28
de juny
del
2017
Actualitzat
el
30
de juny
a les
7:14h
El president del PP de Catalunya, Xavier García Albiol, està sospesant el nom de la diputada Esperanza García com a possible alcaldable a Barcelona, segons apunten fonts internes. Falten dos anys justos per a les eleccions municipals i els estrategues de la formació ja escalfen motors. La de Barcelona serà la batalla decisiva i la direcció del PP no vol perdre pistonada. García va començar la seva carrera política sent la candidata de Ciutadans a l'Ajuntament en les municipals del 2007, quan la jove formació no va aconseguir entrar al consistori. Més tard, va passar a les files del PP.
La possible substitució d'Alberto Fernández Díaz com a cap de cartell a Barcelona no és una qüestió decidida i ningú en parla de manera oberta. És en cercles restringits de la cúpula popular que s'està valorant un possible canvi de candidat. "Pot ser el gran debat intern d'aquí al 2018", assegura un dirigent de la formació. El PP ha viscut un procés de renovació de les direccions territorials, en la qual Albiol ha mostrat la voluntat de rejovenir l'organització, amb tensions incloses.
Alberto Fernández va entrar com a regidor a l'Ajuntament de Barcelona el 1987, ja fa 30 anys. Aleshores, el front municipal del PP estava dirigit per Enric Lacalle. L'any 2003 Fernández va ser per primer cop cap de llista, guanyant set regidors i millorant el resultat de Santiago Fisas el 1999 (amb sis). Fernández va continuar sent l'alcaldable en les municipals del 2007, 2011 i 2015. Entre aquestes dues eleccions ha obtingut els seus millors i pitjors resultats.
Una regressió de 9 a 3 regidors
El 2011, el PP va obtenir 9 regidors, un èxit pel partit en un moment de fort desgast del PSC a la ciutat i en vigílies del retorn del PP al govern espanyol. Va ser el moment més àlgid per a Alberto Fernández Díaz, de qui tothom reconeix que coneix a fons la ciutat i se sent còmode en la política municipal. En les eleccions del 2015, però, va patir una forta patacada, quan només va esgarrapar 3 regidors. Aquest resultat va obrir, d'alguna manera, el debat successori.
Les eleccions del 2015 van ser l'eclosió de noves majories socials a les grans ciutats (Ada Colau a Barcelona, Manuela Carmena a Madrid, Joan Ribó a València...). El PP era a punt de perdre la seva majoria absoluta i Ciutadans obria un forat important en la bossa de vot popular (Carina Mejías va aconseguir cinc regidors per al partit taronja).
El factor dona en un Ajuntament feminitzat
Les properes municipals poden ser les que mostrin més candidates que mai al davant de les candidatures a l'Ajuntament de Barcelona. Ada Colau ja ha manifestat que vol repetir. La CUP va presentar María José Lecha, que pot tornar a ser candidata. Carina Mejías lidera el grup de Ciutadans i s'ha especulat amb el nom de l'exvicepresidenta Joana Ortega com a alcaldable del PDECat. En l'anàlisi que es fa al carrer d'Urgell, es valora el perfil d'Esperanza García, ara diputada al Parlament, com a alcaldable: dona, jove advocada, imatge de modernitat i suavitat de formes.
Molts al PP veuen García com un bon cartell enfront Colau, però sobretot davant de Carina Mejías i Ciutadans, amb qui competeixen per una franja del vot unionista. La diputada és una dirigent valorada al partit i és en aquests moments portaveu adjunta al grup parlamentari. El seu nom va circular amb força com a possible secretària general de la formació en l'anterior congrés del partit, que va elegir Xavier García Albiol com a president. Finalment, va ser Santi Rodríguez l'escollit. Però Albiol vol aprofitar el capital polític de García.
Els suports que encara ostenta Fernández Díaz
No s'entén el PP català sense el fernandisme, tot un teixit d'aliances internes que s'ha reunit entorn els germans Jorge i Alberto Fernández Díaz. L'exministre de l'Interior resta ara al marge del primer pla de la política, empaitat per l'escàndol de l'"operació Catalunya". El regidor continua sent un dirigent actiu i encara disposa d'una poderosa base de suports en l'organització del partit als districtes de Barcelona. Fins ara, no ha donat cap mostra de voler deixar el primer pla.
