Jordi Puntí: «En certa manera, a Espanya encara hi ha una mirada colonial»

Fa més de quatre anys que treballa en una novel·la sobre Xavier Cugat i en feia sis de la publicació d'Els castellans (2011), la seva darrera obra. Potser per això Jordi Puntí volia recuperar el lector, la sensació de mantenir-hi un contacte viu, de parlar-hi, de tornar-s'hi a relacionar des de la ficció. Ho fa amb Això no és Amèrica (Empúries / Anagama), un llibre de contes escrits per encàrrec i que ara recobren el sentit sota un mateix concepte i amb la reescriptura pacient d'un dels autors més respectat i llegits fora del nostre país. El llibre, a més, suposa el retorn de Puntí als contes, quinze anys després d'Animals tristos. Una obra deliciosa que és travessada per les raons imprevisibles de la vida, per personatges en trànsit i per molta música.
 
- Això no és Amèrica és el títol d'una cançó de David Bowie. I el llibre ve encapçalat per una citació d'un poema d'Enric Casasses, musicat per Pascal Comelade. Una carta de presentació amb una càrrega molt musical.
 
- Tots els contes són contes d'encàrrec, en origen no hi havia una voluntat de llibre al darrere. En el moment en què decideixo que això ha de ser un llibre, agafo tots els contes que he escrit els darrers anys i me'ls torno a llegir, en descarto, els reescric. Però una cosa és fer antologia de contes i una altra és fer un llibre amb voluntat unitària, on tots els contes tinguin un sentit amb el concepte del llibre. I aquesta unitat es pot aconseguir per una coherència d'estil –la pròpia veu literària– o pel concepte que hi ha darrere el llibre, que es pot aconseguir a partir de la coberta, de l'ordre dels contes, o de la manera com els presentes perquè el lector hi entri.
 
- El llibre comença amb un senyor que puja unes escales i s'acaba amb un senyor que baixa unes escales cap no se sap on.
 
- Calculo molt aquests detalls, perquè vull que el llibre tingui un element unitari. El títol, en aquest sentit, era molt important, perquè en el procés de rellegir i treballar de nou els contes m'adono que hi ha un fil unitari: la música, i així retorno a la teva pregunta inicial. Tots els contes –potser excepte un– tenen música, i no és una cosa atzarosa o casual. De vegades, la musica canvia el destí dels personatges. Quan busco el títol, faig una llista de títols de cançons i provo de veure què passa si els tradueixo al català.
 
- Fins que arriba a David Bowie.
 
- La mort de Bowie es produeix just en aquest procés. La meva dona posa a casa This is not America, que tenim en single, i de seguida vaig pensar que podia ser un bon títol. Però amb això no n'hi ha prou! Començo a donar voltes a aquesta idea del concepte, perquè el lector sempre té el títol al cap quan entra als contes. Fins i tot de manera inconscient, el lector pensa "per què aquest conte forma part d'un llibre que es diu Això no és Amèrica?". Per a mi, Amèrica és la terra del present, on tot es renova cada dia i on el passat i la història són poc importants.Aquí és a l'inrevés: el passat, els records i la memòria tenen un paper determinant, per tant: "Això no és Amèrica". I, també, que un dia me n'adono que Això no és Amèrica és un sintagma que funciona igual que el Ceci n'est pas une pipe, de Magritte: "això no és Amèrica", però hi ha contes que són Amèrica. N'hi ha que passen als Estats Units, hi ha un protagonista que és americà... D'alguna manera, doncs, això sí que és Amèrica. Ho és i no ho és. Aquest és l'element que fa que coincideixin tots els contes. I també hi ha un motiu, per acabar, més subjectiu: que m'agrada com sona.
 
- Els contes també tenen una presència molt constant de la mort, del pas del temps i del fet d'acumular anys. I a pràcticament tots els contes hi ha moviment. De fet, Maletes perdudes ja era un viatge.
 
- Són elements que formen part de les meves preocupacions quan escric. Quan agafes distància amb els contes t'adones dels fils que hi ha i els uneixes. M'agrada el concepte de recorregut, de viatge que canviï el protagonista. Com el noi que baixa el Passeig de Sant Joan. I també una sensació de quietud, de quedar aturat en el temps. Als Set dies al vaixell de l'amor, el protagonista puja al vaixell, però no baixa a cap port i s'acaba fent amic del pianista, una persona que viu encallada en aquell indret. Fins i tot passa al personatge que va a Las Vegas, que està fent un viatge iniciàtic, i que té una última frase molt definitiva: "tard o d'hora, tothom descobreix quin paper li ha tocat al teatre de la vida". Crec que aquesta és una de les motivacions dels contes: descobrir quin lloc tens al món. Quan arribes a una certa maduresa, necessites saber què coi has vingut a fer.
 
