En els mesos decisius del procés sobiranista, la política catalana ha après a conviure amb un company de viatge incòmode, la justícia. Els debats al Parlament han compartit protagonisme amb les declaracions als tribunals, algunes motivades per l'obtusa judicialització que ha fet el govern espanyol del plet català i d'altres circumscrites en la necessària investigació de la corrupció. L'exemple més rellevant d'aquest segon capítol és el judici del cas Palau.
En els darrers mesos, l'espoli que Fèlix Millet i Jordi Montull van executar al Palau de la Música ha quedat del tot acreditat, però l'ambició malaltissa de tots dos no ha estat el que més titulars ha provocat. La compareixença d'acusats i testimonis ha fet virar l'interès en el presumpte finançament irregular de l'antiga Convergència, una qüestió que ha neguitejat el Govern de Carles Puigdemont. Aquest divendres el judici del cas Palau ha quedat vist per sentència. Quan el tribunal que presideix la magistrada Montse Comas es pronunciï serà el moment de demanar explicacions. Explicacions polítiques, esclar. La sentència condicionarà el futur d'Artur Mas.
Un referèndum sense forçar els funcionaris. La setmana posterior a l'anunci de la data i la pregunta ha servit per conèixer certes concrecions sobre la votació. Sabem que el Govern dissenyarà una borsa de 4.500 treballadors funcionaris que ajudaran en la logística de la consulta, que desplegarà fins a 8.500 meses i que té un pla per suplir els ajuntaments que no s'impliquin en la cita de l'1 d'octubre. A finals de juny s'anunciaran les requerides garanties que han de servir per alimentar la percepció que el referèndum serà vinculant. A l'espera de concrecions, el que sembla clara és la voluntat de l'executiu de no comprometre els funcionaris. Però, com bé deia Oriol March en aquesta vídeoanàlisi, el veritable problema amb els treballadors públics vindrà després de la votació.
El (nou) PSOE de Pedro Sánchez. El cap de setmana estarà marcat pel congrés dels socialistes espanyols. Des de la resurrecció de Sánchez en les primàries -un retorn que va apartar del mapa Susana Díaz, favorita de l'aparell del partit i de la vella guàrdia-, el PSOE estava pendent d'endreçar-se. Sense la presidenta andalusa fent ombra, Sánchez té un full en blanc per confeccionar l'executiva i fixar el rumb de la formació. De moment, ha integrat Patxi López -el basc liderarà la política territorial del PSOE- i ha decidit que Adriana Lastra sigui la vicesecretària general. Veurem fins on arriba la percepció que Sánchez és aire fresc que bufa de l'esquerra. De moment, el secretari general ens donarà pistes de la relació que mantindrà amb Podem, del pes que li atorgarà al PSC -Núria Parlon serà a l'executiva- i de l'estratègia que té per pacificar el partit.
30 anys del drama d'Hipercor. Ara que ETA ha deixat pas al procés de pau -i fins i tot s'ha desarmat-, l'efemèride del pitjor atemptat que ha patit Catalunya en la seva història recent genera encara més incomprensió. El Parlament ha recordat aquest divendres les víctimes d'Hipercor, tres dècades després d'una massacre que va provocar 21 morts i més d'una quarantena de ferits. Els últims anys de la dècada dels 80 i els primers dels 90 van ser l'etapa més mortífera d'ETA, que havia posat l'objectiu en la població civil. Pep Martí fa memòria en aquest article que val la pena llegir.
Vist i llegit
Ha estat setmana de moció de censura al Congrés, la tercera des de la Transició. Pablo Iglesias ha capitalitzat els focus, postulat ja com a cap de l'oposició en aquesta legislatura, a l'espera que Pedro Sánchez prengui el control absolut del PSOE. L'intercanvi de cops entre Iglesias i Rajoy ha sintetitzat aquestes dues maneres de concebre Espanya, antagòniques i distants, una nova i una altra vella. La nova, que porta el megàfon de la denúncia contra la corrupció i l'immobilisme, la representa Irene Montero. La vella Espanya s'assembla molt a Rafael Hernando, capaç de furgar en la relació entre Iglesias i Montero -amb paraules d'essència masclista- per enverinar el debat parlamentari. Us recomano el perfil sobre el portaveu del PP publicat a la capçalera CTXT, amb la firma d'Esteban Ordóñez i en una secció que no pot portar un nom més afortunat ("Fauna ibérica"). L'autor escriu que Hernando necessita ofendre per existir. En dies de més vigor, el dirigent popular va estar a punt d'agredir Alfredo Pérez Rubalcaba als passadissos del Congrés. És la veu del PP a la cambra baixa.
La frase de la setmana
"Mentre uns fan mocions sense suport, Ciutadans aconsegueix el complement salarial de 430 euros. Això són canvis". Decidit a combatre la presència mediàtica de Pablo Iglesias, Albert Rivera s'ha vanagloriat aquesta setmana -des del seu compte de Twitter- de ser el responsable de la nova ajuda als "ni-ni" -joves que ni estudien ni treballen- anunciada per la ministra de Treball, Fátima Báñez. Rivera tenia tanta pressa per penjar-se la medalla que no va concedir ni temps a la ministra per explicar les llacunes de finançament de la mesura, pendent de les ajudes comunitàries.
El nom propi
El degoteig de casos de frau fiscal que tenen com a protagonistes estrelles de l'esport ha provocat que determinats titulars ens deixin de sorprendre. Però el cas de Cristiano Ronaldo, acusat ja per la Fiscalia de Madrid de defraudar fins a 14,7 milions, és especialment rellevant perquè permet comprovar determinats comportaments del ministeri públic i també dels mitjans de comunicació. Coneguda és la celeritat i la contundència amb què la Fiscalia va actuar contra Messi i també la parsimònia aplicada en el cas del portuguès. Aquesta setmana hi posava el focus Manel Pérez en un article il·lustratiu a La Vanguardia –"Cinco folios contra trece"-: el periodista recordava les diferències aplicades pels fiscals a l'hora de documentar el frau dels dos futbolistes, tot recordant que la quantitat ocultada a Hisenda per part del golejador del Madrid ascendia a un mínim de 67 milions mentre que el frau del blaugrana se situava en els 4,1 milions. També resulta rellevant la reacció de la premsa espanyola. Als diaris i televisions amb seu Madrid es van oblidar que el portugués juga de blanc. Totes les imatges eren amb la seleccions portuguesa o fent de model. No us perdeu la punta que hi treia Mònica Planas.
Els imperdibles
Tanquem una setmana de calor sufocant que podeu mitigar, si en teniu ganes, gaudint d'un dels millors festivals de música que es programen al continent. Al Sónar fa temps que li podem penjar l'etiqueta de descobridor de noves tendències, una cita que sempre regala un cartell eclèctic. Us vam recomanar l'actuació de Björk, però encara sou a temps de treure-hi el cap si sou per Barcelona. Nosaltres us ho explicarem amb les cròniques d'en Roger Font. Bon cap de setmana!
cap de Política de NacióDigital
Vols rebre "La brúixola" de NacióDigital cada divendres a la tarda al teu correu electrònic?