Mariano Rajoy tenia clar què volia dir i què volia obviar abans d'anar-se'n de vacances. No tenia cap ganes de parlar del cas Gürtel i no ho ha fet -tampoc li ha preguntat cap periodista-, pretenia subratllar la recuperació econòmica com a principal capital del seu executiu -ha tret pit per haver pilotat des de la Moncloa una "situació dramàtica"- i estava disposat a exhibir un discurs inflexible amb el procés sobiranista -com així ha estat-. Rajoy ha complert el guió i ha satisfet la seva parròquia, que reclama un missatge contundent contra el referèndum. Per començar, ja ha portat al Tribunal Constitucional (TC) la reforma reglament del Parlament per tombar la desconnexió exprés.
El discurs de Rajoy -que aquest divendres ha parlat amb Carles Puigdemont de l'accident ferroviari a l'estació de França però no de l'escenari polític a Catalunya- tanca una altra setmana tipus del procés. Política i jutjats. Les forces independenistes han refermat en els darrers dies el compromís amb l'1 d'octubre -han validat el canvi normatiu al Parlament i tots els diputats de Junts pel Sí i la CUP han signat la llei del referèndum- i, des de l'Estat, s'han recuperat els episodis de judicialització del sobiranisme -amb els interrogatoris de la Guàrdia Civil, dels quals se n'ha desmarcat del TSJC, i el recurs de la Moncloa al Constitucional-. El pols per la votació de la tardor continua sense perdre decibels.
Rajoy i els aliats contra el referèndum. El relat immobilista del líder del PP compta amb aliats a Catalunya. Un n'és Foment del Treball, que en les darreres hores ha qualificat el camí emprès per la Generalitat i les forces independentistes com un "cop d'estat jurídic". Des de Madrid, el dirigent popular ha aplaudit la patronal catalana, de qui ha dit que manté una posició "noble, honorable i valenta". Rajoy diu que aquesta és la veu dels moderats, dels assenyats. Pep Martí radiografia en aquest article el discurs de Foment de Treball en els anys àlgids del procés, sempre complaent amb la dreta espanyola i no del tot coherent. El nostre subdirector, Ferran Casas, també hi reflexiona en aquesta vídeoanàlisi.
Rajoy i la corrupció. Després de tres dècades de trajectòria al PP, el dirigent popular va argumentar dimecres davant del jutge -àrbitre davant de les preguntes més compromeses- que les seves responsabilitats al partit, fins i tot quan pilotava les campanyes electorals, eren limitades. Decidit a protegir-se, el president espanyol va argumentar que la seva funció se centrava en el discurs polític i que el finançament no era de la seva incumbència. Després de la declaració, eldiario.es va fer un exercici interessant: va consultar directors de campanya de sis partits per constatar que la funció d'aquests dirigents també incloïa controlar els recursos de la formació, una manera de desmentir per la via dels fets la declaració de Rajoy a l'Audiència Nacional. El líder del PP va deixar molts més interrogants en seu judicial: des dels sobresous fins a la caixa B, passant per la relació amb Francisco Correa o el grau de coneixement de les activitats de Luis Bárcenas. Respostes a l'estil gallec.
Vist i llegit
La mateixa setmana que ha anunciat el polèmic veto als transsexuals a l'exèrcit -propagat, com tantes altres mesures, a Twitter-, Donald Trump ha patit un seriós revés al Senat. Els republicans han tornat a fracassar en l'intent de derogar i substituir l'Obamacare, la reforma de salut gestada per Barack Obama durant la seva etapa a la Casa Blanca, destinada a ampliar la cobertura sanitària de les classes més desafavorides. Els demòcrates -amb el suport de tres senadors republicans- han tombat aquest divendres la iniciativa del partit del president, l'anomenada skinny bill. Un dels senadors republicans que han trencat la disciplina de vot ha estat John McCain, candidat presidencial el 2008. McCain, que recentment va anunciar que patia un càncer cerebral, no comparteix una de les promeses electorals de Trump. Si hi voleu aprofundir, Thomas Kaplan explicava a The New York Times en cinc claus l'última patacada republicana per revocar l'Obamacare.
La frase de la setmana
"Si Esquerra Unida no vol sobreviure, jo no em suïcidaré amb Esquerra Unida". La frase correspon a Gaspar Llamazares, que va ser coordinador del partit entre 2000 i 2008, i avui és una de les veus de la formació que mostren les seves reserves a la confluència d'IU amb Podem. Allunyat de la primera línia -va deixar el Congrés el 2015 per ser el candidat del partit a la presidència d'Astúries-, Llamazares s'explica en una extensa entrevista a la revista JotDown. I no es mossega la llengua. "IU corre el perill d'acabar com un corrent de Podem. No en som tan lluny", afirma Llamazares. No sembla, però, que la seva sigui la veu del futur de l'esquerra espanyola.
El nom propi
S'han escrit moltes columnes sobre el serial de Neymar i els seus dubtes. Fins ara, les havíem obviades, perquè en aquesta tribuna ens interessa més el futbol que el vodevil que protagonitzen cada estiu representants avariciosos i directius desorientats, tots personatges amb voluntats tèrboles, individus que no estimen la pilota. Constatada la decepció que ens provoca que es dediqui tanta atenció als instagrams com al joc, avui farem una excepció per recomanar un article, firmat per Manuel Jabois a El País, que reflexiona sobre la dictadura dels pares de les estrelles. El negoci, prostituït, del futbol. "El pare [de Neymar] ha fet que en lloc de jugar pels títols, sembli que el seu fill jugui per revaloritzar-se de cara a la següent subhasta", escriu l'autor. Quanta raó.
Els imperdibles
Si us entusiasmen les històries vinculades a la Segona Guerra Mundial i vau fer cas de la recomanació de la setmana passada -Dunkerque, l'excel·lent creació de Christopher Nolan-, sigueu-nos fidels i torneu a reservar una estona per anar al cinema. A la cartellera hi trobeu el relat d'un altre episodi excepcional del conflicte bèl·lic, la determinació de dos reclutes de la resistència txeca que van assumir una de les operacions més ambicioses dels exèrcits aliats: assassinar a Praga Reinhard Heidrych, cap de la Gestapo i arquitecte de l'anomenada Solució final. El film -"El hombre del corazón de hierro", de Cédric Jimenez- no té res a veure amb Dunkerque, és molt menys ambiciós i també menys brillant, però narra un acte heroic. Per entendre la transcendència de l'atemptat contra Heydrich sempre podeu recórrer a un llibre magnífic de Laurent Binet, premi Gouncort del 2010. El títol: HHhH, acrònim de "Himmlers Hirn heisst Heydrich” (El cervell de Himmler es diu Heydrich). Bona lectura i bon cap de setmana!
cap de Política de NacióDigital
Vols rebre "La brúixola" de NacióDigital cada divendres a la tarda al teu correu electrònic?