07
d'agost
del
2017
Actualitzat
el
10
d'agost
a les
8:46h
Diversos lingüistes de prestigi com la polonesa Anna Wierzbicka sostenen que hi ha una mena de “primitiu semàntic”, és a dir, com una molècula significativa amb què es poden construir organismes més elaborats. Seria com l’ADN de les llengües. I, ben mirat, resulta que, en una dimensió global, els idiomes són força semblants. En cas contrari, els moderns dispositius de comunicació serien menys eficients.
Martin Joos va fer en 1957 una revisió sociolingüística de les teories de les tres dècades anteriors i va assenyalar que els idiomes “poden diferir els uns delss altres sense cap límit i d’una manera imprevisible”. Però el mateix any que ell publicava el llibre d’on s’ha extret aquesta idea, Readings in linguistic: The development of descriptive linguistic in America since 1925, Noam Chomsky treia al mercat una de les seves obres més populars, traduïda aquí com Estructuras sintácticas, amb un plantejament diametralment oposat.
Bases compartides
El professor i activista progressista afirmava que si un científic marcià vingués al nostre planeta arribaria a la conclusió que tothom parla un sola llengua. I això que, quan ho va escriure, encara no existien els smartphones! Si l’extraterrestre ens visités avui, a més, creuria que seguim procediments idèntics a partir d’una única eina: el telèfon mòbil. Sigui com sigui, les similituds conceptuals i de base entre els idiomes són abundants.
Per exemple, aproximadament un terç del total al món designa la pupil·la de l’ull amb paraules que tenen el significat de “persones petites”. Hauria d’haver una justificació per a una coincidència tan poc probable, oi? Doncs hi és, per descomptat. El que passa en el llenguatge té sempre una raó de ser, malgrat que, paradoxalment, sigui poc... racional. Qui escruta des de prop un ull aliè percep un ésser minúscul que l’observa: el seu propi reflex.
La intimitat, en obert (i de franc)
Fins no fa gaire, els idiomes tenien un altre tret comú que destacava. Els sentiments quedaven reservats per a la intimitat, un mot que prové de llatí intimus, el superlatiu d’interior. Els ifaluk en diuen niferash; els javanesos, batin; loto és el terme que fan servir els samoans amb aquest propòsit... L’etcètera és tan extens com il·lustratiu: revelava la necessitat de la metàfora per aprofundir en l’ànima.
No obstant, l’esclat digital va portar una transformació enorme. Allò que havia estat reduït al cercle privat es va convertir en matèria d’exhibició pública: a Facebook, Instagram, Snapchat, Whatsapp i altres xarxes socials i serveis de missatgeria instantània. Famosos i ciutadans anònims, rics i pobres, joves i vells... van adquirir llavors uns hàbits i un registre universals, amb l’anglès com a lingua franca o, alternativament, proveïdora d’expressions i esquemes. Així, pensem en gerundi per explicar-ho online i de franc: prenent el sol a Menorca, volant a Londres o comprant a Hong Kong.
Martin Joos va fer en 1957 una revisió sociolingüística de les teories de les tres dècades anteriors i va assenyalar que els idiomes “poden diferir els uns delss altres sense cap límit i d’una manera imprevisible”. Però el mateix any que ell publicava el llibre d’on s’ha extret aquesta idea, Readings in linguistic: The development of descriptive linguistic in America since 1925, Noam Chomsky treia al mercat una de les seves obres més populars, traduïda aquí com Estructuras sintácticas, amb un plantejament diametralment oposat.
Bases compartides
El professor i activista progressista afirmava que si un científic marcià vingués al nostre planeta arribaria a la conclusió que tothom parla un sola llengua. I això que, quan ho va escriure, encara no existien els smartphones! Si l’extraterrestre ens visités avui, a més, creuria que seguim procediments idèntics a partir d’una única eina: el telèfon mòbil. Sigui com sigui, les similituds conceptuals i de base entre els idiomes són abundants.
Per exemple, aproximadament un terç del total al món designa la pupil·la de l’ull amb paraules que tenen el significat de “persones petites”. Hauria d’haver una justificació per a una coincidència tan poc probable, oi? Doncs hi és, per descomptat. El que passa en el llenguatge té sempre una raó de ser, malgrat que, paradoxalment, sigui poc... racional. Qui escruta des de prop un ull aliè percep un ésser minúscul que l’observa: el seu propi reflex.
La intimitat, en obert (i de franc)
Fins no fa gaire, els idiomes tenien un altre tret comú que destacava. Els sentiments quedaven reservats per a la intimitat, un mot que prové de llatí intimus, el superlatiu d’interior. Els ifaluk en diuen niferash; els javanesos, batin; loto és el terme que fan servir els samoans amb aquest propòsit... L’etcètera és tan extens com il·lustratiu: revelava la necessitat de la metàfora per aprofundir en l’ànima.
No obstant, l’esclat digital va portar una transformació enorme. Allò que havia estat reduït al cercle privat es va convertir en matèria d’exhibició pública: a Facebook, Instagram, Snapchat, Whatsapp i altres xarxes socials i serveis de missatgeria instantània. Famosos i ciutadans anònims, rics i pobres, joves i vells... van adquirir llavors uns hàbits i un registre universals, amb l’anglès com a lingua franca o, alternativament, proveïdora d’expressions i esquemes. Així, pensem en gerundi per explicar-ho online i de franc: prenent el sol a Menorca, volant a Londres o comprant a Hong Kong.