Recursos, ordinalitat, bestretes...: el model de finançament segueix castigant Catalunya

El greuge econòmic de l'Estat amb Catalunya i, en conjunt, els Països Catalans, és una realitat ben coneguda en els territoris afectats. I a més, no paren d'aparèixer informes que insisteixen que aquesta realitat no només és invariable, sinó que fins i tot creix durant la crisi i any rere any. L'últim estudi que ho corrobora l'edita la Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada (Fedea) i el seu autor és l'economista Ángel de la Fuente, gens sospitós de flirtejar amb el sobiranisme, ja que és un dels fundadors de C's i és l'assessor del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, per fer les balances fiscals del govern espanyol que minimitzen el dèficit català.

En aquest informe, referit a la liquidació del model el 2015, De la Fuente també juga amb les dades per intentar reduir el que greuge català i, per exemple, minimitza el cost de fomentar les llengües cooficials i atribueix part dels recursos que l'Estat transfereix amb aquest objectiu a Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Galícia a transferències per a competències comunes. Fent això, l'autor infla en 430 milions els recursos d'aquests territoris per a competències homogènies, aquelles que serveixen per comparar la suficiència financera entre autonomies. Sigui com sigui, nombroses dades deixen ben clar que alguns desequilibris no es poden maquillar.

1. El principi d'ordinalitat mai no es compleix

La reivindicació del principi d'ordinalitat en el sistema de finançament va ser una de les principals demandes del catalanisme durant la negociació de l'Estatut, fins al punt que la va aconseguir incorporar al text definitiu, per bé que la sentència del Tribunal Constitucional en va rebaixar l'efectivitat. Pràcticament a zero, pel que s'ha pogut comprovar. Segons aquest principi, la solidaritat interterritorial no pot provocar que, després del repartiment de recursos, una comunitat passi a tenir-ne menys que una que inicialment era més pobra.

Any rere any, però, Catalunya és el territori que més recursos aporta per habitant, clarament per sobre de la mitjana (en aquest cas, 16,5 punts), i, per contra, després la seva administració autonòmica és la cinquena que menys en rep, per sota de la mitjana (en aquest cas, quasi 2 punts). Per tenir clar fins a quin punt s'incompleix el principi d'ordinalitat, però, caldria tenir també en compte les inversions i la despesa directa de l'Estat a cada territori, unes xifres que tampoc no beneficien massa Catalunya.
 
2. Quasi 400 euros menys per català que per extremeny

La traducció de l'anterior gràfic en xifres implica que cada català paga més impostos que la mitjana d'espanyols -neutralitzant els efectes d'una política fiscal diferent de cada govern, és a dir, si tots els tipus de tots els impostos fossin iguals per a tots els ciutadans de l'Estat- i, per contra, les seves administracions reben menys recursos que la mitjana per oferir serveis a la ciutadania -de nou, amb el supòsit que les competències fossin homogènies i, per tant, restant els recursos destinats a competències pròpies, com els Mossos o presons-.

Per concretar, la Generalitat rep 381 euros per català menys del que la Junta d'Extremadura rep per cada extremeny (2.312 euros i 2.693 euros, respectivament), i això que cada català paga uns 1.000 euros més que cada extremeny en impostos.

3. Catalunya presta a l'Estat 5.000 milions a interès zero en tres anys

L'Estat treu pit sovint del crèdit que ofereix a les comunitats autònomes a través del fons de liquiditat autonòmica, com si fossin uns recursos que regalés. En realitat, però, no deixa de ser un préstec que les comunitats han de retornar durant deu anys a un interès determinat. En canvi, el govern espanyol mai no parla dels càlculs que sempre fa a la baixa a l'hora de calcular les bestretes a transferir any a any als governs autonòmics. La previsió sempre està per sota de la millora econòmica final i, per això, els executius de les comunitats no poden gaudir de la totalitat dels recursos que han pagat els seus ciutadans i que els pertanyen, segons el model de finançament, fins dos anys més tard, quan s'ha liquidat l'exercici corresponent i l'Estat passa comptes.

Llavors, Montoro traspassa els diners que falten a cada comunitat, però sense interessos, tan sols la xifra neta, malgrat que aquests han estat uns recursos que fins llavors ha gestionat i gastat l'Estat, impedint que cada territori fes polítiques anticícliques contra la crisi. D'aquesta manera, per exemple, Catalunya ha finançat a l'Estat 5.048 milions a interès zero entre 2014 i 2016, mentre que el conjunt de les comunitats li han cedit durant dos anys la gestió de 25.233 milions.
 
4. Els territoris on menys millorarà el finançament el 2018

Per si fos poc, no sembla que el greuge s'hagi de corregir els propers anys. La millora econòmica provocarà que els recursos del sistema de finançament millorin en cada exercici, però no necessàriament de forma especialment positiva per a Catalunya.

Si el model no canvia aviat -com no sembla que hagi de passar, malgrat els retards acumulats-, De la Fuente calcula que els recursos de les comunitats augmentin prop d'un 4% el 2018 -en aquest cas, sense tenir en compte competències homogènies o impostos cedits-. Ara bé, de forma ben desigual: mentre a les Canàries ho farà en un 8,63% i a Aragó en un 6,71%, al País Valencià tan sols creixerà un 0,83% i a Catalunya, un 2,09%. Seran els dos territoris on l'increment sigui més baix.