02
de setembre
del
2017
Actualitzat
el
03
de setembre
a les
17:03h
Arran dels atemptats a Barcelona i Cambrils, la invisibilització de les veus musulmanes als mitjans han donat una petita treva. Bona prova d'això són les contínues aparicions televisives de Míriam Hatibi, la fotografia viral de Hanan el Yazidi abraçant-se a la seva professora de l'institut, la Maria Majó, o el taxista marroquí Zaher Zinjli, que va evacuar una dona gran de la Rambla de la qual ha acabat fent-se amic. Totes aquestes històries han servit per donar veu a una comunitat infrarepresentada a l'espai mediàtic i han mostrat l'èxit de la convivència cultural a Catalunya.
Tanmateix, no tots els joves catalans amb pares magrebins han superat amb èxit el repte de construir aquesta identitat diversa. És el cas de la Sara, el nom fictici d'una jove de Barcelona que va fugir de casa amb 17 anys per evitar les normes dels seus pares, nascuts al Marroc, que no la deixaven continuar estudiant un cop va acabar l'ESO, ni tampoc participar en competicions esportives, la seva gran passió. Tampoc veien amb bons ulls que tingués amics o parelles no musulmanes. La Sara, que va créixer a Catalunya, denuncia que les normes ultraconservadores dels seus pares estaven influïdes pel sectarisme del seu imam. "Ens integraven entre setmana i ens desintegraven els caps de setmana", explica a NacióDigital, en referència a la mesquita.
La Sara demana dedicar més esforços a integrar, formar i dialogar amb els pares migrats que, com els seus, no tenen estudis bàsics i imposen un estil de vida massa rígid als seus fills. Davant d'aquesta situació, sovint es rebel·lava i el seu pare li va pegar més d'un cop. Quan a l'escola es van assabentar, van comunicar-ho a l'assistenta social, que al seu torn va parlar amb els seus pares. Ella ho considera un "disbarat" i poc després, amb disset anys, va fugir de casa.
"Vius entre dos mons i sents que no tens identitat"
L'adolescència de la Sara va ser complicada: "Quan tens 14 anys, sents que no tens identitat. Estimes moltíssim els teus pares, però el que ells creuen que és el millor per a tu, no ho vols". No va ser capaç de gestionar aquesta identitat múltiple, amb elements occidentals i musulmans. "Vius entre dos mons, un a l'escola, al club , al carrer, i un altre a casa i a la mesquita, que és una altra realitat paral·lela".
L'experiència de la Sara contrasta amb la de Cheima El Jebary, una jove musulmana de Sant Pol de Mar de 22 anys, que ha viscut aquest procés d'una manera radicalment diferent. El Jebary, que coordina les seus de l'Associació Joventut Multicultural Musulmana, no va viure cap "crisi d'identitat" perquè, segons creu, no existeixen dos mons oposats, sinó "molts mons i moltes identitats que van sumant-se". "No pots demanar a un adolescent que es defineixi per si és d'aquí o d'allà: serà un poc d'aquí i un poc d'allà, però no has d'escollir", detalla a NacióDigital.
El Jebary recorda que hi ha moltes famílies en les quals "qualsevol decisió important passarà sempre per l'imam" i per això reclama repensar el seu rol. "Fa falta una formació reglada que sigui la que et permeti liderar el discurs religiós", reclama El Jebary, que creu que això evitaria que hagi de venir "una persona del Marroc que no coneix aquesta realitat", la catalana. La jove, que estudia Treball Social, creu que les administracions no ajuden a afavorir una concepció de l'islam "com a filosofia de vida" i no com el que s'entén ara: l'obligació de resar i un codi de normes pràctiques. "L'administració et dona l'esquena quan dius que vols fer educació islàmica a les escoles", denuncia, i recorda que "hi ha instituts que impedeixen les joves anar a classe amb vel". Tot plegat no ajuda a construir un altre islam, més humanista i menys pràctic.
