La Moncloa confia que els «comuns» facilitaran la fi del procés

Mariano Rajoy s’ha equivocat reiteradament a l’hora de fer diagnòstics vàlids sobre Catalunya. Ho va demostrar el 2012, quan no va saber veure l’abast del problema que li podria suposar rebutjar de pla -en comptes de deixar una porta oberta- el pacte fiscal d’Artur Mas, i dos anys després, quan va minimitzar l’impacte del 9-N com a propulsor del moviment independentista. L’assessorament del català Jorge Moragas, director del gabinet de la presidència i cunyat de la vicepresidenta de Societat Civil Catalana Miriam Tey, no li ha servit per encarar amb solvència el procés, i fins i tot les entitats unionistes es queixen de la manca d’atenció del president espanyol al flanc català. Rajoy ha fet cas omís dels informes que Alícia Sánchez-Camacho (que va arribar a plantejar un pacte de finançament) i Andrea Levy li han presentat als maitines del PP, i ha esquivat les alertes que el president de la Cambra de Comerç d’Espanya i de Freixenet, Josep Lluís Bonet, li ha enviat sobre la necessitat de tapar amb inversions la manca de resposta política.
 
Darrere aquest comportament s’hi amaga el tarannà personal del president espanyol, que ha fet del catenaccio la seva estratègia de capçalera i que ha desbancat tots els seus adversaris interns i externs –es diguin Aguirre, Aznar o Sánchez- evitant el cos a cos, donant-los espai i esperant pacientment l’error que sempre arriba. Per guanyar temps, ha donat poders a Soraya Sáenz de Santamaría per escenificar una "operació diàleg" que s’ha concretat en una dotzena de visites al territori i la potenciació de la figura d’Enric Millo com a governador civil, però que no ha volgut acompanyar d’una disposició real d’abordar la problemàtica a Catalunya. Ha preferit donar munició a la maquinària judicial amb l’esperança que la pressió sobre els capitans de la revolta i els funcionaris rovelli l’engranatge dels partits del Govern, i ha prioritzat l’estratègia per sobre de la política, conscient que la política obliga a la negociació, i la negociació a la cessió.
 
Rajoy no es mou i el seu equip de comunicació, amb Carmen Martínez de Castro al capdavant, ha escrit la partitura que ha acompanyat el seu "no". Primer menystenint la mobilització: un soufflé passatger. Després atribuint-la a la manipulació dels líders independentistes per tapar la crisi i la corrupció, i posteriorment identificant-la amb una onada antieuropea i populista. En els últims mesos ha contraposat l’exercici del dret a vot a la democràcia, i els seus argumentaris ja qualifiquen el referèndum de l’1 d’octubre de "cop d’Estat". Són missatges que tenen una dobla finalitat: en primer lloc crear el clima propici per justificar qualsevol tipus d’actuació a Catalunya, inclosa una intervenció per la via del 155, i en segon lloc blocar les possibles crítiques que Rajoy pugui rebre des d’una dreta mediàtica amb propensió a la inflamació.  
 
Fruit del seu anàlisi, el president espanyol arriba ara al tram final del procés predisposat a contemplar la rendició incondicional de l’independentisme, però sense un pla B que li aporti alternatives polítiques i interlocutors en cas de necessitat. El seu equip està convençut –i repeteix a tots els fòrums- que el referèndum no se celebrarà i que la situació política derivarà en unes eleccions que guanyarà ERC. Segons aquest plantejament, els republicans hauran d’assolir un pacte amb En Comú Podem –a qui La Moncloa veu com un aliat involuntari- que els obligarà a canviar l’eix independentista per la reivindicació social, molt més fàcil de gestionar, i que posarà el procés en punt mort. D’aquí que Soraya Sáenz de Santamaría dediqui ara elogis a Xavier Domènech, una figura que haurà de tenir un paper decisiu en el mapa que quedi després de l’1 d’octubre.
 
El diagnòstic de La Moncloa, però, parteix de dos apriorismes que poden portar el president espanyol a errar de nou el tret. En primer lloc dona per fet que la Generalitat no disposarà de prou capacitat de mobilització ni imaginació per fer possible el referèndum, i en segon lloc confia en l’impacte d’una força –els comuns- que encara no s’ha presentat a les eleccions al Parlament com a tal, ni ha desgranat tampoc quin paper vol tenir en aquest final d’etapa. De moment, Domènech i Podem han donat suport a un referèndum que veuen com una "mobilització", però no han aclarit com gestionarien la qüestió en cas d’esdevenir una força de govern. Sigui com sigui, Rajoy encara un futur incert on podria veure truncat el seu autèntic propòsit: posposar la resolució política del conflicte català més enllà del seu mandat.