camí que la independència. Ningú pot pensar en terceres vies quan totes les terceres vies s'han esgotat. L'últim intent del tipus de tercera via l'hem vist amb la iniciativa dels socialistes, amb la proposta per Catalunya presentada per Pedro Sánchez. Vaig escoltar-lo creient que potser presentaria una proposta que suposés un gir en la situació. A aquestes alçades, dir que cal constituir una comissió per parlar del model territorial, home, escolta... Cal recordar que el seu predecessor al davant del PSOE, Rodríguez Zapatero, va prometre que donaria suport a l'Estatut que votés el Parlament, quan després ells mateixos s'ho van carregar. Van dir aleshores que desenvoluparien per llei les matèries que el TC havia eliminat, però no van fer res. Ni el PP ni el PSOE han pres cap iniciativa que convencin persones com jo, que no érem independentistes i crèiem que les coses es podien fer diferent per estar còmodes a Espanya.   

- Va ser conseller d'Educació i de Cultura. Va poder palpar l'Estat en carn pròpia.  

- L'Estat contemplava tot el referent a la cultura catalana amb una gran intranquil·litat. La cultura són les idees vives i és evident que les idees vives que hi ha a Catalunya són ben diferents que les de Madrid. I això fa que fins i tot en persones ben disposades d'Espanya es veiés amb recança la nostra cultura.
 
-Va entrar a l'administració ja sota el president Tarradellas, el 1978, com a secretari general de Cultura i Ensenyament. Li va tocar negociar amb l'Estat des de l'inici de la Generalitat recuperada. Un Estat potent en relació a una autonomia molt tendra.  

- Hi ha una cosa molt important que és l'estructura de poder. La tradició funcionarial de l'Estat té un pes enorme. Jo vaig ser secretari general sent Pere Pi Sunyer conseller. Quan vaig arribar, érem només tres persones: el conseller, la secretària i jo. El president Tarradellas va aconseguir la primera transferència de diners per al català, de 400 milions. Però va anar passant el temps i els diners no arribaven. Es va tancar un acord entre els presidents, però els diners van quedar aturats entre la maquinària de l'Estat, no es van pressupostar ni passar per intervenció, etc. Cal conèixer molt bé els entramats de l'administració de l'Estat. Cada aspecte era una batalla. Quan vam negociar els traspassos d'ensenyament, vam trigar a obtenir-los perquè ens volien negar el traspàs d'inspecció, que era bàsic perquè inspecció és la que ordena i dirigeix. El primer cop que es van pagar les nòmines dels mestres va ser un pas endavant, amb la bona feina del director general Basáñez.

- Durant la seva etapa a Cultura, li va tocar negociar sobre el llegat de Salvador Dalí. Com a conseller, va dir que no s'havia jugat net per part de l'Estat.

- És que es va jugar molt brut des de l'Estat. Una de les persones de l'entorn de Dalí, l'advocat Miguel Domènech, que li portava la part legal, em va dir que no calia que discutíssim perquè el testament de Dalí, que era el mateix que el de Gala, que un ho deixava a l'altra, deixava 50% de la seva obra a Madrid i l'altra a la Generalitat. Tots vam creure que això seria així, també Marià Lorca, l'alcalde de Figueres. La sorpresa va ser quan es va obrir el testament i vam veure que Dalí ho havia cedit tot a l'Estat.

- Què va passar?

- Sembla que Domènech va convèncer Dalí que, per facilitar-li les coses de tipus fiscal, seria millor que ho cedís tot a l'Estat. I Dalí, que tenia algunes obsessions (ell volia tenir cent milions de pessetes a la llibreta) i tenia molta por a la fiscalitat, va canviar-ho.    

Joan Guitart. Foto: Adrià Costa

-I el paper de l'Estat en això?

-Crec que ho van fer a través de Domènech, però no ho sé del cert. Més endavant, segons em va dir un alt càrrec de l'administració espanyola, Domènech va anar a demanar alguna prebenda a canvi, però se'l van treure de sobre. És allò de Roma no paga traïdors.  

-Amb quin ministre va negociar-ho?

