Lúa Coderch, artista, escultora, retratista de la (ir)realitat

Ens trobem amb la Lúa Coderch a la Sala Muncunill, que ocupa una de les naus industrials d’arquitectura modernista de l’antic vapor Amat, a Terrassa. Una de les seves obres encapçala l’exposició El desig de creure, comissariada per Cèlia del Diego. És la fotografia Un pensament cegat per la il·lusió, 2015. Del Diego escriu: “‘El desig de creure’ és una mostra que reuneix el treball de set artistes que recorren als recursos de la prestidigitació, l’endevinació i l’aparicionisme, però també de la tecnologia i la ciència, amb l’objectiu d’analitzar les circumstàncies que rodegen la producció d’il·lusions, i posen el focus en la nostra predisposició per creure en l’inabastable, en el que no es veu, en el que no s’entén, que, tot i que sembla contradir les lleis de la física, la química i l’òptica, desplega una infinitud d’(im)possibilitats que permeten alterar la realitat, o almenys la percepció que en tenim”.

El preàmbul serveix també per presentar Lúa Coderch, artista, escultora, experta en el que és o sembla ser.
 
Nascuda a Iquitos, Perú, el 1982 com a Lúa Ruiz-Giménez Coderch ha viscut al Perú, al Brasil, a Banyoles, Figueres, Girona i, actualment, a Barcelona. Perquè és nascuda al Perú correspondria explicar-ho a la història dels seus pares. Família Ruiz-Giménez, bast llinatge en dret i política de Madrid, i família Coderch, pagesos empordanesos de Castelló d’Empúries, com es van conèixer el pare i la mare de la Lúa és fruit d’aquestes circumstàncies de caramboles personals tan estranyes que configuren les famílies. Però van viatjar i van viure a Sud-Amèrica on va néixer ella (“era el començament dels vuitanta, però eren hippies, aquí tot va arribar més tard”).

Crescuda a Banyoles, quan li pertoca començar la universitat escull Dret a Girona; estudis que va anar compaginant amb l’aprenentatge de l’escultura fins a quedar-li només dues assignatures per graduar-se. “Amb el dret vaig aprendre un pensament abstracte des d’una perspectiva molt materialista. Mai es treballa només amb la pura idea, tot ha de tenir una translació a la realitat. Un tipus de pensament que m’ha anat molt bé per treballar en art”. Però després del primer curs, opta per estudiar-lo a distància i es matricula a l’Escola Massana, “es va imposar l’art”, i en va sortir escultora, amb “una formació molt disciplinar, fonamentada en la tècnica: saber modular, talles, motlles, un ofici après a taller”. A Belles Arts, a la UB, tanca aquest primer cicle formatiu amb la seva especialització. Una de les seves primeres col·laboracions va ser amb Jordi Vila, responsable de crear el facsímil de l’Esculpi d’Empúries, i va contribuir a treballar amb “els negres i les ombres perquè les escultures tinguin aquesta mirada”.
 
I, entre aquesta mirada des del fons de la pedra, es va trobar en un cul de sac: “i què faré, jo?”. El 2009 arriba la seva primera exposició a la Bonne Maison de Barcelona i al 2011 munta la instal·lació Estratègies per desaparèixer, BCN Producció, La Capella, sobre “l’estètica de la fugida”, és a dir, i això connecta amb el començament, aquesta dialèctica entre el que és i el que sembla ser. En aquesta exposició, hi havia una cabina telefònica on, de tant en tant, sonava el telèfon. L’espectador podia escollir si contestava o no, esclar. I si contestava, podria ser que a l’altra banda del telèfon trobés la veu de la Lúa, amb aquest convenciment, o algun dels seus col·laboradors, oferint consells de com reeixir en la desaparició o sobre els errors d’aquells que ho havien intentat, sense èxit. “Inventar-se una identitat nova necessita molta versemblança, per això t’has d’acabar recolzant en la veritat de la teva vida”. Això o aprofitar una catàstrofe, “el millor moment per desaparèixer, on poden produir-se moltes mentides sistèmiques”.

Veritat i versemblança és, doncs, un dels eixos de la seva obra. Des de fa uns anys, erigeix el projecte Shelter (refugi) i ha recopilat paisatges i manera de sobreviure-hi. Aquesta recerca l’ha duta a Islàndia, les Azores, a Estats Units (Walden o Central Park), als Ports, al Delta, a Maçanet de Cabrenys... en aquestes postals, reflexiona quina arquitectura mínima i efímera convindria per sobreviure la primera nit. I aquesta hipòtesi relliga amb el que comentàvem abans d’aquesta opció vital per ser avui algú i demà, algú altre. Relliga amb la idea de com s’afronta començar de nou, “la primera nit és clau per construir un nou personatge”. Amb aquest projecte va guanyar una beca BBVA i l’any que ve, la mostra s’inaugurarà a Madrid. Tanca mesos de rodatges on, en espais basts, la Lúa s’enfronta a l’idea “de com ens orientem al món i ens adaptem”. Aquesta filmografia ressegueix el procés de construcció (“relació amb el material i el paisatge”) i introspecció (“escriure una carta a algú”).
 
L’equip que l’ha acompanyat és mínim: Adrià Sunyol, realitzador, i Lluís Nacenta, productor, company i pare del petit Eugeni, que ara té setze mesos. Coincideix tot aquest periple amb la finalització de la tesi doctoral basada en la “política de l’enquadrament” en totes les arts (fotografia, pintura, videografia); “la única cosa que no és prescindible en el procés de creació és el treball d’enquadrament”, dit d’una alta manera, el punt de vista, el que és i no és, el que surt i el que no surt.

Amb Sonia Fernández Pan preparen The more you know about them, the stranger they become per l’Arts Santa Mònica, un cicle sobre nous materialismes i la importància dels objectes, que s’estrenarà al novembre. I encara hi ha un altre projecte que, al meu modest parer, em resulta extraordinari. El futur no espera. La proposta de la Lúa es basava en un carret sense revelar de dotze imatges fetes amb una Hasselblad comprat a l’Ebay. El carret datava del 1984, contenia tot d’anotacions exteriors en rus i corresponia a una missió espacial, en la qual era la primera vegada que hi participava un astronauta hindú. La Lúa es va informar i documentar i estenia entre el seu entorn el debat: “s’ha de revelar? Què és més potent, la història del carret o el seu contingut?”.
 
Com que sola no se’n sortia va organitzar una convocatòria oberta amb places limitades per decidir col·lectivament què farien. Amb un plantejament com de judici, amb dos advocats a favor i dos en contra, van explicar les raons i van votar. Es va imposar el sí, per un estret marge d’error. Tot acompanyat del procés artístic, enregistrar i muntar. El resultat: “perspectives de la sortida de sol des de l’òrbita terrestre, imatges exteriors de l’estació espacial”. Un altre cop, aquesta exploració entre el que és i el que podria ser.

El 2013 va ser artista convidada a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, on va exposar La muntanya màgica. La seva trajectòria avala un treball constant entre la recerca i la creació, amb la concessió de diverses beques. Lúa Coderch, artista, escultora, experta en realitat i irrealitat, allò que s’ensenya i allò que només s’intueix, el focus o, potser, l’enquadrament, en definitiva, aquell punt de partida des d’on un creador es mira, i configura, el propi món.