05
de setembre
del
2017
Actualitzat
a les
18:01h
"Tota l'escriptura és un acte d'alliberament", afirma Emanuel Bergmann (1972). Una manera d'entomar el fet literari, de crear sense lligadures i des d'una ànima eminentment lúdica, que ha fet d'El truc (La Campana / Anagrama) tot un èxit de lectors. L'autor, de visita a Barcelona per presentar aquest primer llibre, ha treballat en diversos estudis cinematogràfics, productores i editors independents a Alemanya i els Estats Units, i ha aconseguit el reconeixement unànime amb una història tendra on l'humor es barreja amb la tragèdia.
"L'humor és l'essència de la vida. És el que fem quan estem amb gent, quan prenem alguna cosa o quan xerrem", explica Bergmann en la presentació del llibre. "L'humor hauria de ser present a totes les arts serioses", rebla, dotant de sentit l'aposta que fa especial el llibre, sense que això eximeixi l'autor de plantejar-se on són els límits. "Ens hem de qüestionar de què riem. De la tragèdia o dels innocents? Chaplin reia de Hitler quan va fer El gran dictador. La meva família va sobreviure a l'Holocaust amb humor, era la seva manera de tirar endavant. Sempre he cregut que la majoria de les històries es beneficien si s'expliquen amb humor. El que és inapropiat és riure de les víctimes".
Un sentit de l'humor que dota de sentit un relat a través de dues línies temporals –Praga, 1934, i Los Angeles, 2007– que compten amb dos personatges fascinants: en Max, un nen americà de deu anys que vol salvar el matrimoni dels seus pares i que té una àvia que va sobreviure als crematoris nazis; i el Gran Zabbatini, un mag inoblidable. "El llibre té dos temps, però també dos tempos. La història d'en Max passa en pocs dies, i la d'en Mosche s'allarga durant dècades". Una diversitat temporal que mostra l'encert en el to: de la ingenuïtat infantil a la necessitat de creure en solucions màgiques, però sense caure en el parany sentimental.
El cinema com a gran inspiració
Aquestes són les màximes d'un manual d'estil que han recorregut altres creadors de la tradició jueva, com Woody Allen, un dels grans referents de Bergmann. "Allen m'agrada especialment en els relats, on hi ha enginy, profunditat i molt de cop verbal", precisa. En aquest sentit, no defuig que el cinema és una constant de la seva formació. "El cinema és la meva forma d'art favorita", explica. "La meva gran inspiració són la vida i el patiment. Però la meva gran inspiració artística és el cine, més enllà de la meva formació. De fet, vaig fracassar estrepitosament com a guionista a Hollywood, per això he escrit aquest llibre", exclama.
"Penso en imatges i sempre he pensat que s'expressa molt millor una idea amb una imatge que no pas amb un supòsit". En aquest sentit, ara que fa vint anys de l'estrena de Pulp Fiction, Bergmann recorda una entrevista d'aleshores a Quentin Tarantino, on se li feia notar que la pel·lícula tenia una estructura estranya. "Si parléssim d'una novel·la ningú no em faria aquesta pregunta, deia. Tarantino afirmava tenir més llibertat creativa com a director si abordava un guió cinematogràfic com si fos un llibre. I jo he pensat fer-ho exactament al revés: fer un llibre com si tingués imatges".
Una dècada de llarg recorregut editorial
Bergmann explica que la primera versió del llibre va ser escrita fa deu anys. "La vaig escriu re en sis setmanes", confessa. Llavors va venir una llarga travessia fins a trobar la llar adequada. "El primer esborrany era molt curt. No hi havia estratègia ni plans de publicació. El vaig enviar a 30 o 40 editorials dels EUA i d'Europa". Però l'original va ser refusat sistemàticament. "Em deien que no era bo, però jo no m'ho acabava de creure. Després d'uns anys, va arribar a Diogenes [editorial Suïssa de molt prestigi] i em van dir que sí, però que volien canvis".
El proper pas va ser reescriure el llibre durant uns quatre mesos. "El segon esborrany va ser molt diferent, amb 60 pàgines afegides, amb capítols i personatges nous". I amb l'afegit del canvi de llengua, de l'anglès a l'alemany. "Podríem dir que aquesta versió és el director's cut". El llibre, un cop a les llibreries, va esdevenir popular molt ràpidament. "Ara em diuen que és molt bo i tampoc no m'ho crec", afirma, mentre esbossa un somriure incrèdul. Perquè tota escriptura és un acte d'alliberament, afirma Bergmann. "I escriure aquest llibre ha estat un acte d'alliberament".