L'objectiu dels imams: mantenir a tota costa el vincle amb el Marroc
Jordi Moreras és un dels principals experts en islam del país i ha fet la seva tesi doctoral sobre la figura dels imams a Catalunya. Moreras creu que l'experiència traumàtica de la Sara amb el seu imam és "la prova d'un conflicte generalitzat" a moltes mesquites catalanes, assenyala a NacióDigital. El problema rau en el fet que "l'imam vol intentar mantenir el vincle amb les tradicions i els costums d'origen". D'aquesta manera, la seva feina acaba tenint més a veure "amb la nostàlgia del passat i amb mantenir aquest pont cultural, que no amb la pràctica de l'islam". Creu que el repte dels imams és "fer una aproximació al fet que suposa ser musulmà a Catalunya, que òbviament és diferent del que significar ser-ho als seus països".
Aquesta ànsia dels imams perquè les noves generacions no perdin el vincle amb el país d'origen dels seus pares també es troba a moltes llars, com a la de la Sara. "Els anhels que aboquen aquests pares no és més que un mecanisme de reproducció de la tradició d'origen", explica Moreras. Aquest intent perquè els joves catalans de famílies musulmans es "mantinguin fidels" als costums genera moltes tensions. "És un procés de socialització que relaciona aquests joves amb una realitat que no coneixen, i que no és la del seu país d'origen, sinó la dels seus pares, que a més coneixen a través d'uns criteris sovint idealitzats", apunta Moreras.
"Alguns joves poden rebutjar-ho i altres observen que l'islam els proporciona una identitat que els connecta, i els agrada", assenyala l'expert. Moreras alerta que la societat catalana no ajuda a viure amb normalitat aquesta diversitat: "Aquí se'ls demana algunes coses, però després se'ls nega altres, se'ls continua considerant immigrants i pateixen atacs racistes", explica Moreras. Al final, els joves musulmans es troben entre l'espasa i la paret: la comunitat islàmica té por que s'acabin assimilant a la societat catalana, que al seu torn no els considera catalans. És el que li passa sovint a Cheima El Jebary, que veu com encara avui dia molts no entenen "que porti vel que i que sigui de Sant Pol de Mar".
La diversitat a l'aula: una tasca a mig fer
L'alumnat immigrant a Catalunya va passar d'un 2,5% a un 15% del 2000 al 2010, explica a NacióDigitalIsmael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill. Creu que l'acollida llavors "va ser un èxit perquè el sistema "no va trontollar" i va ser capaç de mantenir la qualitat al mateix temps que acollia alumnes "que no dominaven la llengua i sovint tenien situacions familiars de molta precarietat". Tanmateix, Palacín apunta que després d'aquell primer "èxit", el sistema "s'ha relaxat" i el camí ha quedat a mig recórrer.
En Ramon Barlam és mestre a l'Institut Cal Gravat de Manresa i està especialitzat en l'atenció a la diversitat. Creu que les aules d'acollida que es van crear el 2005 i que es van repensar ara fa dos anys són "sense cap dubte el més innovador que s'ha fet en matèria d'educació a Catalunya". Les aules d'acollida van ser, per Barlam, "un model valent i atrevit que és totalment contraposat al francès, on s'aïlla als nens migrats en determinats barris i on es generen guetos".
"La identitat a l'adolescència com més es configura no és a l'aula, a les classes lectives, sinó a les activitats d'oci i lleure", detalla Ismael Palacín, que exigeix que s'inverteixi més "en polítiques de reforç, de tutorització i d'activitats extraescolars". El director de la fundació està convençut que només amb més recursos i més formació al professorat en matèria de multiculturalitat es podrà aconseguir que els fills d'immigrants deixin de tenir les taxes d'abandonament escolar més altes. Palacín posa com a exemple Canadà, on els estudiants fills d'immigrants tenen millors resultats que els fills d'autòctons. Palacín demana treballar amb la canalla, però també implicar els pares a la comunitat educativa.
Tanmateix, no tots els joves catalans amb pares magrebins han superat amb èxit el repte de construir aquesta identitat diversa. És el cas de la Sara, el nom fictici d'una jove de Barcelona que va fugir de casa amb 17 anys per evitar les normes dels seus pares, nascuts al Marroc, que no la deixaven continuar estudiant un cop va acabar l'ESO, ni tampoc participar en competicions esportives, la seva gran passió. Tampoc veien amb bons ulls que tingués amics o parelles no musulmanes. La Sara, que va créixer a Catalunya, denuncia que les normes ultraconservadores dels seus pares estaven influïdes pel sectarisme del seu imam. "Ens integraven entre setmana i ens desintegraven els caps de setmana", explica a NacióDigital, en referència a la mesquita.
