27
d'agost
del
2017
Actualitzat
a les
17:23h
Una mirada a la realitat dels països àrabs de fa poques dècades ens oferiria una visió molt difícil de reconèixer amb ulls actuals. Hi havia poc rastre de fonamentalisme islàmic en la major part dels estats, tret de la wahabbita Aràbia Saudita. Al nord d'Àfrica, de l'Egipte de Nasser i després de Sadat, a l'Algèria de Boumedian, predominaven els règims panarabistes, nacionalistes i laics, com també a Síria i l'Iraq, governats pel partit Baas, en la fundació del qual va tenir un paper crucial un sirià cristià anomenat Michel Aflaq.
Era un altre món. Pere Vilanova, catedràtic de Ciència Política de la UB i expert en relacions internacionals i seguretat, explica a NacióDigital que "tot el pensament polític sobre el qual es construeix el modern nacionalisme àrab és secular. Cal recordar que el lideratge palestí estava aleshores sota l'hegemonia d'Al Fataq, de Iàsser Arafat, força laica amb qui competien organitzacions de l'extrema esquerra marxista. Tot això pateix un primer sotrac amb la revolució iraniana i anys més tard, ja als noranta, amb l'emergència del FIS a Algèria".
Iran, Algèria, Afganistan
La caiguda del xa a l'Iran, el 1979, va suposar una gran inflexió. La monarquia de Reza Pahlevi, occidentalista i dictatorial, tenia des dels anys cinquanta una oposició interna democràtica i laica. Però finalment, el que va començar el 1978 com una revolta democràtica, va culminar en una insurrecció islamista i va ser l'aiatol·là Khomeiny qui es va fer amb el poder, instaurant una República Islàmica que encara perviu i que ha generat corrents de fons en el món islàmic. L'Iran postkhomeinista és xiïta, de signe diferent al que és el sunnita Estat Islàmic, però el triomf dels aiatol·làs va indicar que les coses canviaven en els països àrabs.
A Algèria, l'aparició del Front Islàmic d'Alliberament (FIS), creat el 1989, va ser un altre tombant en un país que, des de la lluita per la independència, havia estat liderat pel Front d'Alliberament Nacional, símbol del nacionalisme socialitzant i laic. La probabilitat d'una victòria islamista en les eleccions del 1991 va provocar un cop de l'exèrcit i va desfermar una escalada de violència que esdevindria una sagnant guerra civil que va durar deu anys. Finalment, l'exèrcit es va imposar, però els focus de resistència islamista reste vius.
La guerra de l'Afganistan va ser l'altre gran moment d'eclosió de l'islamisme. L'intent d'establir un règim comunista molt radical enmig de les muntanyes afganes i amb suport de l'URSS, l'any 1978, no va posperar. La revolta de diverses faccions tribals i religioses va decidir els soviètics a una invasió el 1979, donant lloc a un dels darrers capítols de la Guerra Freda. Va ser en aquesta guerra on un joveníssim Ossama Bin Laden, membre d'una aristocràtica família saudita, es va iniciar en el combat islamista, en aquest cas contra l'URSS. En aquells anys, els vuitanta, era un aliat dels EUA. Però la guerra afganesa va concloure i en van venir d'altres. La guerra del Golf, amb el xoc obert entre els Estats Units i l'Iraq de Saddam Hussein, el 1991, va suposar la instal·lació de bases nord-americanes a Aràbia Saudita, un fet que Bin Laden va considerar una humiliació.
"Va ser Bin Laden -explica Pere Vilanova- qui posa les bases d'un nou discurs antinord-americà". En efecte, el panarabisme socialitzant aliat a l'URSS aviat seria un record superat. La principal destral de guerra contra la presència dels EUA en terra sagrada de l'islam utilitzaria un nou llenguatge: fonamentalisme, Alcorà, infidels, wahhabisme i guerra santa serien els nous termes del combat. La xarxa de Bin Laden, Al-Qaeda, aviat seria coneguda. Vilanova recorda que "Al-Qaeda du a terme accions espectaculars contra llocs simbòlics, com les ambaixades nord-americanes de Tanzània i Nairobi, el 1998, i després l'11-S".
Ibrahim al-Samarrai
Va ser arran de la guerra de l'Iraq, quan els Estats Units envaeix el país el 2003, que es produeix la trobada entre Al-Qaeda i un jove islamista que donarà que parlar. Nascut a la iraquiana Samarra -al nord de la capital iraquiana- el 1971, Ibrahim al-Samarrai era un estudiant de teologia de la Universitat de Bagdad. Al produir-se la invasió dels EUA, s'afegeix a la xarxa de Bin Laden.
