01
de juny
del
2017
Actualitzat
el
02
de juny
a les
15:53h
La corrupció, la crisi de l’estat del benestar i les demandes ciutadanes han situat el debat sobre el bon govern en un primer pla. A l’Estat espanyol, de fet, aquest debat s’ha focalitzat en gran mesura en la corrupció, i ha comportat un biaix extrem cap als mecanismes de control de tot allò públic i, alhora, per una demanda ciutadana de major transparència dels poders públics. Sense menystenir aquesta necessitat de transparència i control (a la que dedicaré una propera anàlisi) em referiré a un aspecte nuclear de qualsevol bon govern. Es tracta de la necessitat d’avaluar les polítiques públiques. De fer-ho de forma sistemàtica i objectiva. A càrrec d’agències o organismes que tenen aquesta missió específica en la seva raó de ser.
Avaluar les polítiques públiques de forma planificada, com una fase més de l’acció pública, genera sense cap mena de dubte beneficis pel propi bon govern, per a l’acció política i per a la ciutadania. En l’àmbit de la política, l’avaluació permet racionalitzar els programes polítics, fer avançar la democràcia, informar sistemàticament els ciutadans de l’acció politico-pública. En l’àmbit del bon govern, avaluar polítiques implica millorar l’eficàcia, l’eficiència i els impactes de l’acció dels poders públics, aportant informació rellevant als gestors públics per a la seva acció i presa de decisions. Finalment, pels ciutadans l’avaluació genera confiança en allò públic (rigor, debat informat i rellevant), reforça l’actuació ètica dels poders públics i l’adhesió. En d’altres paraules, allunya debats estèrils i poc rigorosos, ajuda a foragitar els populismes i el que ara coneixem com la postveritat.
Les administracions eviten sovint avaluar i mesurar no ja el valor públic (impactes) sinó el mer rendiment de la gestió (resultats). Sovint falta també la visió a llarg termini i, per contra, hi ha molts projectes i voluntats que s’expressen en cada etapa electoral i a l’iniciar qualsevol acció de govern. Això genera, sovint, una sensació de provisionalitat, de reestructuració permanent sense gaire instruments ni indicadors fiables que informin de l’eficàcia i l’eficiència de l’acció politico-pública. En aquest sentit, cal una cultura política compromesa amb el bé comú i l’aprofundiment democràtic, que desplegui (i avaluï) polítiques públiques efectives al servei de les necessitats socials.
Moltes pràctiques que s’anomenen d’avaluació no complirien els estàndards associats a aquesta disciplina. Trobem, per exemple, estudis que donen compte de dades d’execució dels programes (pressupost, activitats, beneficiaris) però sovint sense generar informació significativa sobre els impactes reals i la seva eficiència (en relació, doncs, als recursos esmerçats). Els organismes de control públic molt sovint centren la seva intervenció en la comprovació de la regularitat financera. És cert que hi ha excepcions, i que hi ha sectors més proclius que altres, però en general no és una pràctica prou estesa al nostre país. En general, no se’ns ret comptes de la cobertura dels programes, ni dels seus efectes, ni de la rendibilitat econòmica, ni de les perspectives dels programes. El sector públic és un bullidor d’idees i d’experiències, renovades i repensades en cada cicle electoral, però amb escassos instruments sobre l’anàlisi real d’allò que funciona i del que no.
