Música que s'escolta i que s'explica

Molt bon treball Pop, una historia de música y televisiónal canal #0 de Movistar+. Serà una sèrie de quatre reportatges i en porten dos d’emesos. El primer versava sobre els inicis del pop i el rock a Espanya, a principis dels anys seixanta, els grups, els conjunts, els festivals de l’època, les estrelles emergents que després es consolidarien... I el segon, emès dimecres al vespre, abraçava de ple l’anomenada Movida Madrileña. 

A Movistar+ saben narrar. Els agrada aquest ofici i es nota. Esclar que sobretot tenen els mitjans necessaris per a fer-ho. Ja m’hi vaig referir fa poc amb l’Informe Robinson dedicat als vint-i-cinc anys de Wembley però no em fa basarda repetir-ho. Existeix una escola periodística del Plus, és identificable, es percep fàcilment. Hi té molt a veure el tracte de la imatge, del muntatge i del relat. Treballen bé la immediatesa però no és el més important per a ells. Els agrada cuidar allò que expliquen, injectar-li la cocció i el repòs més adients, servir-ho amb els ingredients òptims i de màxima qualitat. I per norma general se’n surten bé.

Aquest nou treball és una nova prova. En tota capbussada en la història de música, sigui del tipus que sigui i del país que sigui, hi ha un component força inevitable de nostàlgia. No cal defugir-la, és més, no s’ha de defugir. Connectar amb aquesta pulsió misteriosa de l’espectador i burxar-hi sense passar-se de la ratlla acostuma a donar bon resultat. 

Quan es treballa bé i es té un segell de qualitat i de prestigi, el més probable és que poca gent rebutgi participar quan la proposta és suculenta. Així ha passat en el cas que ens ocupa. Hi sóc pràcticament tots. Els grups, els cantants, els periodistes musicals, els empresaris... Els agents fonamentals de l’època que s’explica apareixen en pantalla, fan memòria i ens il·lustren sobre què va significar aquella cançó, aquella discogràfica i aquella sala de concerts. En el segon capítol hi té una importància cabdal la televisió. Durant els anys vuitanta Televisió Espanyola va posar dempeus una sensacional infraestructura de programació musical amb programes com Tocata, La edad de oro o La bola de cristal que van sentar càtedra i van fer història. I persones com Lolo Rico i Paloma Chamorro van ser fonamentals.

No ens parlen només de música, ni de nostàlgia. Aquest tipus de reportatges, quan estan ben fets, ens parlen de memòria, del gruix de la nostra cultura recent. El treball d’arxiu (amb imatges, sintonies, caretes i actuacions) és impecable, el de documentació també i l’aprofitament del temps (unes quatre hores sumant totes les parts) exigeix encert i una profunda coneixença del tema.

Al primer capítol, va sorprendre que no hi hagués ni una sola menció a Lone Star, grup cabdal dels inicis del rock al país i en el segon capítol no s’hi detecten excessives novetats en tot el que s’explica sobre la Movida: l’èxit, les lletres, la contracultura, la droga... Potser el més interessant ve de la banda de recalcar allò de la màquina de fabricar xurros, de guanyar molts diners amb els concerts però oblidar-se de cimentar una indústria musical que suportés els embats de nous temps que tard o d’hora arribarien. 

Sigui com sigui, Pop, una historia de música y televisión és una realitat periodística de bona substància i calat més que notable. Demostra que la música, com a fet cultural de primera divisió, no tan sols s’escolta i s’ha d’escoltar sinó que a vegades explicar-la pot ser també una aventura apassionant.