25
de juny
del
2017
Actualitzat
el
27
de juny
a les
12:52h
Impressionant document el que va encapçalar aquest diumenge el Salvados especial amb l’entrevista al comissari Villarejo. Unes imatges de Televisió Espanyola de 1981 en què veiem la cantant Grace Jones refregant les seves corbes amb el cos, particularment la falda del policia, sota l’atenta mirada de Doña Croqueta –aquell personatge interpretat per l’actor Simón Cabido- que seia a la seva mateixa taula. Sensacional manera d’emmarcar el personatge, de prologar la conversa amb Jordi Évole, molt hàbilment venuda per La Sexta i per les xarxes socials durant tota la setmana.
D’entrada el primer que cal dir sobre l’entrevista en si mateixa és que cal felicitar de nou Évole pel valor periodístic del document. Però immediatament també voldria dir que estaria molt bé que en el programa ens haguessin explicat com es va acordar la trobada. De qui va sorgir la idea? Per què? Se suposa que la iniciativa és del propi Villarejo, que es va dirigir a Salvados i va oferir parlar, buidar el pap, quedar-se tranquil. Una operació calculada i pensada per llançar escombraries contra qui a ell li interessava? Bàsicament, va quedar clar de seguida, contra Ignacio Cosidó, director de la policia entre 2011 i 2016 i contra Félix Sanz Roldán, director del CNI des de 2009. A aquest últim, Villarejo s’hi referia repetidament com “El Generalísimo”. “Es creu Francisco Franco”, recalcava.
Més enllà de les revelacions contra aquests dos personatges, Villarejo també deixa de volta i mitja Javier Ayuso, el periodista d’El País que va publicar informacions sobre les seves empreses i societats. El propi Ayuso va intervenir en el programa i va oferir la seva versió. El mateix va passar amb Artur Mas i amb Baltasar Garzón, que van poder dir la seva sobre les implicacions que tenen amb el famós comissari. El cas de Garzón va ser curiós, resulta que té molt bona relació amb qui suposadament va investigar-lo per ordre d’alts càrrecs del PSOE –llavors al govern- per a treure a la llum tots els draps bruts possibles.
De les aportacions d’Artur Mas el més substancial em va semblar el seu silenci quan Évole li pregunta sobre l’amistat entre Javier de la Rosa –amb qui Villarejo va mantenir una sucosa conversa els dies previs a les eleccions catalanes de 2012- i Xavier Trias. Sobre la portada d’El Mundo dedicada als comptes bancaris de l’exalcalde de Barcelona no van fer cap consideració. Sobre l’anomenada Operació Catalunya no vaig detectar cap aportació gaire substancial, més enllà de suggerir que Jorge Fernández Díaz estava al cas de totes les martingales hagudes i per haver.
La posada en escena de l’entrevista era interessant, en una habitació tancada com si es tractés d’una sala d’interrogatoris policials. I a través d’un vidre s’ho miraven dos periodistes –Álvaro de Cózar i Antonio Rubio- i anaven contextualitzant en personatge i posant en dubte algunes de les seves respostes. Un recurs interessant, segurament formulat per a no donar carta de validesa a tot allò que a Villarejo li sortís del barret respondre i que Évole, com sempre, repreguntava convenientment sempre que considerava oportú.
Les revelacions de frau a l’entorn de l’adquisició dels avions implicats en l’accident del Yak 42 em van semblar de les més importants fetes durant la conversa. Les que poden aixecar més ampolles. Les que poden justificar amb més vehemència les teatrals disquisicions de Villarejo sobre la seva seguretat: “No sé si moriré d’un accident de cotxe quan s’emeti l’entrevista”. Al senyor se’l veia força segur, més enllà del bé i del mal, tot li anava bé, cap pregunta l’inquietava més del compte. Ni tan sols quan es va quedar amb el cul a l’aire quan Évole li va preguntar sobre el surrealista cas de l’apunyalament a la dermatòloga Pinto, encara pendent de resolució judicial.
“No vull mostrar-me gaire, per això porto gorra i ulleres de sol”, ens havia dit tot just començar. De veritat? Doncs es va quedar descansat, probablement es tractava del pitjor camuflatge de la història de les entrevistes camuflades. També van anar apareixent els Papers de Bárcenas, el cas Gúrtel, els periodistes suposadament amics –Inda i companyia- la família Pujol –“Josep Pujol és molt simpàtic”-, el rei emèrit i les seves “amigues” Bárbara i Corina... Va faltar que el Pequeño Nicolás –un altre dels famosos casos de Villarejo- s’unís a la festa dels disbarats i de la indignitat que està associada a aquest personatge tèrbol i sinistre.
