25
de juliol
del
2017
Actualitzat
a les
10:32h
Fa pocs dies estava fent un dels meus molt habituals passeigs per la graella televisiva. Estava fent zàping, vaja. Volia comprovar com les emissores estaven abordant l’assumpte demencial de la vident que afirma ser la filla de Dalí. Poques variacions he sabut detectar, més enllà d’un pom de comentaris sarcàstics –la majoria es quedaven curts per a definir el desvergonyiment de la senyora- i unes entrevistes a distància –totes a distància, cap amb ella al plató- que n’hi havia per sucar-hi pa, en especial aquella en què intervenia Lluís Llongueras i que va donar peu a parlar del floc de cabells que suposadament el perruquer conserva des de l’últim tall de cabells que li va fer al pintor.
Trobar-te amb un cas com aquest –ves a saber si de tan estripat acabarà donant-nos una sorpresa- i veure com la gent en parla quan li posen un micròfon al davant, com s’excita el do de la paraula, com es dispara contra el pillo, l’espavilat, l’aprofitat de baixa estofa... et fa parar-te a pensar una mica sobre allò tan volàtil, inconcret i mal·leable que en diem condició humana. I amics, la televisió, n’és d’això un aparador sense fi, un mostrari d’enorme eloqüència. Només cal encendre-la, acomodar-se al sofà i que vagin passant.
Un exemple. La setmana passada va morir Miguel Blesa, segons diu l’autòpsia per efectes d’un tret de fusell que ell mateix va disparar-se. Home! La suma era facilíssima de fer. Persona que se suïcida + implicat en escàndols de corrupció + jutjat i condemnat + amic d’Aznar + cas Bankia + targetes Black + tot allò que li vulgueu afegir. Resultat? Posar-se les botes. Jo dec ser una mica estrany, ho reconec, però em costa imaginar-me dirigint o presentant un programa de televisió i tenint ocurrències com ara posar en consideració de l’audiència un tema com ara aquest. Ni tant sols en consideració dels tertulians. Què poden dir de rellevant un grup de tertulians sobre la mort d’algú en estranyes circumstàncies? Sigui Blesa o sigui qui sigui. Què dir que sigui millor que el silenci o que un obituari discret i un parell d’apunts de context? Se n’ha de fer un gran espectacle?
A La Sexta aquest tipus de coses els encanten. No pararien mai de fer tertúlies polítiques, de buscar brega, d’avivar el foc de la polèmica. Allà s’hi opina per sobre de totes les possibilitats. La vida, per ells, és una opinió política. Tot es pot interpretar en clau de procés català, de corrupció i d’eternes martingales.
La sofisticació màxima de la paranoia mental habita però en un altre indret, fètid i cavernós, anomenat 13TV. És un cau de fatxes, d’indocumentats, mentiders i d’altres espècies indignes. Hi ha un programa que es diu El cascabel on s’hi conversa sempre amb l’insult a la boca, amb la impunitat de dir que els dona la gana. És veritat que és tan residual la seva audiència que només deuen acontentar als seus acòlits, segurament tan ignorants com ells mateixos. Alguna vegada, gràcies a les xarxes socials, m’arriben instants esdevinguts allà i després de les basques, suposo que per instint de protecció, em sorgeix la riallada.
Com per exemple l’altre dia, quan amb motiu de la mort de Blesa, van preguntar a la seva audiència: “Ha sigut Miguel Blesa víctima de la pressió mediàtica i social?”. Fabulós oi? La mateixa tàctica que amb Rita Barberà. Culpar la societat de la mort sobtada d’un individu involucrat en mil i un casos foscos. Un tuitaire va tenir el bon ull –i el bon sentit de l’humor- de fer circular una versió apòcrifa de l’enquesta, amb una pregunta ben esmolada i sarcàstica: “Han matat els tuiters a Miguel Blesa?”. Sensacional!
Per cert, que en aquella mateixa edició del programa, el convidat estrella va ser Rodolfo Martín Villa. Home! Un ministre de Franco, recentment condecorat pel rei, implicat en casos de sang mai del tot ben explicats i també perseguit per la justícia argentina. Quin gran fangar de desgraciats! A Espanya passa això i cap conseqüència s’esdevé.
En aquestes circumstàncies de deliri, de surrealisme, de filles falses, de banquers que moren, de pocavergonyes saltant feliços com a cabretes, què millor que la resposta, natural i tan expressiva de Miquel Iceta, quan Jordi Basté li va preguntar si havia vist Las cloacas de Interior. Va dir que no, que a la mateixa hora feien James Bond contra Goldfinger i que no va poder reprimir quedar-s’hi enganxat. Doncs sí senyor, em trec el barret, segur que a mi m’hauria passat el mateix. Era fàcil escollir entre una obra mestra de 007 i un documental molt publicitat i sens dubte important, però també llarg, força pesat, emfàtic, amb algun passatge confós i que tantes de les coses que s’hi expliquen ja ens havien quedat clares amb l’entrevista de Jordi Évole al comissari Villarejo.