Se'n saben poques coses de la seva biografia. L'any 2004, va caure en mans de les tropes nord-americanes i va estar quatre anys a la presó de Camp Bucca. Sembla que va ser en aquest període quan va acabar d'elaborar el seu ideari polític.
L'obsessió pel califat
El darrer califat musulmà va caure el 1924. En l'imperi otomà el poder el monarca, el soldà, era alhora el califa, que significa el successor de l'enviat de Déu, és a dir, el cap suprem. La derrota dels grans imperis (l'otomà, l'austro-hongarès, l'alemany) en la Primera Guerra Mundial va ser el cop de gràcia pel califat, suprimit finalment per Kemal Ataturk el 1924 al proclamar la República turca. Però el somni d'un nou imperi musulmà en què el cap polític sigui alhora el cap religiós ha restat viu en l'imaginari d'un sector de l'islamisme. Aquesta és l'obsessió d'al-Baghdadi.
La dissidència
L'any 2011, Bin Laden va morir a mans de soldats nord-americans. Ayman al-Zawahiri, el seu número dos, el va succeir al capdavant d'Al-Qaeda. Al-Baghdadi, per la seva banda, ja feia temps que treballava per bastir una potent organització pròpia.
La voluntat d'aparèixer com a califa de tot el món musulmà és una de les raons que expliquen els diferents canvis de nom de la seva organització, que neix com a Estat Islàmic de l'Iraq, es rebateja com a ISIS (Estat Islàmic de l'Iraq i del Llevant) el 2010, abans d'anomenar-se Estat Islàmic, per encarnar tot l'univers musulmà. És també la seva ambició pel califat el que fa que al-Samarrai adopti el nom d'Abu Bakr al-Baghdadi en honor del primer califa sunnita, Abu Bakr al-Siddiq, que era sogre de Muhammad, el Profeta.
El successor de Bin Laden discrepava d'al-Baghdadi. Ho explica Pere Vilanova: "Zawahiri no estava d'acord amb els mètodes tan indiscriminats que postulava al-Baghdadi i que suposaven que molts musulmans morissin també en els atemptats. Tampoc compartia la pretensió d'al-Baghdadi per territorialitzar el califat, és a dir, construir un estat amb capital i fronteres delimitades. El temps ha demostrat que l'aposta de Baghdadi no s'ha pogut sostenir".
Des de la creació de l'ISIS, al-Baghdadi pretén superar l'àmbit d'actuació iraquià, mentre que al-Zawahiri li exigeix que no actui fora de l'Iraq. Però l'ISIS penetra amb força a Síria, enfrontant-se directament amb la branca siriana d'Al-Qaeda, el Front al-Nursa. La ruptura amb Al-Qaeda és total. Les desavinences entre al-Zawahiri i al-Baghdadi van anar pujant de to. Fa uns mesos, el successor de Bn Laden va llançar greus acusacions contra EI, demanant als musulmans que se n'apartessin.
Mossul, apogeu i fallida
El juny del 2014, al-Baghdadi va assaborir el seu moment de màxima glòria. Des d'una mesquita de la ciutat siriana de Mossul, va proclamar el califat d'Estat Islàmic. És d'aquest moment una de les poques fotografies que es tenen d'ell. Al presentar-se com a califa -i descendent de Muhammad- va fer una crida a tots els musulmans del món perquè el seguissin. Feia mesos que els seus partidaris havien ocupat la ciutat iraquiana de Faluja i va començar a estendre el seu territori per diverses regions de l'Iraq i Síria.
En el territori que ocupava EI, es va imposar la xaria, lallei islàmica, però amb un extremisme i una violència en els mètodes que superaven tot l'imaginable: pena demort per decapitació contra tots aquells que no es fessin musulmans, persecució de totes les altres confessions i també dels qui són considerats falsos musulmans, que són tots menys els seus.
S'ha dit que EI ha estat el grup terrorista més ric de la història. Alguns analistes van quantificar en 2.000 milions de dòlars anuals els seus ingressos gràcies al control del petroli de les zones ocupades en el moment de màxima expansió. El control de l'energia petroliera de les zones sota el seu control, així com l'establiment d'impostos o el simple saqueig van permetre acumular una fortuna enorme als combatents salafistes.