"L'humor és l'essència de la vida. És el que fem quan estem amb gent, quan prenem alguna cosa o quan xerrem", explica Bergmann en la presentació del llibre. "L'humor hauria de ser present a totes les arts serioses", rebla, dotant de sentit l'aposta que fa especial el llibre, sense que això eximeixi l'autor de plantejar-se on són els límits. "Ens hem de qüestionar de què riem. De la tragèdia o dels innocents? Chaplin reia de Hitler quan va fer El gran dictador. La meva família va sobreviure a l'Holocaust amb humor, era la seva manera de tirar endavant. Sempre he cregut que la majoria de les històries es beneficien si s'expliquen amb humor. El que és inapropiat és riure de les víctimes".
Un sentit de l'humor que dota de sentit un relat a través de dues línies temporals –Praga, 1934, i Los Angeles, 2007– que compten amb dos personatges fascinants: en Max, un nen americà de deu anys que vol salvar el matrimoni dels seus pares i que té una àvia que va sobreviure als crematoris nazis; i el Gran Zabbatini, un mag inoblidable. "El llibre té dos temps, però també dos tempos. La història d'en Max passa en pocs dies, i la d'en Mosche s'allarga durant dècades". Una diversitat temporal que mostra l'encert en el to: de la ingenuïtat infantil a la necessitat de creure en solucions màgiques, però sense caure en el parany sentimental.
El cinema com a gran inspiració
Aquestes són les màximes d'un manual d'estil que han recorregut altres creadors de la tradició jueva, com Woody Allen, un dels grans referents de Bergmann. "Allen m'agrada especialment en els relats, on hi ha enginy, profunditat i molt de cop verbal", precisa. En aquest sentit, no defuig que el cinema és una constant de la seva formació. "El cinema és la meva forma d'art favorita", explica. "La meva gran inspiració són la vida i el patiment. Però la meva gran inspiració artística és el cine, més enllà de la meva formació. De fet, vaig fracassar estrepitosament com a guionista a Hollywood, per això he escrit aquest llibre", exclama.
Emanuel Bergmann, amb les editories Isabel Martí i Sílvia Sessé i la intèrpret, durant la roda de premsa Foto: Esteve Plantada
"Penso en imatges i sempre he pensat que s'expressa molt millor una idea amb una imatge que no pas amb un supòsit". En aquest sentit, ara que fa vint anys de l'estrena de Pulp Fiction, Bergmann recorda una entrevista d'aleshores a Quentin Tarantino, on se li feia notar que la pel·lícula tenia una estructura estranya. "Si parléssim d'una novel·la ningú no em faria aquesta pregunta, deia. Tarantino afirmava tenir més llibertat creativa com a director si abordava un guió cinematogràfic com si fos un llibre. I jo he pensat fer-ho exactament al revés: fer un llibre com si tingués imatges".
Una dècada de llarg recorregut editorial
Bergmann explica que la primera versió del llibre va ser escrita fa deu anys. "La vaig escriu re en sis setmanes", confessa. Llavors va venir una llarga travessia fins a trobar la llar adequada. "El primer esborrany era molt curt. No hi havia estratègia ni plans de publicació. El vaig enviar a 30 o 40 editorials dels EUA i d'Europa". Però l'original va ser refusat sistemàticament. "Em deien que no era bo, però jo no m'ho acabava de creure. Després d'uns anys, va arribar a Diogenes [editorial Suïssa de molt prestigi] i em van dir que sí, però que volien canvis".
El proper pas va ser reescriure el llibre durant uns quatre mesos. "El segon esborrany va ser molt diferent, amb 60 pàgines afegides, amb capítols i personatges nous". I amb l'afegit del canvi de llengua, de l'anglès a l'alemany. "Podríem dir que aquesta versió és el director's cut". El llibre, un cop a les llibreries, va esdevenir popular molt ràpidament. "Ara em diuen que és molt bo i tampoc no m'ho crec", afirma, mentre esbossa un somriure incrèdul. Perquè tota escriptura és un acte d'alliberament, afirma Bergmann. "I escriure aquest llibre ha estat un acte d'alliberament".
Emanuel Bergmann, autor de la novel·la «El truc» Foto: Esteve Plantada