L’hauria pogut veure Iceta? Sí, sens dubte. Estava obligat a fer-ho? No, sens dubte. Podia respondre que ja el veuria en una altra ocasió? Sí, esclar. Però va preferir, amb un punt innegable de provocació, dir el que li va sortir de dins abans que calcular quina havia de ser la resposta més políticament correcta, més complaent, menys sincera. Vol dir això que la corrupció i les operacions de la policia política li són igual? No ho crec. Això sí, la turba digital se li va tirar a sobre i va ser crucificat, lapidat i linxat per tots aquells que tenien l’absoluta certesa d’allò que havia d’haver fet i d’haver dit. D’això va també avui en dia la condició humana.
Trobar-te amb un cas com aquest –ves a saber si de tan estripat acabarà donant-nos una sorpresa- i veure com la gent en parla quan li posen un micròfon al davant, com s’excita el do de la paraula, com es dispara contra el pillo, l’espavilat, l’aprofitat de baixa estofa... et fa parar-te a pensar una mica sobre allò tan volàtil, inconcret i mal·leable que en diem condició humana. I amics, la televisió, n’és d’això un aparador sense fi, un mostrari d’enorme eloqüència. Només cal encendre-la, acomodar-se al sofà i que vagin passant.
Un exemple. La setmana passada va morir Miguel Blesa, segons diu l’autòpsia per efectes d’un tret de fusell que ell mateix va disparar-se. Home! La suma era facilíssima de fer. Persona que se suïcida + implicat en escàndols de corrupció + jutjat i condemnat + amic d’Aznar + cas Bankia + targetes Black + tot allò que li vulgueu afegir. Resultat? Posar-se les botes. Jo dec ser una mica estrany, ho reconec, però em costa imaginar-me dirigint o presentant un programa de televisió i tenint ocurrències com ara posar en consideració de l’audiència un tema com ara aquest. Ni tant sols en consideració dels tertulians. Què poden dir de rellevant un grup de tertulians sobre la mort d’algú en estranyes circumstàncies? Sigui Blesa o sigui qui sigui. Què dir que sigui millor que el silenci o que un obituari discret i un parell d’apunts de context? Se n’ha de fer un gran espectacle?
A La Sexta aquest tipus de coses els encanten. No pararien mai de fer tertúlies polítiques, de buscar brega, d’avivar el foc de la polèmica. Allà s’hi opina per sobre de totes les possibilitats. La vida, per ells, és una opinió política. Tot es pot interpretar en clau de procés català, de corrupció i d’eternes martingales.
La sofisticació màxima de la paranoia mental habita però en un altre indret, fètid i cavernós, anomenat 13TV. És un cau de fatxes, d’indocumentats, mentiders i d’altres espècies indignes. Hi ha un programa que es diu El cascabel on s’hi conversa sempre amb l’insult a la boca, amb la impunitat de dir que els dona la gana. És veritat que és tan residual la seva audiència que només deuen acontentar als seus acòlits, segurament tan ignorants com ells mateixos. Alguna vegada, gràcies a les xarxes socials, m’arriben instants esdevinguts allà i després de les basques, suposo que per instint de protecció, em sorgeix la riallada.
Com per exemple l’altre dia, quan amb motiu de la mort de Blesa, van preguntar a la seva audiència: “Ha sigut Miguel Blesa víctima de la pressió mediàtica i social?”. Fabulós oi? La mateixa tàctica que amb Rita Barberà. Culpar la societat de la mort sobtada d’un individu involucrat en mil i un casos foscos. Un tuitaire va tenir el bon ull –i el bon sentit de l’humor- de fer circular una versió apòcrifa de l’enquesta, amb una pregunta ben esmolada i sarcàstica: “Han matat els tuiters a Miguel Blesa?”. Sensacional!
Per cert, que en aquella mateixa edició del programa, el convidat estrella va ser Rodolfo Martín Villa. Home! Un ministre de Franco, recentment condecorat pel rei, implicat en casos de sang mai del tot ben explicats i també perseguit per la justícia argentina. Quin gran fangar de desgraciats! A Espanya passa això i cap conseqüència s’esdevé.
En aquestes circumstàncies de deliri, de surrealisme, de filles falses, de banquers que moren, de pocavergonyes saltant feliços com a cabretes, què millor que la resposta, natural i tan expressiva de Miquel Iceta, quan Jordi Basté li va preguntar si havia vist Las cloacas de Interior. Va dir que no, que a la mateixa hora feien James Bond contra Goldfinger i que no va poder reprimir quedar-s’hi enganxat. Doncs sí senyor, em trec el barret, segur que a mi m’hauria passat el mateix. Era fàcil escollir entre una obra mestra de 007 i un documental molt publicitat i sens dubte important, però també llarg, força pesat, emfàtic, amb algun passatge confós i que tantes de les coses que s’hi expliquen ja ens havien quedat clares amb l’entrevista de Jordi Évole al comissari Villarejo.
L’hauria pogut veure Iceta? Sí, sens dubte. Estava obligat a fer-ho? No, sens dubte. Podia respondre que ja el veuria en una altra ocasió? Sí, esclar. Però va preferir, amb un punt innegable de provocació, dir el que li va sortir de dins abans que calcular quina havia de ser la resposta més políticament correcta, més complaent, menys sincera. Vol dir això que la corrupció i les operacions de la policia política li són igual? No ho crec. Això sí, la turba digital se li va tirar a sobre i va ser crucificat, lapidat i linxat per tots aquells que tenien l’absoluta certesa d’allò que havia d’haver fet i d’haver dit. D’això va també avui en dia la condició humana.