- El conte de l'autoestopista acaba amb una frase sobre "la posteritat". Hi pensa, vostè, en la posteritat? És jugar a saber quin lloc ocupa vostè en el món?
 
- Ui, no pas! Jo no hi penso gens, en la posteritat, com a escriptor. Et diria que en això sóc estrany. Crec que pensar-hi és un error gravíssim. Cal viure al dia i pensar en el present, i pensar en els lectors que tindràs demà, no pas d'aquí a trenta anys. A més, si els lectors d'aquí a trenta anys llegeixen això, ho llegiran d'una manera que jo sóc incapaç de preveure. La posteritat, entesa com a escriptor, és un error. No és versemblant pensar que, amb la quantitat de coses que surten i passen, algú ens continuarà llegint en el futur, prefereixo no pensar-hi. En aquest sentit, la posteritat de l'autoestopista és una posteritat petita. Ell es pregunta per què coi està fent autoestop tot el dia... És provar de trobar una justificació.
 
- La part de l'escriptor la reserva per l'últim conte, on apareix Jordi Puntí i torna a fer una volta més al concepte d'errar, de moviment.
 
- Sí, en aquest especialment. Tot el que explico és real. Em va convidar el Goethe-Institut a sopar amb desconeguts durant dues nits i amb la condició que amb allò que sortís del sopar havia de fer un conte. Em va costar molt, perquè era un encàrrec portat a l'extrem. I el que acabo fent és una cosa que no he fet mai: escriure un conte sense saber on aniré a parar. Em deixo anar i de seguida m'adono que el conte ha de ser un joc amb l'autoficció.
 
- Per això es diu La paciència?
 
- Sí. Avui en dia, els escriptors són molt impacients i necessiten tenir respostes ràpides i escriuen sobre el primer que troben: ells mateixos. Jo demano paciència. L'autor ha de tenir capacitat d'allunyar-se de si mateix i tenir paciència per convertir allò que veu i li passa en matèria literària. Avui en dia estem impulsats per un narcisisme que fa que tot sigui molt immediat. Per això hi ha aquest joc de canviar de narrador, de primera a tercera persona, de donar-li un nom, de canviar-lo. És trencar el punt de vista. L'autoficció és un autor que no pensa en el lector. Et dona un marc de lectura i, au, espavila't. En general,, et fa sentir com un espectador. A mi m'agrada més la idea que el lector entri al llibre i s'ho faci seu. En l'autoficció, com a lector només tens dues respostes possibles: o l'admiració, o la ràbia.
 
- És un fet generacional, aquesta devoció pel "jo"?
 
- Hi ha tota una generació que ha crescut amb uns inputs, com el Facebook, que celebren constantment el "jo". És allò de convertir-te en el centre de la festa i explicar-ho. S'ha perdut molt la idea del pudor i, tot i que tampoc no m'agrada l'exhibició dels sentiments, sí que valoro molt que es pensi sobre un mateix i puguis agafar una certa distància. Tots tenim un instint fabulador, l'habilitat innata d'explicar històries. Només es tracta de potenciar-ho, perquè és instintiu. Saps què passa? Que vivim en una realitat on la realitat és tan fictícia, que sembla que no calgui la ficció. Però és a l'inrevés, perquè moltes vegades passa que la ficció acaba sent molt més real que la realitat.- Com veu el moment de la narrativa a Catalunya?
 
- Vivim una època daurada. Els darrers quinze anys hi ha veus joves noves molt prometedores que fan primers llibres de qualitat molt notable. I conviuen amb una sèrie d'autors que fa temps que escriuen i les coses noves que fan no deceben mai. Hi ha una continuïtat que és la primera vegada que passa. La generació dels 70 era una generació esforçada, que havia d'omplir buits, com la novel·la negra. Ara, en canvi, estem dintre de la normalitat. I dins de la normalitat, hi ha un gruix de narradors, de poetes, de dramaturgs, que fa que puguem considerar-ho una edat d'or. Cada mes trobo un llibre bo en català. Per exemple, avui mateix m'he comprat La carpeta és blava, l'últim llibre d'Adrià Pujol.
 
- A Catalunya tenim una gran tradició de contistes, tot i que el fet d'escriure contes sempre ha tingut molt mala premsa. Per què escriure avui en dia encara contes?
 
