​Gràcia, el barri de la vida eterna

Tinc un Nebot de disset anys que quasi cada dia queda amb els seus amics a la Plaça del Sol. No hi van a fer res en especial, però per ells el ritual és important. Queden, xerren, arreglen el món, flirtegen, miren el telèfon mòbil, riuen i segurament deuen fer alguna cosa mig d’amagatotis. Seuen a terra, al mig de la plaça, on seuen molts altres joves que queden per fer exactament el mateix que ells. Com que a Gràcia hi vaig molt sovint, algun dia em creuo amb ell quan hi va o quan en torna. M’agrada mirar la situació discretament, de cua d’ull, sense aturar-me, sense ser indiscret. I penso amb les vegades, fa anys, quan també de més gran, passats els vint, jo també havia segut al mig de la plaça del Sol -m’agradava més fer-ho de nit- i les hores havien passat sense que m’adonés de res. 

Amb Gràcia és fàcil, molt fàcil, tenir-hi una relació sentimental, anar-hi perquè sí, sentir que hi pertanys encara que no hi visquis. L’hàbit, com en tantes altres coses, hi fa molt. L’hàbit d’anar als Verdi, per exemple. Hi vaig anar per primer cop cap a l’any 1994, per veure-hi l’Azul, de Kieslowski y vaig quedar-ne enamorat. De la pel·lícula i del cine, esclar. Des de llavors hi vaig sempre, amb afició sempre renovada. I de tant anar als Verdi per força un li ha d’agafar afició al barri. Se m’acudeix ara aquest motiu però n’hi ha més. Molts més.

Gràcia és un barri que entra en tu sense que te n’adonis gaire. Acull els visitants, els passejants, els passavolants i els guiris amb afabilitat i sense escarafalls. Encara que ara al carrer Verdi hi hagi massa caçadors de comensals donant la llauna al carrer amb el menú a la mà i fent-te la gara-gara, pots fer veure que no els veus i continuar la ruta com si tal cosa. Devia ser cap a l’any 2006 que amb uns amics ens vam aficionar al Velcro, el bar que acabava d’obrir al carrer Vallfogona. Era talment com si estiguéssim a casa, com si aquell lloc fos nostre de seguida, com si la Josie i l’Humbert ens coneguessin de tota la vida. Hi vam veure molts partits del Barça, infinites nits memorables s’hi oficiaren, amistats duradores, copes de més i de menys i tantíssimes riallades. Encara hi anem. Encara és viu. Ser d’un bar és de les coses més maques que un pot ser a la vida. Ser d’un bar és ser quasi immediatament del barri on és aquest bar.

Per pujar o baixar de Gràcia no trigo més de quinze minuts caminant a bon pas. M’agraden també les seves llibreries, sobretot la mítica Taifa, antany pàtria del gran José Batlló i la Cap i Cua, del Pepito Simó, que és una institució, un ésser llegendari. Per allà a prop, just davant del Velcro, per cert, hi ha l’Atelier Robert, on es restauren mobles i s’arreglen reixetes. Hi fa olor de vernís, hi ha un parell de calendaris de noies despullades i el Robert, que va venir d’Holanda fa no sé quants anys, sempre té una broma a punt. Al carrer Providència hi ha la botiga de l’Adrián, romanès panxacontent que tot ho compra i tot ho ven. A Astúries hi tenim l’Encant de Gràcia, fundació solidària on hi trobes de tot. Sobre el senyor Antonio de La botiga de tot amb Gràcia -a Milà i Fontanals- i la Lolita d’El set peus –a Travessera de Gràcia- segur que n’heu sentit a parlar sinó aneu-hi i ja veureu de seguida perquè us en parlo. 
 
A Verdi hi ha botigues precioses de roba, de bijuteria, de regals i de mobles. Al La A de Torrent de l’Olla hi teniu plantes i gerros que més bonics no poden ser. Aneu amunt i avall, a la dreta i a l’esquerra, arribeu fins a Lesseps i mengeu a la Taberna una carn sensacional o potser a la Plaça de la Revolució, tapes de primera al Pepa Tomate. A la plaça Rovira sempre hi ha un banc lliure per a prendre la fresca i al mercat de l’Abaceria el bar del Mingo, amb el millor entrepà de llom amb formatge de la ciutat. 

Topes amb molts turistes i els pots somriure una mica perquè vegin que és un barri acollidor. Els carrers i les places flueixen, el brogit alguns moments del dia és com el d’un vesper. Al Quimet i al Roure sempre t’hi sents a gust, un bar de tota la vida i una taverna que està una mica de moda però que si coneixes bé els horaris d’hora punta els pots esquivar i et quedes tan panxo. Les places de Gràcia són patrimoni de la humanitat, tinc un amic especialista amb fer cua a les terrasses perquè al capvespre costa trobar-hi lloc. Quan arribo, ja ha trobat lloc i ens hi estem fins les tantes. Fins que arriba l’hora d’anar a un altre lloc. Segurament al Velcro.

Gràcia és un barri especial, bonic en el sentit més lliure de la paraula. Hi ha vegades que no tenies previst anar-hi i no te n’adones però ja hi ets. S’hi mantenen les essències, segons com una mica camuflades però sempre bategant. Però compte, els preus dels pisos han pujat molt i és un autèntic escàndol. D’això no se’n lliura ningú, em temo. Cada cop és més car viure a Barcelona, cada setmana s’hi esdevé alguna revolta veïnal i més que n’hi haurien d’haver. A Gràcia la gent habita les cases i també el carrer. A la Plaça del Diamant la lletja estàtua de la Colometa cada nit emet un lament diferent i a la de la Vila, l’alta torre del rellotge marca les hores que no es detenen mai.