Recentment, s'ha produït un canvi important en el partit: Daniel Serrano, situat al marge del fernandisme, va ser elegit nou president del PP a la província de Barcelona. De cara al congrés provincial del 10 de juny, Fernández va impulsar la candidatura de Manuel Reyes, exalcalde de Castelldefels. Un acord propiciat per Albiol va impedir un congrés de confrontació. Un moviment de peces que respon també al desig d'Albiol de renovar els principals quadres del partit.
La possible substitució d'Alberto Fernández Díaz com a cap de cartell a Barcelona no és una qüestió decidida i ningú en parla de manera oberta. És en cercles restringits de la cúpula popular que s'està valorant un possible canvi de candidat. "Pot ser el gran debat intern d'aquí al 2018", assegura un dirigent de la formació. El PP ha viscut un procés de renovació de les direccions territorials, en la qual Albiol ha mostrat la voluntat de rejovenir l'organització, amb tensions incloses.
Alberto Fernández va entrar com a regidor a l'Ajuntament de Barcelona el 1987, ja fa 30 anys. Aleshores, el front municipal del PP estava dirigit per Enric Lacalle. L'any 2003 Fernández va ser per primer cop cap de llista, guanyant set regidors i millorant el resultat de Santiago Fisas el 1999 (amb sis). Fernández va continuar sent l'alcaldable en les municipals del 2007, 2011 i 2015. Entre aquestes dues eleccions ha obtingut els seus millors i pitjors resultats.
Una regressió de 9 a 3 regidors
El 2011, el PP va obtenir 9 regidors, un èxit pel partit en un moment de fort desgast del PSC a la ciutat i en vigílies del retorn del PP al govern espanyol. Va ser el moment més àlgid per a Alberto Fernández Díaz, de qui tothom reconeix que coneix a fons la ciutat i se sent còmode en la política municipal. En les eleccions del 2015, però, va patir una forta patacada, quan només va esgarrapar 3 regidors. Aquest resultat va obrir, d'alguna manera, el debat successori.
Les eleccions del 2015 van ser l'eclosió de noves majories socials a les grans ciutats (Ada Colau a Barcelona, Manuela Carmena a Madrid, Joan Ribó a València...). El PP era a punt de perdre la seva majoria absoluta i Ciutadans obria un forat important en la bossa de vot popular (Carina Mejías va aconseguir cinc regidors per al partit taronja).
Carina Mejías, en un ple de l'Ajuntament de Barcelona Foto: Adrià Costa
El factor dona en un Ajuntament feminitzat
Les properes municipals poden ser les que mostrin més candidates que mai al davant de les candidatures a l'Ajuntament de Barcelona. Ada Colau ja ha manifestat que vol repetir. La CUP va presentar María José Lecha, que pot tornar a ser candidata. Carina Mejías lidera el grup de Ciutadans i s'ha especulat amb el nom de l'exvicepresidenta Joana Ortega com a alcaldable del PDECat. En l'anàlisi que es fa al carrer d'Urgell, es valora el perfil d'Esperanza García, ara diputada al Parlament, com a alcaldable: dona, jove advocada, imatge de modernitat i suavitat de formes.
Molts al PP veuen García com un bon cartell enfront Colau, però sobretot davant de Carina Mejías i Ciutadans, amb qui competeixen per una franja del vot unionista. La diputada és una dirigent valorada al partit i és en aquests moments portaveu adjunta al grup parlamentari. El seu nom va circular amb força com a possible secretària general de la formació en l'anterior congrés del partit, que va elegir Xavier García Albiol com a president. Finalment, va ser Santi Rodríguez l'escollit. Però Albiol vol aprofitar el capital polític de García.
Els suports que encara ostenta Fernández Díaz
No s'entén el PP català sense el fernandisme, tot un teixit d'aliances internes que s'ha reunit entorn els germans Jorge i Alberto Fernández Díaz. L'exministre de l'Interior resta ara al marge del primer pla de la política, empaitat per l'escàndol de l'"operació Catalunya". El regidor continua sent un dirigent actiu i encara disposa d'una poderosa base de suports en l'organització del partit als districtes de Barcelona. Fins ara, no ha donat cap mostra de voler deixar el primer pla.
Recentment, s'ha produït un canvi important en el partit: Daniel Serrano, situat al marge del fernandisme, va ser elegit nou president del PP a la província de Barcelona. De cara al congrés provincial del 10 de juny, Fernández va impulsar la candidatura de Manuel Reyes, exalcalde de Castelldefels. Un acord propiciat per Albiol va impedir un congrés de confrontació. Un moviment de peces que respon també al desig d'Albiol de renovar els principals quadres del partit.