Darrerament, amb el tancament de la presó Model, juntament amb l’anunci d’un tancament en un futur no gaire llunyà dels centres de la Trinitat i Wad-Ras s’ha desfermat un interès especial pel passat dels nostres centres penitenciaris.
Malgrat tot, poca gent recorda que si la Model tenia aquell nom era perquè pretenia ser modèlica, sobretot a diferència del seu centre penitenciari predecessor, la presó d’Amàlia, al Raval.
La presó de Reina Amàlia se situava on actualment trobem la plaça Folch i Torres, a tocar de la ronda de Sant Pau. Inicialment l’edifici havia estat el convent de Sant Vicenç de Paül, que va canviar el seu ús poc després que la fúria incendiària d’edificis religiosos de la bullanga de 1835 ataqués, entre molts altres, aquest edifici. Els primers reclusos que s’hi van instal·lar venien traslladats de l’antiga presó de Barcelona, que des de temps llunyans s’havia situat a la plaça de l’Àngel.
Aquesta presó, com la Model, també va néixer presentant-se com quelcom espectacular, així ho indica almenys la Guia General de Barcelona de (1849): “Éste magnifico edificio honor de la filantropia Barcelonesa es tal vez el único establecimiento de ésta classe en España, que reúna todas las comodidades al estilo de los tan celebrados de Alemania, Holanda y Estados Unidos, por su espaciosidad, salubridad, limpieza y lo seguro de sus aposentos, siendo la admiración de Nacionales y Estranjeros, la moralización y buen trato que se dá a los presos.”
Però com acostuma a passar, sobretot en ciutats amb un passat complicat com Barcelona, aviat el presidi va encabir molts més reclusos que els que podia realment albergar. Dels menys de 300 per als quals estava dissenyada va arribar a un màxim de 1.494.
Aquella presó va arribar a ser horriblement tètrica i sobretot insana. Tot brot de malaltia que hi hagués a la ciutat entre aquells murs esdevenia una pandèmia. Les latrines estaven trencades, la pudor d’humanitat s’arribava a notar des de fora. Normalment es tractava de dones, homes i menors pobres. A aquests darrers se’ls coneixia popularment com “els micos”.
Les condicions infrahumanes en les quals havia de malviure la gent captiva van portar a contínues protestes i motins. Per evitar aquests episodis es duia a terme una estricta i asfixiant disciplina. En el cas de les penes capitals, sovint es duien a terme en un dels patis de la presó, normalment al Pati dels Corders.
El quadre «Garrot vil», de Ramon Casas
L’advocat Tomàs Caballé i Clos va presenciar les darreres execucions públiques que es van fer a la presó. Un dels condemnats es va esfondrar anímicament en arribar davant del garrot vil, aleshores un invent perfeccionat pel cèlebre botxí Nicómedes Méndez, que en aquest cas va ser qui va tenir el dubtós honor de dur a terme la sentència.
L’advocat va relatar l’esgarrifosa escena: “Mompart llegó al patíbulo hecho polvo; con hopa y birrete, como un mamarracho, su dolor era tan agudo que dudo que llegase a darse cuenta cabal del tormeto atroz que de su persona era objeto. ¡Qué horror! A todo esto la miltitud bramava, rugía, estallando en gritos y... carcajadas. Muchos espectadores se desmayaron allí mismo, levantando la bota o el pellejo de vino”.
Un dels confrares de la Confraria de la Púríssima Sang, Guillem Faraudo va aconseguir amagar la seva robusta càmera i fer una fotografia clandestina. El mateix Ramon Casas va inspirar-se en aquesta darrera execució pública per pintar la seva obra “Garrot vil” que es troba actualment al Museu Reina Sofia de Madrid.
El 1904, en inaugurar-se la Model, van traslladar-s’hi només els homes. Les dones van restar allà, passant a ser popularment coneguda com la Presó de Dones.
Durant la II República ja s’havia denunciat en nombroses ocasions l’estat lamentable de l’equipament, de fet el 1933 s’havia arribat a sentenciar que ja no servia com a presó i havia de ser enderrocat.
No va ser fins el 19 de juliol de 1936, el dia que es va aturar el cop d’estat feixista a Barcelona, que en ple fervor revolucionari, milicians anarquistes d’una barricada propera al carrer Paral·lel, van obrir les portes de la Presó d’Amàlia alliberant-ne totes les preses. Poc després s’enderrocava oficialment.
El paper de preventori femení passà aleshores a la Presó de Dones de Les Corts, justament on ara hi ha El Corte Inglés de la Diagonal. De fet, una discreta placa així ho recorda.
Obres a la plaça de Folch i Torres. Foto: Adrià Costa