- Hi he pensat sovint, en el tema, però no ho sé del cert. Als Estats Units hi ha un gran teixit de revistes que publiquen, encara ara, ficció curta i contes. Aquí, però, no. En general no hi ha hagut revistes que publiquin ficció curta. Segurament té a veure amb la mateixa tradició de llegir contes.
 
- Per què va començar a escriure contes, vostè?
 
- Va ser influït per les lectures dels Nou contes de J.D. Salinger i dels llibres de Quim Monzó. I quan comences, si en comptes de provar de fer una novel·la de 900 pàgines, fas contes, tot és molt més agraït i més fàcil. El conte té aquesta sort: tu acabes en un mes, el dones a llegir i tens resposta immediata. Una novel·la implica picar pedra durant molt més temps. Al principi era una qüestió d'economia mental.
 
- Com treballa els contes? Els estructura molt o deixa que l'imprevist el sorprengui?
 
- No em poso a escriure fins que no tinc força clar el principi i el final. El del mig m'és igual, deixo espai per deixar-me portar. Si ho sabéssim tot, de fet, ja no escriuríem. Em guio molt sovint per imatges. Sóc molt metòdic. Algunes de les imatges es connecten i acaba sortint alguna cosa, però necessito saber on aniré a parar per una pura sensació de control.
 
- Això no és Amèrica surt simultàniament en l'original en català i la traducció castellana, que publica Anagrama. Per alguna raó, però, els llibres d'autors que escriuen en català no tenen gaire recorregut a la resta de l'estat espanyol.
 
- És cert, i hi he reflexionat molt. Tots els meus llibres s'han traduït al castellà, primer a Salamandra i també a Xordica Editorial. Al llarg dels anys m'he adonat que hi ha un prejudici pels autors en català. I no és un prejudici dels lectors: el lector mitjà no té cap problema, al contrari. Veig més prejudici en alguns mitjans a l'hora de donar-te a conèixer o en alguns llibreters.
 
- Per què passa? No els agrada allò català?
 
- Jo crec que va per aquí, tot i que res no és tan obvi. Crec que és més un recel cap algú que, podent escriure en castellà, ha decidit fer-ho en català. Tots els autors que escrivim en català ens hem trobat en alguna entrevista amb el moment que ens pregunten "per què escrius en català?". I no hi ha cap altra resposta possible: jo no trio la llengua, la llengua em tria a mi. Si jo notés que escric millor en castellà, no tindria cap problema en canviar de llengua. Però no vull generalitzar, perquè anant per Espanya m'he trobat molts lectors, a Madrid, Bilbao, Saragossa. A Saragossa, per exemple, estan molt atents a tot allò que passa aquí, escrit en català, potser perquè l'escena cultural saragossana tenia una gran debilitat pel que publicava Jesús Moncada. Per tant, no es pot generalitzar, però crec que encara hi ha, en certa manera, una mirada colonial. Per ells, l'important és el que es fa en castellà. I el que es fa en català és local, petit. Per sort, també hi ha llibreters que estan atents al què passa i que els interessa molt el que passa en català.
 
- També hi hauríem d'afegir que vostè està escrivint una novel·la sobre Xavier Cugat que és un personatge amb una essència molt "Amèrica".
 
- Des que vaig començar la novel·la, fa quatre anys i mig, ha anat evolucionant molt, perquè he descobert moltes coses del Cugat, sobretot de l'època americana. Vaig  ser conscient del fet que a partir dels 50 anys va comença a dir moltes mentides, coses que hem donat sempre com a certs. Per exemple, ell és capaç de dir, amb tota la tranquil·litat, que la primera cançó que va gravar mai en Frank Sinatra era una cançó seva. O una altra de més grossa: a partir d'un moment afirma que es va casar cinc vegades. I no és veritat. Tot plegat fa que sigui un personatge molt literari, amb una vida molt més fabulosa del que va ser, amb la mentida com a una manera de supervivència.
 
- Allò que dèiem abans de recuperar la ficció.
 
- A en Cugat li passen coses increïbles, però necessita inventar per fer la vida encara molt més literària. Totes les mentides tenen un arc narratiu que els dona sentit. I hi ha vides on aquest arc narratiu és fabulós, com la del Xavier Cugat. En el seu cas, des del mateix inici: va néixer l'1 de gener del 1900. Que hi ha més increïble que néixer amb el segle? A partir d'un cert moment, quan està malalt, comença a dir que es morirà el 31 de desembre de 1999. "Hauré viscut un segle". Perquè la vida en si no té sentit, el que té sentit és la manera com l'expliques.