04
de juliol
del
2017
Actualitzat
el
05
de juliol
a les
17:54h
Hi ha ara mateix a la graella televisiva un programa que és una autèntica anomalia. No hi ha soroll sinó paraula, no hi ha ritme sinó cadència, no hi ha necessitat que passin moltes coses perquè les coses que s’hi expliquen ja han passat. Es diu Volcans i s’emet tots els divendres a Betevé. Em sap greu no haver-vos-en parlat abans, espero que no sigui gaire tard i que us doni temps de gaudir-lo. Val molt la pena.
Cada capítol tracta sobre un tema genèric d’interès humà: la bondat, la pietat, el camí no escollit... Quatre o cinc persones hi expressen fragments de la seva vida, expliquen allò que volen, ens il·lustren sobre bons i mals moments, sobre experiències de coneixement, sobre allò que tenen dins seu i els ve de gust compartir. No és el clàssic programa de testimonis en què hi compta per sobre de tot la intenció divulgativa, el testimoniatge d’arrel social. L’abordatge explicatiu que planteja és més creatiu, juga amb la música, el so, la veu en off, la planificació i l’espai on s’esdevenen els testimonis –el Palauet Albéniz- per a embolcallar les persones i els seus missatges d’una manera especial.
És una iniciativa de la productora Cannonball i el seu director és Santi Trullenque. Cal felicitar-los perquè el mèrit de Volcans no és tan sols la dissidència formal, no és tan sols l’aposta per un treball estètic impecable, no és tan sols les ganes d’excel·lència. Tot això també, però per sobre de tot és que a Volcans les persones compten. Conten, narren, comuniquen, s’expressen. No tenim antecedents de qui són, només els coneixem per allò que ens expliquen en un discurs abrupte, editat, essencial. Quan més m’agrada és quan percebo aquesta nuesa màxima, quan haig de fer l’esforç d’entendre qui és aquella persona i què em vol transmetre.
En l’últim capítol emès –titulat "La metamorfosi"- vam conèixer l’Ana Belén, que ens va parlar de la seva connexió amb Déu, de la confiança cega que li té, de com n’és de cabdal a la seva vida. També l’Albert, que no seria com és sense la irrupció de la música heavy. Ens va deixar alguna perla: “Quan creixes en una societat on les distorsions no estan acceptades, creixes de manera molt diferent”, “Sents que ets diferents, però no és que vulguis ser-ho”.
Al Marc, afectat d’una malaltia rara que li provoca discapacitat intel·lectual, li encanta Harry Potter i també els musicals i les pel·lícules d’aventures. Té un blog i una pàgina de Facebook. Li fa por quedar-se sol. L’Iris és lluitadora de kickboxing i el control del dolor sobre el ring li ha aportat ensenyances valuosíssimes. El Víctor va escoltar per casualitat un disc de rap i això li va canviar la vida. Ara, amb el rap considera que ho pot dir tot, cosa que no sempre és fàcil, pot canalitzar els seus sentiments més íntims, més lluminosos i dolorosos i quedar-se descansat.
Allò que escoltes i allò que veus et transmet tranquil·litat i assossegament, píndoles d’emoció i de pensament compartit. Intenta fugir de tòpics i frases recurrents, de llocs comuns mil vegades repetits. No sempre és possible assolir un grau de puresa i de transparència òptims però es nota que els seus responsables s’hi deixen la pell perquè això s’esdevingui.
En un capítol anterior, dedicat a la bondat, una de les persones es deixava anar i deia alguna cosa així com: “No pot ser que tothom sigui tan cabró en aquest món. No pot ser que qui és un cabró sempre se surti amb la seva”. Em va semblar un crit d’alerta destacable. Un cop de porra contra els cínics que ens envolten. Als títols de crèdit finals, un dels agraïments és per a Werner Herzog. Descobrir que d’una manera o altra el gran cineasta alemany ha exercit influència sobre els creadors de Volcans és una troballa que et reconcilia momentàniament amb la intel·ligència, el bon gust, l’atreviment, la creativitat, l’art.
Cada capítol tracta sobre un tema genèric d’interès humà: la bondat, la pietat, el camí no escollit... Quatre o cinc persones hi expressen fragments de la seva vida, expliquen allò que volen, ens il·lustren sobre bons i mals moments, sobre experiències de coneixement, sobre allò que tenen dins seu i els ve de gust compartir. No és el clàssic programa de testimonis en què hi compta per sobre de tot la intenció divulgativa, el testimoniatge d’arrel social. L’abordatge explicatiu que planteja és més creatiu, juga amb la música, el so, la veu en off, la planificació i l’espai on s’esdevenen els testimonis –el Palauet Albéniz- per a embolcallar les persones i els seus missatges d’una manera especial.
És una iniciativa de la productora Cannonball i el seu director és Santi Trullenque. Cal felicitar-los perquè el mèrit de Volcans no és tan sols la dissidència formal, no és tan sols l’aposta per un treball estètic impecable, no és tan sols les ganes d’excel·lència. Tot això també, però per sobre de tot és que a Volcans les persones compten. Conten, narren, comuniquen, s’expressen. No tenim antecedents de qui són, només els coneixem per allò que ens expliquen en un discurs abrupte, editat, essencial. Quan més m’agrada és quan percebo aquesta nuesa màxima, quan haig de fer l’esforç d’entendre qui és aquella persona i què em vol transmetre.
En l’últim capítol emès –titulat "La metamorfosi"- vam conèixer l’Ana Belén, que ens va parlar de la seva connexió amb Déu, de la confiança cega que li té, de com n’és de cabdal a la seva vida. També l’Albert, que no seria com és sense la irrupció de la música heavy. Ens va deixar alguna perla: “Quan creixes en una societat on les distorsions no estan acceptades, creixes de manera molt diferent”, “Sents que ets diferents, però no és que vulguis ser-ho”.
Al Marc, afectat d’una malaltia rara que li provoca discapacitat intel·lectual, li encanta Harry Potter i també els musicals i les pel·lícules d’aventures. Té un blog i una pàgina de Facebook. Li fa por quedar-se sol. L’Iris és lluitadora de kickboxing i el control del dolor sobre el ring li ha aportat ensenyances valuosíssimes. El Víctor va escoltar per casualitat un disc de rap i això li va canviar la vida. Ara, amb el rap considera que ho pot dir tot, cosa que no sempre és fàcil, pot canalitzar els seus sentiments més íntims, més lluminosos i dolorosos i quedar-se descansat.
Allò que escoltes i allò que veus et transmet tranquil·litat i assossegament, píndoles d’emoció i de pensament compartit. Intenta fugir de tòpics i frases recurrents, de llocs comuns mil vegades repetits. No sempre és possible assolir un grau de puresa i de transparència òptims però es nota que els seus responsables s’hi deixen la pell perquè això s’esdevingui.
En un capítol anterior, dedicat a la bondat, una de les persones es deixava anar i deia alguna cosa així com: “No pot ser que tothom sigui tan cabró en aquest món. No pot ser que qui és un cabró sempre se surti amb la seva”. Em va semblar un crit d’alerta destacable. Un cop de porra contra els cínics que ens envolten. Als títols de crèdit finals, un dels agraïments és per a Werner Herzog. Descobrir que d’una manera o altra el gran cineasta alemany ha exercit influència sobre els creadors de Volcans és una troballa que et reconcilia momentàniament amb la intel·ligència, el bon gust, l’atreviment, la creativitat, l’art.