Per l'economia d'EI, Mossul va ser un salt endavant. La indústria petroliera de la regió suposava dos milions de barrils diaris. A més, a les plantes de Baiji i Shaar hi havia la major refineria de gas de l'Iraq. Des d'aquest enclavament del nord iraquià, tabé es controlava el subministrament cap a Turquia.
La imatge, publicitada pel mateix EI, de càstigs i execucions de tot tipus d'"infidels" van convertir l'organització criminal d'al-Baghdadi en protagonista de tots els espais mediàtics. Però la seva mateixa brutalitat delimitava la seva capacitat d'estendre la seva influència. Si l'activisme i la bona organització militar d'EI el va fer més atractiu a joves radicalitzats que l'estructura d'Al-Qaeda, molt aviat la seva crueltat va generar pànic entre els musulmans. Hi ha hagut escenes de gran brutalitat, com cremar viu un pilot jordà fet presoner, Muadh al Kasasbeh, tancat en una gàbia, un fet que va ser filmat.
Al-Baghdadi va arribar a tenir més de 30.000 soldats a les seves ordres, de noranta països -el que demostra l'atracció que va generar en molts països musulmans-. Però aviat va perdre l'empenta que havia guanyat. En el moment de la invasió nord-americana, s'havia fet amb el suport d'un sector de la població sunnita, marginada des de la caiguda de Saddam Hussein i irritada contra el govern xiïta iraquià d'al-Maliki.
Però EI no va ser capaç de consolidar el terreny guanyat. La crueltat d'EI en les zones que dominava va actuar com un element de cohesió per bastir una gran coalició militar anti-Estat Islàmic formada per l'exèrcit iraquià, forces kurdes del nord, milícies xiïtes... i el suport de la coalició internacional liderada per Washington. El juliol del 2017, Mossul era recuperat per l'exèrcit iraquià. Era l'inici de la fi d'un somni imperial. En aquests moments, els seguidors d'al-Baghdadi resisteixen en una zona cada cop més restringida, amb la ciutat de Raqqa com a centre principal.
Pere Vilanova creu que "l'onada d'atemptats gihadistes a Europa és una resposta al fracàs estratègic d'Estat Islàmic en el seu territori. Actuen aquí perquè han fracassat allí". Segons ell, "exercir una violència extrema per una idea abstracta denota que no fan cap autolimitació entre finalitats i mitjans, i que actuen sense cap tipus de criteri moral".
Era un altre món. Pere Vilanova, catedràtic de Ciència Política de la UB i expert en relacions internacionals i seguretat, explica a NacióDigital que "tot el pensament polític sobre el qual es construeix el modern nacionalisme àrab és secular. Cal recordar que el lideratge palestí estava aleshores sota l'hegemonia d'Al Fataq, de Iàsser Arafat, força laica amb qui competien organitzacions de l'extrema esquerra marxista. Tot això pateix un primer sotrac amb la revolució iraniana i anys més tard, ja als noranta, amb l'emergència del FIS a Algèria".
Iran, Algèria, Afganistan
La caiguda del xa a l'Iran, el 1979, va suposar una gran inflexió. La monarquia de Reza Pahlevi, occidentalista i dictatorial, tenia des dels anys cinquanta una oposició interna democràtica i laica. Però finalment, el que va començar el 1978 com una revolta democràtica, va culminar en una insurrecció islamista i va ser l'aiatol·là Khomeiny qui es va fer amb el poder, instaurant una República Islàmica que encara perviu i que ha generat corrents de fons en el món islàmic. L'Iran postkhomeinista és xiïta, de signe diferent al que és el sunnita Estat Islàmic, però el triomf dels aiatol·làs va indicar que les coses canviaven en els països àrabs.
A Algèria, l'aparició del Front Islàmic d'Alliberament (FIS), creat el 1989, va ser un altre tombant en un país que, des de la lluita per la independència, havia estat liderat pel Front d'Alliberament Nacional, símbol del nacionalisme socialitzant i laic. La probabilitat d'una victòria islamista en les eleccions del 1991 va provocar un cop de l'exèrcit i va desfermar una escalada de violència que esdevindria una sagnant guerra civil que va durar deu anys. Finalment, l'exèrcit es va imposar, però els focus de resistència islamista reste vius.