A mode de conclusió, un va tenir la sensació que el tal Villarejo es va quedar més descansat que no pas acorralat –repeteixo que Évole ho va fer bé, com acostuma-, que va dir el que li interessava dir i que de gotes de suor freda pel front li’n van regalimar més aviat poques. I al final em tornaven a la ment les imatges de l’inici, Doña Croqueta contemplant el refregament feliç del policia i la cantant d’aquell llunyà programa dels vuitanta. Doña Croqueta, fabulosa metàfora, punyent epifania.
D’entrada el primer que cal dir sobre l’entrevista en si mateixa és que cal felicitar de nou Évole pel valor periodístic del document. Però immediatament també voldria dir que estaria molt bé que en el programa ens haguessin explicat com es va acordar la trobada. De qui va sorgir la idea? Per què? Se suposa que la iniciativa és del propi Villarejo, que es va dirigir a Salvados i va oferir parlar, buidar el pap, quedar-se tranquil. Una operació calculada i pensada per llançar escombraries contra qui a ell li interessava? Bàsicament, va quedar clar de seguida, contra Ignacio Cosidó, director de la policia entre 2011 i 2016 i contra Félix Sanz Roldán, director del CNI des de 2009. A aquest últim, Villarejo s’hi referia repetidament com “El Generalísimo”. “Es creu Francisco Franco”, recalcava.
Més enllà de les revelacions contra aquests dos personatges, Villarejo també deixa de volta i mitja Javier Ayuso, el periodista d’El País que va publicar informacions sobre les seves empreses i societats. El propi Ayuso va intervenir en el programa i va oferir la seva versió. El mateix va passar amb Artur Mas i amb Baltasar Garzón, que van poder dir la seva sobre les implicacions que tenen amb el famós comissari. El cas de Garzón va ser curiós, resulta que té molt bona relació amb qui suposadament va investigar-lo per ordre d’alts càrrecs del PSOE –llavors al govern- per a treure a la llum tots els draps bruts possibles.
De les aportacions d’Artur Mas el més substancial em va semblar el seu silenci quan Évole li pregunta sobre l’amistat entre Javier de la Rosa –amb qui Villarejo va mantenir una sucosa conversa els dies previs a les eleccions catalanes de 2012- i Xavier Trias. Sobre la portada d’El Mundo dedicada als comptes bancaris de l’exalcalde de Barcelona no van fer cap consideració. Sobre l’anomenada Operació Catalunya no vaig detectar cap aportació gaire substancial, més enllà de suggerir que Jorge Fernández Díaz estava al cas de totes les martingales hagudes i per haver.
La posada en escena de l’entrevista era interessant, en una habitació tancada com si es tractés d’una sala d’interrogatoris policials. I a través d’un vidre s’ho miraven dos periodistes –Álvaro de Cózar i Antonio Rubio- i anaven contextualitzant en personatge i posant en dubte algunes de les seves respostes. Un recurs interessant, segurament formulat per a no donar carta de validesa a tot allò que a Villarejo li sortís del barret respondre i que Évole, com sempre, repreguntava convenientment sempre que considerava oportú.
Les revelacions de frau a l’entorn de l’adquisició dels avions implicats en l’accident del Yak 42 em van semblar de les més importants fetes durant la conversa. Les que poden aixecar més ampolles. Les que poden justificar amb més vehemència les teatrals disquisicions de Villarejo sobre la seva seguretat: “No sé si moriré d’un accident de cotxe quan s’emeti l’entrevista”. Al senyor se’l veia força segur, més enllà del bé i del mal, tot li anava bé, cap pregunta l’inquietava més del compte. Ni tan sols quan es va quedar amb el cul a l’aire quan Évole li va preguntar sobre el surrealista cas de l’apunyalament a la dermatòloga Pinto, encara pendent de resolució judicial.
“No vull mostrar-me gaire, per això porto gorra i ulleres de sol”, ens havia dit tot just començar. De veritat? Doncs es va quedar descansat, probablement es tractava del pitjor camuflatge de la història de les entrevistes camuflades. També van anar apareixent els Papers de Bárcenas, el cas Gúrtel, els periodistes suposadament amics –Inda i companyia- la família Pujol –“Josep Pujol és molt simpàtic”-, el rei emèrit i les seves “amigues” Bárbara i Corina... Va faltar que el Pequeño Nicolás –un altre dels famosos casos de Villarejo- s’unís a la festa dels disbarats i de la indignitat que està associada a aquest personatge tèrbol i sinistre.
A mode de conclusió, un va tenir la sensació que el tal Villarejo es va quedar més descansat que no pas acorralat –repeteixo que Évole ho va fer bé, com acostuma-, que va dir el que li interessava dir i que de gotes de suor freda pel front li’n van regalimar més aviat poques. I al final em tornaven a la ment les imatges de l’inici, Doña Croqueta contemplant el refregament feliç del policia i la cantant d’aquell llunyà programa dels vuitanta. Doña Croqueta, fabulosa metàfora, punyent epifania.