Imatge d'arxiu de l'inici del curs escolar. Foto: Martí Albesa
La Sara demana dedicar més esforços a integrar, formar i dialogar amb els pares migrats que, com els seus, no tenen estudis bàsics i imposen un estil de vida massa rígid als seus fills. Davant d'aquesta situació, sovint es rebel·lava i el seu pare li va pegar més d'un cop. Quan a l'escola es van assabentar, van comunicar-ho a l'assistenta social, que al seu torn va parlar amb els seus pares. Ella ho considera un "disbarat" i poc després, amb disset anys, va fugir de casa.
La Sara explica que el seu cas no és aïllat i que a les escoles "s'hauria de fer un seguiment de les noies que deixen d'estudiar"Avui dia, els seus pares creuen que viu a Estats Units, però no ha marxat de Catalunya. Defensa que el seu cas no és aïllat i que a les escoles "s'hauria de fer un seguiment de les noies musulmanes que deixen l'escola" obligades pels seus pares. Segons la Sara, el seu imam encoratjava aquestes fèrries regles, i apunta que els líders religiosos tenen especial influència en famílies com la seva: sense estudis i tradicionals. "Els assistents socials haurien de treballar amb els nostres pares i els imams que els aconsellen, no amb nosaltres, que hem crescut aquí i no ens cal integrar-nos enlloc", resumeix.
Osona perd població estrangera per primer cop des de l'any 2000. Foto: Adrià Costa
"Vius entre dos mons i sents que no tens identitat"
L'adolescència de la Sara va ser complicada: "Quan tens 14 anys, sents que no tens identitat. Estimes moltíssim els teus pares, però el que ells creuen que és el millor per a tu, no ho vols". No va ser capaç de gestionar aquesta identitat múltiple, amb elements occidentals i musulmans. "Vius entre dos mons, un a l'escola, al club , al carrer, i un altre a casa i a la mesquita, que és una altra realitat paral·lela".
L'experiència de la Sara contrasta amb la de Cheima El Jebary, una jove musulmana de Sant Pol de Mar de 22 anys, que ha viscut aquest procés d'una manera radicalment diferent. El Jebary, que coordina les seus de l'Associació Joventut Multicultural Musulmana, no va viure cap "crisi d'identitat" perquè, segons creu, no existeixen dos mons oposats, sinó "molts mons i moltes identitats que van sumant-se". "No pots demanar a un adolescent que es defineixi per si és d'aquí o d'allà: serà un poc d'aquí i un poc d'allà, però no has d'escollir", detalla a NacióDigital.
Una nena ensenya una llibreta on es llegeix Foto: Adrià Costa
El Jebary recorda que hi ha moltes famílies en les quals "qualsevol decisió important passarà sempre per l'imam" i per això reclama repensar el seu rol. "Fa falta una formació reglada que sigui la que et permeti liderar el discurs religiós", reclama El Jebary, que creu que això evitaria que hagi de venir "una persona del Marroc que no coneix aquesta realitat", la catalana. La jove, que estudia Treball Social, creu que les administracions no ajuden a afavorir una concepció de l'islam "com a filosofia de vida" i no com el que s'entén ara: l'obligació de resar i un codi de normes pràctiques. "L'administració et dona l'esquena quan dius que vols fer educació islàmica a les escoles", denuncia, i recorda que "hi ha instituts que impedeixen les joves anar a classe amb vel". Tot plegat no ajuda a construir un altre islam, més humanista i menys pràctic.
"Les administracions no ajuden a afavorir una concepció de l'islam com a filosofia de vida"El Jebary és conscient que part de la comunitat musulmana veu amb el recel el procés d'assimilació dels joves musulmans que han nascut a Catalunya. Això fa que alguns pares musulmans prefereixin que els seus fills portin una vida més en consonància amb l'islam ortodox. El Jebary té una teoria que explica aquest fet: la societat estableix una divisió entre uns i els altres (els musulmans). Quan els "altres" entren al món dominat per la cultura occidental, ho poden passar malament i ser discriminats. "Els pares musulmans tenen tan naturalitzada aquesta condició d'inferioritat, que abans que els seus fills siguin menystinguts, prefereixen que es quedin dins de la comunitat". En resum, es tracta d'un mecanisme de protecció.
