La nova paternitat: «No vull ser com el meu pare, jo no em vull perdre res»

"No vull ser com el meu pare, un pare absent. No vull perdre'm com creixen els meus fills". Aquesta és una de les reflexions que més va escoltar Ritxar Bacete quan estudiava la corresponsabilització de les parelles en la criança de la canalla i la feina domèstica. Bacete, antropòleg i coordinador de Promundo a l'Estat, atén a NacióDigital mentre dona de menjar als seus fills, i explica com la paternitat i la masculinitat estan canviant vertiginosament. Ara, un nou estudi confirma la seva tesi, però afegeix un condicionant: els pares que s'impliquen més són els que tenen més estudis i millors feines.

Després d'entrevistar 64 pares de Barcelona i Madrid, els investigadors Tomás Cano i Marc Barbeta-Viñas, de la UAB, han constatat que els pares s'està "maternitzant". "Hi ha hagut una transició i hem passat de la paternitat monolítica la funció de la qual era únicament portar diners a casa, a una multidimensional, més oberta i més present", detalla Cano a NacióDigital.
 
A l'estudi "Cap a un model de paternitat? Discursos sobre la implicació paterna", Cano i Barbeta-Viñas conclouen que la implicació dels pares està relacionada amb la qualitat de la feina i la formació. És fàcil: els homes amb bones feines poden conciliar més, i els que tenen estudis superiors acostumen a estar també més conscienciats per la igualtat de gènere.

Els pares s'ocupen de les feines menys pesades

Les mares continuen dedicant més temps a la cura dels fills i, a més, s'encarreguen de tasques que els homes encara no fan. "Els pares s'ocupen dels aspectes més lúdics de la criança, com anar al parc, i les mares dels més pesats, com canviar els bolquers". Canviar els bolquers o donar el menjar són feines que requereixen poder conciliar. A l'Estat, la legislació deixa ben clar qui ha de tenir cura de la mainada, assegura Cano, i posa com a exemple les baixes de paternitat, del tot insuficients.

Per la seva banda, Ritxar Bacete també va observar com, després de néixer el nadó, moltes mares deixaven la feina. Segons el seu estudi, el 62% de les dones tenien una feina a temps complet abans de ser mares. Un cop van donar a llum, només van continuar el 41%. Amb els pares, en canvi, passava tot el contrari: abans de tenir el fill, el 82% treballava a jornada completa, i, un cop el nadó va néixer, aquest percentatge va enfilar el 91%.

"El meu pare no venia mai a veure'm als partits"

Durant les entrevistes que ha fet Cano, els pares entrevistats sovint recordaven la figura del seu pare com tot allò que no volien ser. "El meu pare no venia mai a veure'm al camp de futbol, però jo no em perdo ni un partit de la meva filla", deia un d'ells.

Cano ha classificat els pares de l'estudi en funció de si creuen que s'ha de tenir una relació estreta amb la canalla (model relacional-comunicatiu) i aquells que creuen que és bo parlar amb els fills, però sense passar-se, ja que es corre el risc de convertir-se en un germà gran (model tradicionalista). Dins d'aquest últim grup, alguns enyoren l'autoritat que abans tenien els pares, però són una minoria.
 Ara per ara, els pares saben allò què no volen ser, però no tenen cap model en el qual emmirallar-se. Ritxar Bacete es posa com a exemple: "Jo tinc 34 anys, i vaig absorbir una idea del que significa ser pare: marxar ben d'hora al matí i tornar a la nit, i un cop a casa no fer res". Ara, "el paper del pare s'ha diversificat, però no hi ha cap model de referència". Qualsevol que conegui la seva trajectòria sap que ell podria ser un bon model.

Què es guanya i què es perd sent un pare implicat?

"Ser pare és una bona oportunitat per ser conscient dels privilegis que es té com a home", sosté l'antropòleg. Un exemple és el fet d'haver de viatjar per feina, molt més acceptat en el cas dels homes. Una bona forma de començar a ser un "pare positiu" és practicar el 'no' en l'àmbit públic i el 'sí' en el privat". D'aquesta manera, els homes comencen a "negociar" el seu temps i les seves decisions.

