13
de juliol
del
2017
Actualitzat
el
25
de juliol
a les
10:39h
La península Antàrtica ha canviat de fesomia. S’ha escapçat una porció de la plataforma de gel que l’engrandeix per la banda oriental, i que és anomenada Larsen en honor del capità noruec Carl Anton Larsen. La massa de glaç despresa mesura uns 5.800 quilòmetres quadrats de superfície i pesa prop d’un bilió (un milió de milions) de tones.
Un dels icebergs més grans de que es té coneixement navega ara pel mar de Wedell. L’anomenaran A68. Té una fondària de dos-cents metres i conté tanta quantitat d’aigua com l’Erie, un dels grans llacs entre Nord-Amèrica i Canadà.
Era una fractura anunciada. En la nit polar va ser detectada per imatges en l’espectre infraroig del satèl·lit Aqua MODIS de la NASA; però el monitoratge es duia a terme des del 2014 pels satèl·lits Sentinel-1 de l’Agència Espacial Europea (ESA).
La missió Sentinel-1 fa el seguiment meteorològic de continents i oceans tant de nit com de dia, serè com nuvolat, per gestionar i mirar de mitigar el canvi climàtic. Pertany al programa Copernicus de la Unió Europea, que avalua l’estat de la Terra per prevenir esdeveniments i possibles catàstrofes naturals.
Feia anys que se seguia el creixement de la fissura per on es va fracturar. Semblava relativament estable, però el gener hi va haver un trencament que va allargar l’esquerda fins a 175 quilòmetres. Després de setmanes de calma, des del maig es va anar allargant, fins que els primers dies de juliol només restava unit a la massa de gel per menys de cinc kilòmetres. Una setmana després, es va acabar trencant.
No és el primer trencament de la plataforma glacial Larsen, la més gran i més septentrional de l’Antàrtida. El gener de 1995 va col·lapsar l’àrea més al nord, l’anomenada Larsen A. I el febrer de 2002 es va desintegrar pràcticament l’àrea Larsen B. Ara s’ha desprès més d’un 12% de la plataforma Larsen C. És el retrocés glaciar més gran del qual es té constància. Encara hi resta l’àrea Larsen D.
Cal seguir el destí de l’iceberg. Els experts diuen que el més probable és que es fragmenti. Alguns trossos podrien romandre dècades prop del continent, però altres podrien emprendre una marxa cap al nord, abandonar l’Oceà Antàrtic i dirigir-se a aigües més càlides. Potser rumb a les Malvines. Aquesta possibilitat generaria un cert perill naval a la zona meridional de l’Atlàntic.
És difícil encara atribuir aquesta fractura directament al canvi climàtic produït pels humans, segons els experts del projecte Midas, la missió britànica que investiga l’efecte de l’escalfament en el continent gelat. Però asseguren que la plataforma Larsen C resta en una posició vulnerable, i que podria acabar col·lapsant, com va passar amb les plataformes veïnes.
Aquest nou iceberg no augmentarà immediatament el nivell del mar, perquè de fet ja hi surava. Però la plataforma de glaç conté el descens de les glaceres antàrtiques cap a l'oceà; si col·lapsés i perdés més àrea, es podria accelerar el ritme de descens del glaç, com quan va col·lapsar Larsen A. I, com aquest glaç és continental, sí tindria un impacte en el nivell del mar.
Un dels icebergs més grans de que es té coneixement navega ara pel mar de Wedell. L’anomenaran A68. Té una fondària de dos-cents metres i conté tanta quantitat d’aigua com l’Erie, un dels grans llacs entre Nord-Amèrica i Canadà.
Era una fractura anunciada. En la nit polar va ser detectada per imatges en l’espectre infraroig del satèl·lit Aqua MODIS de la NASA; però el monitoratge es duia a terme des del 2014 pels satèl·lits Sentinel-1 de l’Agència Espacial Europea (ESA).
Third largest in history: 1 trillion ton iceberg breaks free from ice shelf in Antarctica https://t.co/MMbFOflBqrpic.twitter.com/xdTfQG1CBp
— RT (@RT_com) 13 de juliol de 2017
La missió Sentinel-1 fa el seguiment meteorològic de continents i oceans tant de nit com de dia, serè com nuvolat, per gestionar i mirar de mitigar el canvi climàtic. Pertany al programa Copernicus de la Unió Europea, que avalua l’estat de la Terra per prevenir esdeveniments i possibles catàstrofes naturals.
Feia anys que se seguia el creixement de la fissura per on es va fracturar. Semblava relativament estable, però el gener hi va haver un trencament que va allargar l’esquerda fins a 175 quilòmetres. Després de setmanes de calma, des del maig es va anar allargant, fins que els primers dies de juliol només restava unit a la massa de gel per menys de cinc kilòmetres. Una setmana després, es va acabar trencant.
No és el primer trencament de la plataforma glacial Larsen, la més gran i més septentrional de l’Antàrtida. El gener de 1995 va col·lapsar l’àrea més al nord, l’anomenada Larsen A. I el febrer de 2002 es va desintegrar pràcticament l’àrea Larsen B. Ara s’ha desprès més d’un 12% de la plataforma Larsen C. És el retrocés glaciar més gran del qual es té constància. Encara hi resta l’àrea Larsen D.
Cal seguir el destí de l’iceberg. Els experts diuen que el més probable és que es fragmenti. Alguns trossos podrien romandre dècades prop del continent, però altres podrien emprendre una marxa cap al nord, abandonar l’Oceà Antàrtic i dirigir-se a aigües més càlides. Potser rumb a les Malvines. Aquesta possibilitat generaria un cert perill naval a la zona meridional de l’Atlàntic.
Els experts diuen que el més probable és que l'iceberg es fragmenti
És difícil encara atribuir aquesta fractura directament al canvi climàtic produït pels humans, segons els experts del projecte Midas, la missió britànica que investiga l’efecte de l’escalfament en el continent gelat. Però asseguren que la plataforma Larsen C resta en una posició vulnerable, i que podria acabar col·lapsant, com va passar amb les plataformes veïnes.
Aquest nou iceberg no augmentarà immediatament el nivell del mar, perquè de fet ja hi surava. Però la plataforma de glaç conté el descens de les glaceres antàrtiques cap a l'oceà; si col·lapsés i perdés més àrea, es podria accelerar el ritme de descens del glaç, com quan va col·lapsar Larsen A. I, com aquest glaç és continental, sí tindria un impacte en el nivell del mar.
Un gràfic de la universitat de Swansea que mostra el procés de trencament de l'iceberg. Foto: Universitat de Swansea