L'objectiu dels imams: mantenir a tota costa el vincle amb el Marroc
Jordi Moreras és un dels principals experts en islam del país i ha fet la seva tesi doctoral sobre la figura dels imams a Catalunya. Moreras creu que l'experiència traumàtica de la Sara amb el seu imam és "la prova d'un conflicte generalitzat" a moltes mesquites catalanes, assenyala a NacióDigital. El problema rau en el fet que "l'imam vol intentar mantenir el vincle amb les tradicions i els costums d'origen". D'aquesta manera, la seva feina acaba tenint més a veure "amb la nostàlgia del passat i amb mantenir aquest pont cultural, que no amb la pràctica de l'islam". Creu que el repte dels imams és "fer una aproximació al fet que suposa ser musulmà a Catalunya, que òbviament és diferent del que significar ser-ho als seus països".
Un home d'origen magrebí al mercat de Ripoll. Foto: Adrià Costa
"Alguns joves poden rebutjar-ho i altres observen que l'islam els proporciona una identitat que els connecta, i els agrada", assenyala l'expert. Moreras alerta que la societat catalana no ajuda a viure amb normalitat aquesta diversitat: "Aquí se'ls demana algunes coses, però després se'ls nega altres, se'ls continua considerant immigrants i pateixen atacs racistes", explica Moreras. Al final, els joves musulmans es troben entre l'espasa i la paret: la comunitat islàmica té por que s'acabin assimilant a la societat catalana, que al seu torn no els considera catalans. És el que li passa sovint a Cheima El Jebary, que veu com encara avui dia molts no entenen "que porti vel que i que sigui de Sant Pol de Mar".
L'intent perquè els joves catalans de famílies musulmans es "mantinguin fidels" als costums genera moltes tensions"El problema no són les dobles identitats", apunta Moreras, "sinó que les referències d'un lloc i un altre s'oposen mútuament", i posa com a exemple el fet que a joves com la Sara no se'ls permeti fer esport o sortir de festa. "El problema és que quan els imams desenvolupen la seva tasca de guia de referència, i indiquen el que està bé i malament a les famílies, barregen altres elements que tenen a veure amb les pràctiques culturals, com és el paper de la dona a l'espai públic".
La diversitat a l'aula: una tasca a mig fer
L'alumnat immigrant a Catalunya va passar d'un 2,5% a un 15% del 2000 al 2010, explica a NacióDigitalIsmael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill. Creu que l'acollida llavors "va ser un èxit perquè el sistema "no va trontollar" i va ser capaç de mantenir la qualitat al mateix temps que acollia alumnes "que no dominaven la llengua i sovint tenien situacions familiars de molta precarietat". Tanmateix, Palacín apunta que després d'aquell primer "èxit", el sistema "s'ha relaxat" i el camí ha quedat a mig recórrer.
Una aula d'una escola de Granollers. Foto: Ajuntament de Granollers
En Ramon Barlam és mestre a l'Institut Cal Gravat de Manresa i està especialitzat en l'atenció a la diversitat. Creu que les aules d'acollida que es van crear el 2005 i que es van repensar ara fa dos anys són "sense cap dubte el més innovador que s'ha fet en matèria d'educació a Catalunya". Les aules d'acollida van ser, per Barlam, "un model valent i atrevit que és totalment contraposat al francès, on s'aïlla als nens migrats en determinats barris i on es generen guetos".
"La identitat a l'adolescència com més es configura no és a l'aula, a les classes lectives, sinó a les activitats d'oci i lleure", detalla Ismael Palacín, que exigeix que s'inverteixi més "en polítiques de reforç, de tutorització i d'activitats extraescolars". El director de la fundació està convençut que només amb més recursos i més formació al professorat en matèria de multiculturalitat es podrà aconseguir que els fills d'immigrants deixin de tenir les taxes d'abandonament escolar més altes. Palacín posa com a exemple Canadà, on els estudiants fills d'immigrants tenen millors resultats que els fills d'autòctons. Palacín demana treballar amb la canalla, però també implicar els pares a la comunitat educativa.