És un sacrifici que compensa, assegura Bacete. "Un cop proves la vivència d'un amor al qual no ens havien ensenyat, és molt difícil desenganxar-te", explica Bacete sobre aquesta nova forma de viure la paternitat. "Si estàs més present en les cures dels teus fills, és una transformació que va en un doble sentit", defensa, ja que a banda dels beneficis emocionals pel pare, l'infant també en treu profit: millor desenvolupament cognitiu, menys visites al metge, menys possibilitats de caure en addiccions, i menys violència intrafamiliar.
 
Bacete està a punt de publicar Nous homes bons: la masculinitat en l'era del feminisme, on fa un repàs de tots els pares implicats de la història. Diu que sempre n'hi ha hagut, però que ara, gràcies a les conquestes feministes, els homes tenen una oportunitat històrica, ja que "per fi es poden alliberar de les limitacions d'haver desenvolupat només la meitat de les seves potencialitats", les masculines.

"Ens hem descuidat de les cures, de l'amor, de la bellesa o l'expressivitat", assegura. Si durant els últims 40 anys les dones han demostrat la seva capacitat d'alliberar-se, "ara els toca a ells". "Elles ja s'han masculinitzat, ara toca que nosaltres ens feminitzem", conclou.

"La paternitat és una experiència de moltíssima felicitat i moltíssimes pors", defensa Ritxar Bacete

Una forma de feminitzar-se és parlar obertament de les inquietuds del procés de ser pare. "La paternitat és una experiència de moltíssima felicitat i moltíssimes pors", defensa Bacete, que creu que la masculinitat ha negat als homes la possibilitat de tenir por. "Amb els amics és molt més fàcil parlar del Barça, que d'aquestes pors, perquè es veu com un símptoma de debilitat". Conscients de la dificultat que tenien molts homes per trobar espais on poder parlar obertament d'aquests temes, el 2009 l'Institut Català de la Salut i l'Ajuntament de Barcelona van crear els grups de pares.

 

Els grups de pares: un espai on poder parlar sense embuts

Els grups de pares (oficialment, Grups d'homes per una paternitat responsable, activa i conscient) van néixer fa vuit anys. Als centres d'atenció primària de Barcelona estaven preocupats perquè els pares no assistien a les visites de ginecologia, només a les més greus. Van pensar idees per engrescar-los i va sorgir aquest projecte. Al grup hi assisteixen homes que estan a punt de ser pares –idealment, en el primer i segon trimestre de l'embaràs– i consta de set sessions, la primera de les quals és informativa. Una llevadora i un psicòleg de Canviem-ho, el projecte de l'Ajuntament per a les noves masculinitats, fan les dinàmiques durant les dues hores que dura la sessió. L'any passat, es van crear sis grups i hi van assistir 116 pares. A poc a poc, la xifra va creixent. Gerard De Josep té 30 anys i està a punt de ser pare. Explica a NacióDigital que l'experiència amb el grup de pares ha estat tan bona que, quan tornaven a casa, "totes les mares ens preguntaven què ens donaven allà per tornar amb aquell somriure". I què els donaven? Cada dia sessió tractava un tema diferent: el part, el sexe durant l'embaràs, o el model de pare que volien ser. Si al començament tots anaven amb el fre de mà posat, aviat tots es van obrir de valent i van abocar al grup moltes de les seves inseguretats. "És molt difícil que els homes trobem un espai parlar de tot això", admet De Josep, a qui li ha semblat "molt útil emocionalment". També s'emporta un grup d'amics. Des que ha acabat el grup, han quedat per sopar i, cada cop que neix una nova criatura, van plegats a veure-la.

 

 Consulta ​l'estudi "Cap a un nou model de paternitat?" de Tomás Cano i Marc Barbeta-Viñas