Denise Desautels: «Us recomanaria que no menystingueu mai l'enemic»

Denise Desautels (Mont-real, 1945) tenia set anys quan va quedar òrfena de pare. Un sotrac que es va anar fent present amb els anys, a mesura que la nena que era creix i la mort és un ritual constant de la vida. Amb delicadesa i sensibilitat, l'autora –una de les grans veus de la literatura quebequesa– descriu a Una felicitat imposada (LaBreu edicions, 2017, en traducció d'Antoni Clapés) una dècada de trànsit personal i col·lectiu. I el llibre es converteix en una narració a mig camí del dietari i la poesia, del record i la ficció.

"El llibre és una recreació dels meus records a partir de fragments, a la manera d'un mirall trencat", una obra que mostra la creativitat d'una autora que ha escrit més de quaranta poemaris, relats, peces radiofòniques i llibres en col·laboració amb diversos artistes visuals de reconegut prestigi. "Sobretot, però, em considero poeta –diu, amb un convenciment gremial gens imposat–. Potser és per això que, com tots els poetes, jo també volia fer una novel·la", diu, entre rialles.De fet, l'origen de la història no cal buscar-lo gaire lluny de la matèria primera dels poemes, amb paraules que travessen els camins de l'art, l'amistat i l'amor, amb una mare protectora, una àvia de petjada fonda i una amiga que esdevé una còmplice infatigable.
 
"Els novel·listes sempre fan servir el seu entorn com a referent", explica. "Però, al mateix temps, també estableixen una certa distància amb la història", explica. "Jo no em sentia capaç de poder guardar aquesta distància". Un bon dia, mentre donava voltes al llibre, Desautels va arribar a la conclusió que el text havia de començar a partir de l'àvia. "Ella va ser qui més em va cuidar quan el meu pare va morir –recorda–. M'abraçava i m'acaronava molt bé, però, al mateix temps, a cau d'orella m'explicava la història d'en Barbablava. Era una contradicció molt potent, que va acabar sent l'origen del llibre".
 
En aquell moment, amb el relat ja activat, és quan Desautels s'adona que la novel·la hauria d'esperar. "Havia de fer unrécit i havia de fer una obra amb el ventall més ampli possible per parlar de coses que m'havien passat i que eren comunes a les persones del Quebec. A Una felicitat imposada parlo de mi, però en el fons d'un nosaltres comú, situat en el Quebec d'abans de la revolució". El retrat d'un temps, d'un país i d'unes inquietuds d'alliberament que expliquen no només una història particular, sinó també el relat de la història del seu país.
 
Una realitat que condemna a ser feliç
 
"Tots els personatges que apareixen al llibre van existir", afirma. "La Lou va ser una amiga de veritat, molt important per a mi quan vaig quedar òrfena. Es convertirà pràcticament en la meva germana". La realitat, però, és passada pel filtre de la invenció literària. "La ficció és l'escriptura. És una de les gràcies d'aquest llibre, que la història en si no deixa de ser una història, una faula". El que importa, en realitat, és el com. "El que fa aparèixer la realitat és la manera com estan escrites les coses, com si tot fos un calidoscopi on les peces encaixen".
 
"Estic condemnada a la Felicitat", escriu en el primer dels relats del llibre, que comença amb la mort del pare. Aquesta serà la clau que mou les passes de la protagonista, alter ego de l'autora, fins a saber exactament què és ser feliç. Inspirada per una cita de Nathalie Sarraute, Desautels reflexiona sobre el fet de ser una nena "a qui li diuen constantment que és molt feliç". Però que amb dotze anys es comença a adonar que hi ha mancances per tot arreu, que la vida no és com sembla. "Fins que la Lou i jo quedem impressionades per l'autoretrat de Van Gogh i perdem del tot la por". La felicitat, com una presó invisible, que al final és un alliberament per descobrir el món.
 
Sobre el procés: "No menystingueu mai l'enemic"
 
Com a quebequesa il·lustre, i després d'haver viscut dos referèndums, l'opinió de Desautels sobre el procés que viu Catalunya sempre pot ser d'utilitat. La pregunta és obligada: què en pensa de la situació política catalana? "Us recomanaria que no seguíssiu el nostre exemple", etziba, mentre se li escapa un somriure mig burleta, mig còmplice. "He viscut els referèndums de l'any 1980 i el del 1995. Ara ja sóc gran i crec que no veuré la independència del Quebec", assegura, amb certa resignació.

"Potser penseu que només amb les banderes ja n'hi haurà prou. Però això no funciona així. Us recomanaria que no menystingueu mai l'enemic". Desautels parla des de l'experiència de viure els processos dels dos referèndums, just després que el 1976 arribés al poder René Lévesque, un primer ministre que va ser clau per creure en l'arribada de la independència. "Lévesque va promoure el govern d'una bella socialdemocràcia", defineix. "El país va modernitzar-se d'una manera molt notable, fent possible que hi hagués el primer referèndum en només quatre anys".

Aquells nous aires de la política van injectar grans dosis de confiança i de credibilitat entre els ciutadans. "Vam creure en nosaltres, com a poble. Però després del 1980 va venir el referèndum del 1995, i va ser pitjor: vam perdre la votació per dues dècimes!", exclama. "I vam veure com el Canadà gastava molts diners en propaganda i en campanyes que es van fer amb mètodes que ara s'han demostrat que eren il·legals". Uns esdeveniments que deixen una gran lliçó, aplicable també al procés català: "no cometeu l'error de pensar que tot està guanyat".