La millor teranyina de Spiderman

L'any 2002, Sam Raimi entomava el repte de fer, per fi, una adaptació decent de Spiderman, en una giragonsa que deixava bocabadats els seus incondicionals. La pel·lícula, convertida en trilogia i protagonitzada per Tobey Maguire, va ser aplaudida per la crítica i el públic, amb un heroi adolescent que connectava amb les noves inquietuds del segle XXI, que aprenia a conviure amb els seus superpoders i que no entenia del tot el lloc que ocupava en el trànsit d'una pubertat anodina a un futur de glòria anònima.
 
El drama era servit, magistralment, per un director que va optar pel desvergonyiment, per la manca d'escrúpols a l'hora de ser autoparòdic, i per la cura en el disseny de l'obra: vestuari, gags, humor, drama, amor, família i una ànima obrera, d'estar per casa, allunyada del espaordidor transcendentalisme dels herois icònics a l'ús, Superman o Batman. Tot a lloc per a tenir el millor impacte possible en el públic potencial.
 
La pel·lícula va acabar sent la pedra filosofal d'una nova era de superherois que la franquícia Marvel rendibilitzaria i elevaria a la categoria d'art de l'entreteniment, creant complicitats, ancoratges i trames que naveguen de film a film i que fan concebre totes les històries, per independents que siguin, com a part d'un gran univers global. Pel camí, després de 15 anys, han passat cinc Spidermans, dos actors –Maguire i Andrew Garfield– i dos directors –Raimi i Marc Webb–, i alguns fracassos cruentament sobredimensionats. Fins arribar a Jon Watts i al meravellós aràcnid vigorosament funcional que interpreta Tom Holland.

Un heroi adolescent "de veritat"
 
Sense titubejos: Sipder-Man: Homecoming és el millor film de l'Home aranya. Si bé Raimi tenia un punt anòmal i tan nerd com el del propi Peter Parker, mai no va acabar de fer quallar la voluntat animada del personatge en els tres films que va dirigir. Sempre a prop de ser caricaturesc, heroi d'acció o bé una història més gran que la vida, sense arribar-hi. Webb li va voler afegir una dosi de realisme i de patiment, a la manera de les contradiccions amb la pròpia condició que pateix el Superman de Zack Snyder. Ara, el director Jon Watts ens ofereix un film carregat de raons.
 
En primer lloc, Tom Holland és un adolescent "de veritat", que sent i es mou i pateix com un adolescent. Sense saber massa ben bé què coi ha de fer per ser un adult, amb les ganes que tenen tots els adolescents per ser-ho, malgrat que el vestit els va gran. En segon lloc, perquè capta com ningú les contradiccions d'un personatge tan estranyament millenial, tan post-púber amb problemes ingents de connexió amb la condició social de la vida, més enllà de la bombolla en què ha convertit les seves passions i les seves aptituds.
 
En tercer lloc, perquè un gran poder potser comporta una gran responsabilitat. Però això s'aprèn a base de garrotades i d'incompetències, sense que la frase es converteixi en un dogma suat i amb ínfules d'una transcendència grandiloqüent i impostada. Quart, perquè els superherois també tenen problemes d'estar per casa –com la impossibilitat de fer servir la xarxa aràcnida en una urbanització de cases baixes– i perquè l'humor parteix de la realitat més reconeixible. Holland és un Spiderman que viu al barri, que flipa com flipen els nois de barri, que vol i dol, que troba arguments per no deixar-ho ni deixar de somiar en una feina que potser també acabarà avorrint. Com si la pel·lícula fos un visionat de La revancha de los Novatos amb les fogonades de frenesí anabolitzat de Michael Bay.
 
En darrer lloc, perquè Spider-Man: Homecoming connecta perfectament amb la teranyina de l'univers Marvel teixida fins ara –especialment amb Capitán América: Civil War– i deixa el futur obert a aprendre més coses i fer-se gran. I perquè ja val la pena pagar l'entrada per veure Michael Keaton fent de Birdman amb tot el pes de la mala bava –bravo per Keaton!–, i sortir-se'n prou bé. Al capdavall, Marvel té la clau d'una recepta que sembla fàcil i és altament efectiva: la d'entrapar els espectadors en xarxes irrompibles d'un cine fet a mida dels temps que corren.