La guerra de l'Afganistan va ser l'altre gran moment d'eclosió de l'islamisme. L'intent d'establir un règim comunista molt radical enmig de les muntanyes afganes i amb suport de l'URSS, l'any 1978, no va posperar. La revolta de diverses faccions tribals i religioses va decidir els soviètics a una invasió el 1979, donant lloc a un dels darrers capítols de la Guerra Freda. Va ser en aquesta guerra on un joveníssim Ossama Bin Laden, membre d'una aristocràtica família saudita, es va iniciar en el combat islamista, en aquest cas contra l'URSS. En aquells anys, els vuitanta, era un aliat dels EUA. Però la guerra afganesa va concloure i en van venir d'altres. La guerra del Golf, amb el xoc obert entre els Estats Units i l'Iraq de Saddam Hussein, el 1991, va suposar la instal·lació de bases nord-americanes a Aràbia Saudita, un fet que Bin Laden va considerar una humiliació.
"Va ser Bin Laden -explica Pere Vilanova- qui posa les bases d'un nou discurs antinord-americà". En efecte, el panarabisme socialitzant aliat a l'URSS aviat seria un record superat. La principal destral de guerra contra la presència dels EUA en terra sagrada de l'islam utilitzaria un nou llenguatge: fonamentalisme, Alcorà, infidels, wahhabisme i guerra santa serien els nous termes del combat. La xarxa de Bin Laden, Al-Qaeda, aviat seria coneguda. Vilanova recorda que "Al-Qaeda du a terme accions espectaculars contra llocs simbòlics, com les ambaixades nord-americanes de Tanzània i Nairobi, el 1998, i després l'11-S".
Ibrahim al-Samarrai
Va ser arran de la guerra de l'Iraq, quan els Estats Units envaeix el país el 2003, que es produeix la trobada entre Al-Qaeda i un jove islamista que donarà que parlar. Nascut a la iraquiana Samarra -al nord de la capital iraquiana- el 1971, Ibrahim al-Samarrai era un estudiant de teologia de la Universitat de Bagdad. Al produir-se la invasió dels EUA, s'afegeix a la xarxa de Bin Laden.
Se'n saben poques coses de la seva biografia. L'any 2004, va caure en mans de les tropes nord-americanes i va estar quatre anys a la presó de Camp Bucca. Sembla que va ser en aquest període quan va acabar d'elaborar el seu ideari polític.
L'obsessió pel califat
El darrer califat musulmà va caure el 1924. En l'imperi otomà el poder el monarca, el soldà, era alhora el califa, que significa el successor de l'enviat de Déu, és a dir, el cap suprem. La derrota dels grans imperis (l'otomà, l'austro-hongarès, l'alemany) en la Primera Guerra Mundial va ser el cop de gràcia pel califat, suprimit finalment per Kemal Ataturk el 1924 al proclamar la República turca. Però el somni d'un nou imperi musulmà en què el cap polític sigui alhora el cap religiós ha restat viu en l'imaginari d'un sector de l'islamisme. Aquesta és l'obsessió d'al-Baghdadi.
La bandera d'EI: "No hi ha més déu que Al·là" i "Muhammad és el missatger de Déu". Foto: Europa Press
La dissidència
L'any 2011, Bin Laden va morir a mans de soldats nord-americans. Ayman al-Zawahiri, el seu número dos, el va succeir al capdavant d'Al-Qaeda. Al-Baghdadi, per la seva banda, ja feia temps que treballava per bastir una potent organització pròpia.
La voluntat d'aparèixer com a califa de tot el món musulmà és una de les raons que expliquen els diferents canvis de nom de la seva organització, que neix com a Estat Islàmic de l'Iraq, es rebateja com a ISIS (Estat Islàmic de l'Iraq i del Llevant) el 2010, abans d'anomenar-se Estat Islàmic, per encarnar tot l'univers musulmà. És també la seva ambició pel califat el que fa que al-Samarrai adopti el nom d'Abu Bakr al-Baghdadi en honor del primer califa sunnita, Abu Bakr al-Siddiq, que era sogre de Muhammad, el Profeta.
El successor de Bin Laden discrepava d'al-Baghdadi. Ho explica Pere Vilanova: "Zawahiri no estava d'acord amb els mètodes tan indiscriminats que postulava al-Baghdadi i que suposaven que molts musulmans morissin també en els atemptats. Tampoc compartia la pretensió d'al-Baghdadi per territorialitzar el califat, és a dir, construir un estat amb capital i fronteres delimitades. El temps ha demostrat que l'aposta de Baghdadi no s'ha pogut sostenir".