-Amb Semprún. S'ha de dir que va adoptar una actitud molt positiva. Vam acordar que un conjunt d'obres, vint-i-tres, anessin al Centre Reina Sofia. La gran discussió va ser amb l'obra El gran masturbador, que Dalí havia dit que el volia a Figueres. Aquí Semprún es va mostrar inflexible i va dir que al Reina Sofia li exigien.

"Jorge Semprún ha estat el ministre de Cultura més positiu per Catalunya, disposat a invertir en grans infraestructures sense exigir ser als patronats"

-Va ser Semprún el ministre de Cultura amb qui es va entendre millor?

-Semprún. Va ser el més positiu per Catalunya. L'entenia perfectament. Es va mostrar disposat a contribuir en una tercera part en les grans infraestructures culturals sense ser presents en el patronat. Per això a l'Auditori no hi és el ministeri de Cultura, tot i que va aportar-hi inversions, com també a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Després, els seus successors van intentar corregir-ho, és clar. Jo li deia: "Tu ets un bon espanyolista". En les relacions polítiques a vegades influeixen coses que poden semblar menors. Jo sóc brassenià, sóc un gran amant de Brassens i al meu despatx tenia un retrat del cantant. En la primera trobada qu vaig tenir el ministre Ortega y Díaz Ambrona, de la UCD, a inicis dels 80, només entrar s'hi va fixar. Ell també n'era un fan i de seguida ens vam fer amics.

-No em digui que es van desbloquejar temes tot cantant Brassens.

-Confesso que més d'un cop vam acabar cantant junts temes de Brassens.

Joan Guitart. Foto: Adrià Costa

-Sent conseller de Cultura, es van engegar moltes de les grans infraestructures.

- Sí, quan vaig arribar, el MNAC estava tancat, i es va obrir amb els Jocs del 92. El MACBA no existia, com tampoc l'Auditori, es va engegar l'Arxiu Nacional, el Teatre Nacional.... Jo estava convençut que la millor política de cultura era dotar la cultura de grans infraestructures. Es va fer el Pla de Teatres i el de Biblioteques.

-Vostè va signar l'acord amb les monges de Sijena que, en principi, protegia les peces d'art.

-Jo va signar el conveni amb les monges, però anys després el govern de l'Aragó ho va desconèixer. Aquest fet és molt greu.
 
-El va sorprendre el cas Pujol?

-Sí, em va saber greu. Per ell mateix, també pel partit, però sobretot pel país perquè un país necessita mites.

-Hi ha parlat després?

- Per telèfon.

- Ha entrat al PDECat?

- No, de moment no. Vaig estar molts anys a Convergència, confio en els joves i no crec que pogués aportar gaire coses amb autoritat.  
 
- El veu un projecte de futur?

- Espero que sí. Confio que sí perquè hi ha un espai i jo el votaré.

- Va ser un dels màxims col·laboradors de Ramon Trias Fargas. Com creu que viuria aquest moment?

- Jo vaig ser un home d'en Trias Fargas. Era un home molt intel·ligent, crec que era més un intel·lectual que un polític. Ell reconeixia el dret d'autodeterminació. Ho tenia molt clar. Sempre deia que "jo vull ser espanyol perquè jo vulgui".

"Sóc un liberal preocupat per la justícia. Coincideixo amb el diagnòstic de Thomas Piketty sobre la desigualtat"

 És una persona d'ideologia liberal. Va ser president de la Fundació Catalunya Oberta, d'ideologia liberal. Dins del liberalisme també s'ha produït una escissió entre els sobiranistes i els no-sobiranistes. L'exconseller Fernández Teixidó va abandonar CDC per oposició a la línia sobiranista i ha creat Lliures. Un grup de liberals sobiranistes ha creat la plataforma Catalans Lliures. Ha seguit aquests moviments?

- Amb el grup de Lliures crec que no m'hi trobaria còmode. Jo sóc liberal, però no sóc un liberal pur. Ho sóc en el sentit de tenir una mentalitat d'obertura, però no tnt en el camp econòmic, en el qual sóc més social-liberal. Defenso que h hagi una escola privada, però al costat d'una escola pública forta. Sóc un liberal preocupat per la justícia. Coincideixo amb el diagnòstic de Thomas Piketty sobre la desigualtat, que considero el primer repte global. L'increment de les desigualtats és un fet i farà inviable el sistema.