Laia Roca, creativa de Who, la neta del sastre de Gironella

["Són i seran": posem el focus a noms d'homes i dones que sonen i sonaran. Gent valenta, amb empenta, amb talent i imaginació, que defugen la por i construeixen mica en mica, cada dia, històries que en faran parlar.]

Laia Roca és la directora creativa de Who, i la comercial, la dissenyadora, la modista i la relacions públiques. Tots els papers de l’auca d’un ofici –el de la moda- que li ve de lluny. Tot, en el seu dia a dia, està vinculat a aquesta mena d’herència que li han donat vàries generacions dedicades al tèxtil, d’una manera o altra. D’Alella, nascuda a Barcelona l’any 1981, viu a Gelida (Alt Penedès) i treballa a Esplugues de Llobregat. Un triangle difícil de vertebrar que explica, en part, els viatges previs de les generacions que l’han precedit.

Filla del també creatiu de la moda Jaume Roca (de la firma Roger O.), la Laia és la tercera generació coneguda que es dedica a confeccionar. El seu avi patern era sastre a Gironella i, més tard, va emigrar a Cornellà. Per la banda Bonet, el segon cognom, l’avi provenia de la colònia de Puig-reig i era un obrer tèxtil de la colònia de Cal Prat.  
 
Té 36 anys i en fa 17 que és la directora creativa de Who, una marca de roba femenina que completa el cicle sencer a Catalunya: disseny, patronatge, confecció, acabats, etiquetatge i distribució. Tot just ara tempteja el mercat exterior, amb un primer contacte amb Dinamarca, però el gruix de la seva producció es queda aquí per vestir un tipus de dona sense complexes, amb estil propi, al marge dels must que marca la dictadura de les grans marques, on prima la comoditat i, sobretot, la qualitat: “ha de ser una condició troncal si fas moda i no ets una gran cadena; t’ajuda a marcar diferències”.

En un carrer d’Esplugues, entre impremtes industrials, centrals de farmacèutiques i vivers d’empreses audiovisuals, el seu taller de tres plantes acull una petita empresa familiar que conjuga, simultàniament, dues marques. “A mi la moda sempre m’havia agradat, però no perquè em sentís ‘artista’, sinó perquè és l’ofici que he mamat a casa”. Va estudiar moda a l’Escola d’Arts Tècniques i a l’ESDI i Who és el resultat d’un desafiament: “Vaig començar a treballar amb el meu pare i em va dir que si era capaç de fer una col·lecció, me la produïa”.  Només tenia 19 anys, és a dir, porta la meitat de la seva vida desenvolupament aquest projecte propi.

Per què Who? “Era important remarcar qui porta la roba i, que rere cada peça, hi ha un altre qui que la fa”. Així ha anat firmant temporades –un parell cada any– sense haver conegut una altra manera de treballar que la familiar, amb aquesta exemplaritat que tenir un negoci propi implica i obliga a treballar molt. La Laia no és gaire parladora ni expansiva. Ensenya teixits, patrons, mostraris i peces acabades amb delicadesa però sense desplegar justificacions. “Faig roba per ser portada”, per a dones que saben com volen vestir-se, que aprecien la singularitat sense estridències, que valoraran que cada peça pel seu caràcter propi. Explica el seu ofici sense exageracions, amb  naturalitat, i un somriure prudent que dissimula la seva timidesa, “no treballaré un gran relat per dir què faig, sovint és resultat d’un diàleg mental, el que m’agrada és que tingui sortida, veure-la posada”.
 
Des de sota el serrell, sandàlies planes, roba còmoda amb un estampat que serà l’accent distintiu de la col·lecció de l’estiu’18, la Laia explica com distribueix les hores entre el taller i les visites comercials. Who es ven en botigues multimarca, pràcticament, a totes les ciutats grans de Catalunya però també a l’Estat. Un dels contactes més directes amb el seu públic és la botiga pop-up que munta a les edicions bianuals del RecStores d’Igualada, al vell barri de les adoberies. “És una oportunitat única per conèixer la clienta final, que no tindria d’una altra manera”.

Lluny queda l’aventura de l’any 2003, quan la família va muntar una botiga preciosa al Born, al costat del Mercat, de 500m2. Es deia Lobby i tenien marques de dissenyadors emergents, productes de cosmètica natural, complements d’alta qualitat. Una experiència que va coincidir amb els anys d’obres del mercat i que la crisi va obligar a tancar. “Tothom peca, algun cop, de massa il·lusió...”

Viu a Gelida, una mica per casualitat, perquè la seva parella era d’allà, tot i que les vistes a Montserrat i les vinyes no li desfan l’enyor del mar “el trobo a faltar, Alella no hi té res a veure”. Encara que d’Alella i de casa en va marxar ben aviat, “tu no saps què es viure amb el meu pare i la meva mare que, tot el dia, tot el dia, parlen de feina, malgrat treballar plegats. És la seva vida, però jo treballant amb ells, vaig veure que, almenys a casa, volia deixar de pensar amb teixits”. Va aprofitar que el seu germà, un parell d’anys més gran, dissenyador gràfic, va llogar un pis al Masnou i van emancipar-se plegats, “prou a prop per anar a buscar alguna carmanyola si convenia”.
La Laia, que porta gairebé mitja vida dedicada aquest món, i l’altra mitja se l’ha passat rodejada, no descriu el sector de la moda amb fascinació desaforada. És ben bé l’hereva de l’avi sastre que dissenyava i cosia per fer trajes a mida, amb la consciència de fer ben fet un ofici antic. No l’impressionen les passarel·les ni les patums que envolten la promoció de la moda. Ahir –dissabte- va presentar la col·lecció per l’any que ve a giMODA, la III setmana de la Moda de Girona, però ha deixat de presentar col·leccions al 080, “ho havia fet, però vaig veure que l’esforç no em compensava perquè m’obligava a fer creacions que potser després no podia produir i, el meu objectiu, és vendre”. Potser per això diu que no se sent artista, encara que això no impliqui que deixi de fer col·leccions cada any d’hivern i d’estiu, on cada una necessita, més o menys, quatre mesos de feina.

Al final, com la seva roba, que té un cicle circular en un territori de proximitat, la feina de la Laia també és circular: dibuixa, “sense gaire ordre”, decideix els patrons, munta prototips, fa els mostraris, prova la roba, confecciona, fa de comercial i ven. Un ventall ben divers de papers que acaba executant tota sola “quan treballes sense jefe, però tot depèn de tu, acabes trobant nivells d’eficiència molt alts”. I així va fent, sense presses, sense pauses, en aquesta empresa amb deu treballadors, dues marques, dos creatius, i una facturació de mig milió d’euros.

Who. Qui. Per a qui. Un nom senzill que ho qüestiona tot, però que és l’essència d’una manera d’entendre una indústria que també s’ha anat traspassant de generacions en generacions, que parla de compromís, de tenacitat i d’una passió per la feina ben feta.