Des de la creació de l'ISIS, al-Baghdadi pretén superar l'àmbit d'actuació iraquià, mentre que al-Zawahiri li exigeix que no actui fora de l'Iraq. Però l'ISIS penetra amb força a Síria, enfrontant-se directament amb la branca siriana d'Al-Qaeda, el Front al-Nursa. La ruptura amb Al-Qaeda és total. Les desavinences entre al-Zawahiri i al-Baghdadi van anar pujant de to. Fa uns mesos, el successor de Bn Laden va llançar greus acusacions contra EI, demanant als musulmans que se n'apartessin.
Mossul, apogeu i fallida
El juny del 2014, al-Baghdadi va assaborir el seu moment de màxima glòria. Des d'una mesquita de la ciutat siriana de Mossul, va proclamar el califat d'Estat Islàmic. És d'aquest moment una de les poques fotografies que es tenen d'ell. Al presentar-se com a califa -i descendent de Muhammad- va fer una crida a tots els musulmans del món perquè el seguissin. Feia mesos que els seus partidaris havien ocupat la ciutat iraquiana de Faluja i va començar a estendre el seu territori per diverses regions de l'Iraq i Síria.
En el territori que ocupava EI, es va imposar la xaria, lallei islàmica, però amb un extremisme i una violència en els mètodes que superaven tot l'imaginable: pena demort per decapitació contra tots aquells que no es fessin musulmans, persecució de totes les altres confessions i també dels qui són considerats falsos musulmans, que són tots menys els seus.
S'ha dit que EI ha estat el grup terrorista més ric de la història. Alguns analistes van quantificar en 2.000 milions de dòlars anuals els seus ingressos gràcies al control del petroli de les zones ocupades en el moment de màxima expansió. El control de l'energia petroliera de les zones sota el seu control, així com l'establiment d'impostos o el simple saqueig van permetre acumular una fortuna enorme als combatents salafistes.
Per l'economia d'EI, Mossul va ser un salt endavant. La indústria petroliera de la regió suposava dos milions de barrils diaris. A més, a les plantes de Baiji i Shaar hi havia la major refineria de gas de l'Iraq. Des d'aquest enclavament del nord iraquià, tabé es controlava el subministrament cap a Turquia.
El pilot jordà al-Kasasbeh, abans de ser cremat viu per EI. Foto: Europa Press
La imatge, publicitada pel mateix EI, de càstigs i execucions de tot tipus d'"infidels" van convertir l'organització criminal d'al-Baghdadi en protagonista de tots els espais mediàtics. Però la seva mateixa brutalitat delimitava la seva capacitat d'estendre la seva influència. Si l'activisme i la bona organització militar d'EI el va fer més atractiu a joves radicalitzats que l'estructura d'Al-Qaeda, molt aviat la seva crueltat va generar pànic entre els musulmans. Hi ha hagut escenes de gran brutalitat, com cremar viu un pilot jordà fet presoner, Muadh al Kasasbeh, tancat en una gàbia, un fet que va ser filmat.
Al-Baghdadi va arribar a tenir més de 30.000 soldats a les seves ordres, de noranta països -el que demostra l'atracció que va generar en molts països musulmans-. Però aviat va perdre l'empenta que havia guanyat. En el moment de la invasió nord-americana, s'havia fet amb el suport d'un sector de la població sunnita, marginada des de la caiguda de Saddam Hussein i irritada contra el govern xiïta iraquià d'al-Maliki.
Però EI no va ser capaç de consolidar el terreny guanyat. La crueltat d'EI en les zones que dominava va actuar com un element de cohesió per bastir una gran coalició militar anti-Estat Islàmic formada per l'exèrcit iraquià, forces kurdes del nord, milícies xiïtes... i el suport de la coalició internacional liderada per Washington. El juliol del 2017, Mossul era recuperat per l'exèrcit iraquià. Era l'inici de la fi d'un somni imperial. En aquests moments, els seguidors d'al-Baghdadi resisteixen en una zona cada cop més restringida, amb la ciutat de Raqqa com a centre principal.
Pere Vilanova creu que "l'onada d'atemptats gihadistes a Europa és una resposta al fracàs estratègic d'Estat Islàmic en el seu territori. Actuen aquí perquè han fracassat allí". Segons ell, "exercir una violència extrema per una idea abstracta denota que no fan cap autolimitació entre finalitats i mitjans, i que actuen sense cap tipus de criteri moral".