Declaracions d'amor, pòsters eròtics i expressions de ràbia: el batec de la Model sobreviu a les parets

El brogit dels periodistes va omplir de sobte el buit que havien deixat els darrers 12 presos. Dijous, la Model va dir adeu als seus últims interns. Poc després de les 11 del matí, van abandonar el centre a bord d'un autobús dels Mossos d'Esquadra. Des del perímetre, desenes de càmeres i fotogràfs immortalitzaven una imatge carregada de simbolisme: la del final d'una presó amb 113 anys d'història. A dins, els funcionaris s'acomiadaven de les parets humides, de l'acer oxidat i de les històries d'un vestigi encadenat a la memòria del segle XX.
 
Els periodistes els van sorprendre de sobte. Van esbotzar les portes fins llavors infranquejables i van inundar els passadissos orfes d'interns. A alguns funcionaris la riuada de flaixos els va agafar per sorpresa, encara amb llàgrimes als ulls. Per a molts treballadors la Model no tan sols era una presó, era l'escenari on havia transcorregut una part de les seves vides. En aquest tram final només n'hi quedava un centenar. Segons el Departament de Justícia, tots els funcionaris seran traslladats a altres presons. Els sindicats denuncien, però, que els treballadors interins seran acomiadats.
 
"Porto 27 anys treballant aquí. Això era casa meva i ja res no serà igual", explicava una de les funcionàries, entre llàgrimes. Ja havia abandonat el seu walkie-talkie. No hi havia ordres a donar o a rebre. Només els escortes del conseller de Justícia i els seus responsables de premsa tenien prou autoritat per posar ordre entre els efímers inquilins de la presó clausurada. Amb les camises per fora i totes les dobles comportes obertes, els funcionaris observaven com els periodistes prenien el pols dels últims moments de vida de la Model, el mite de l'opressió.

Els records d'una vida

Els treballadors representaven dijous els darrers batecs de la presó, però en cada paret, en cada porta, en cada cel·la i en cada racó del centre s'hi podia respirar una part de la seva història. La memòria de la Model ha quedat gravada en totes les pedres devorades per les taques d'humitat. Allà hi ha la història d'una part del país, amb l'empresonament de símbols polítics, com Lluís Companys, de literats, com Manuel Vázquez Montalbán, de víctimes de la repressió franquista, com Salvador Puig Antich, o de mites de la delinqüència, com El Vaquilla.
 
Però a les parets també hi reposa -literalment- la memòria de moltes altres persones que, de manera anònima, hi han viscut una part de la seva quotidianetat. A les cel·les buides, aquest dijous només visitades per periodistes moguts per l'instint professional i la curiositat, encara hi ha gravades als murs les pintades dels presos. N'hi ha de tota mena. Inscripcions amoroses, d'altres de mesquines, algunes de morboses, comptades de tràgiques i moltes carregades d'un àcid sarcasme. Reflex d'un moment i d'una vida ara congelada en el temps.
 
"Os echo de menos", es podia llegir, gravat amb lletres majúscules, a la paret d'una cel·la. Cada petit cubicle estava dividit en tres espais: la llitera, formada per dos o tres matalassos superposats, un espai minúscul amb una tassa de vàter sense tapa -aquí no hi havia discussions sobre si havia d'estar aixecada o abaixada- i un racó amb un tamboret fixat al terra al davant d'una espècie d'escriptori de formigó de mig metre d'ample per un de llarg. A la paret del davant, a sobre de l'estudi rudimentari, una espècie de suro actuava com a aparador dels impulsos, desitjos i sentiments dels interns confinats en aquell petit racó de món.
 
Just allà al damunt s'hi podia llegir el missatge d'un pres que enyorava algú des de la seva cel·la. Però de pintades i imatges també n'hi havia de molt menys sentimentals. Els pòsters de perfums que esquitxaven les parets d'alguns habitacles deixaven entreveure els cossos exuberants de les models que els protagonitzaven i d'altres interns encenien la flama del seu desig amb cartells directament eròtics. En moltes de les cel·les de la galeria 3 -la més carregada de missatges de tota mena- encara se'n poden veure diversos, la majoria mig arrencats.

Missatges polítics i multiculturals

Enmig d'aquest oceà d'emocions també s'hi feia un lloc la reivindicació política. En els darrers 30 anys, la Model ha estat una presó democràtica, però sota el jou del franquisme va ser un espai de repressió política. Allà hi van setenciar Puig Antich i molts presos com ell van marxar-ne resseguint el camí de la mort. El llegat d'aquella època només perviu en els llibres d'història, però els presos contemporanis tampoc han renunciat a entronitzar símbols polítics. A la porta d'una de les cel·les encara s'hi pot veure un cartell amb la cara del Che Guevara i en una altra paret hi reposa la inscripció "Gora ETA".
 
A la Model hi havia presos catalans i espanyols, però també de fora de l'Estat. Un mafiós francès va ser assassinat a la seva cel·la per un francotirador que el va disparar des del carrer el juliol de 1984. D'altres hi han deixat la seva emprempta amb inscripcions en àrab, mentre que alguns han intentat acolorir -amb poc èxit- la bandera dels seus països d'origen gravant-la en alguna de les quatre parets que composaven el seu particular dormitori. Un fins i tot s'havia animat a comptar els dies que portava entre reixes, pal a pal, potser empès per la filmografia i l'imaginari popular.

Una vida interrompuda

Però, per sobre de tot, el que es respira a la Model és la desolació d'una activitat aturada abruptament. En pocs mesos, la presó ha passat d'acollir més de 900 presos a estar completament buida. Dijous, quan els periodistes es van apoderar dels passadissos i les cel·les impulsats per la seva xafarderia natural, a les dutxes encara hi surava l'ambient carregat de l'aigua calenta acabada de tancar. Al terra hi havia escampats els pots de xampú i gel que havien emprat els presos, i algunes fulles d'afeitar d'un sol ús abandonades. Entre dutxa i dutxa, una mampara metàl·lica protegia la intimitat de cada reclús. Tres dècades abans, quan a la presó barcelonina hi havia fins a deu vegades més presos del que tocaria, disposar d'aquest petit espai per a un mateix hauria estat inimaginable.

Més enllà de les galeries de tres pisos farcides de petites cel·les de 10 metres quadrats, en altres racons de la presó també s'hi respira aquest ambient apocalíptic. A la infermeria, amb una camilla abatuda que ja no rebrà més pacients, o a l'enconomat, un dels espais amb més vida habitualment i ara tancat amb pany i forrellat. Just al costat, al menjador, dimecres a la nit els darrers interns van celebrar l'últim sopar de la Model. Funcionaris i reclusos eren tan conscients que feien història que fins i tot van poder triar menú: pizza i gelats.
 
Era el punt final a 113 anys de vides diverses que una exposició organitzada pel Departament de Justícia ara repassarà a través de 13 relats personals. La mostra, visitable a partir del juliol a la mateixa presó, traçarà un recorregut per la història del centre. Els assistents ja no podran veure les fulles d'afeitar als peus de les dutxes i probablement tampoc les cel·les plenes de records incrustats en la pedra dels murs, però sí que tindran la oportunitat d'endinsar-se en les entranyes d'un vestigi que, durant dècades, va ser una de les goles més fosques de Barcelona i que ara tornarà a ser un espai obert a la ciutat.