Tot i així, cal reconèixer que al nostre país hi ha també exemples d’agències orientades en aquesta funció avaluadora que generen evidències de forma sistemàtica. Posaré només tres exemples d’organismes exemplars, en àmbits tant distints com la sanitat, l’educació universitària o l’avaluació genèrica de polítiques públiques. En l’àmbit de l’educació universitària, disposem des de l’any 1996 de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU Catalunya). AQU Catalunya fou pionera en l’àmbit estatal en l’avaluació de la qualitat universitària i a dia d’avui és una de les agències europees més actives en aquest terreny. Duu a terme una feina significativa que ajuda a informar i avaluar l’activitat universitària en les seves diverses vessants (formació, recerca, professorat, gestió, inserció laboral dels estudiants, etc.). En l’àmbit sanitari, l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQUAS) genera coneixement rellevant per contribuir a la millora de la qualitat, la seguretat i la sostenibilitat del sistema de salut. És activa des de l’any 1994 mitjançant diversos organismes i nomenclatures fins esdevenir l’actual agència l’any 2013. En destaca la Central de Resultats, que mesura, avalua i difon els resultats en salut i qualitat assolits pels diferents agents del sistema sanitari català. Finalment, l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques (ivàlua) que desenvolupa, des de l’any 2008, una feina sovint oculta però molt meritòria en l’anàlisi i avaluació de polítiques públiques de les diverses administracions catalanes, amb l’objectiu final de millorar l’acció de govern i el retiment de comptes democràtic. Compta amb un equip molt reduït i un pressupost minso que caldria ampliar significativament els propers anys.
Així mateix, disposem de referents estrangers que ens poden ser de molta utilitat. En podem destacar la Government Accountability Office (GAO) dels Estats Units, creada l’any 1921, amb un plantilla d’uns 3.000 professionals. Es calcula que per cada dòlar invertit a l’Agència GAO, aquesta en retorna 112 a la societat en forma de millora i d’eficiència dels programes públics. D’altres exemples poden ser els What Works Centers en el context britànic, que fan una feina exemplar en àrees com l’educació, la salut o els serveis socials.
Cal, en definitiva, una aposta molt més decidida per l’avaluació sistemàtica de les polítiques públiques a Catalunya, en tots els seus nivells de govern. Per fer-ho, hem de conrear una cultura política que situï els ciutadans i la creació de valor en el centre dels programes públics. Ens hi juguem la solidesa d’una democràcia avançada i la legitimitat davant els ciutadans.
Avaluar les polítiques públiques de forma planificada, com una fase més de l’acció pública, genera sense cap mena de dubte beneficis pel propi bon govern, per a l’acció política i per a la ciutadania. En l’àmbit de la política, l’avaluació permet racionalitzar els programes polítics, fer avançar la democràcia, informar sistemàticament els ciutadans de l’acció politico-pública. En l’àmbit del bon govern, avaluar polítiques implica millorar l’eficàcia, l’eficiència i els impactes de l’acció dels poders públics, aportant informació rellevant als gestors públics per a la seva acció i presa de decisions. Finalment, pels ciutadans l’avaluació genera confiança en allò públic (rigor, debat informat i rellevant), reforça l’actuació ètica dels poders públics i l’adhesió. En d’altres paraules, allunya debats estèrils i poc rigorosos, ajuda a foragitar els populismes i el que ara coneixem com la postveritat.
Les administracions eviten sovint avaluar i mesurar no ja el valor públic (impactes) sinó el mer rendiment de la gestió (resultats). Sovint falta també la visió a llarg termini i, per contra, hi ha molts projectes i voluntats que s’expressen en cada etapa electoral i a l’iniciar qualsevol acció de govern. Això genera, sovint, una sensació de provisionalitat, de reestructuració permanent sense gaire instruments ni indicadors fiables que informin de l’eficàcia i l’eficiència de l’acció politico-pública. En aquest sentit, cal una cultura política compromesa amb el bé comú i l’aprofundiment democràtic, que desplegui (i avaluï) polítiques públiques efectives al servei de les necessitats socials.
Moltes pràctiques que s’anomenen d’avaluació no complirien els estàndards associats a aquesta disciplina. Trobem, per exemple, estudis que donen compte de dades d’execució dels programes (pressupost, activitats, beneficiaris) però sovint sense generar informació significativa sobre els impactes reals i la seva eficiència (en relació, doncs, als recursos esmerçats). Els organismes de control públic molt sovint centren la seva intervenció en la comprovació de la regularitat financera. És cert que hi ha excepcions, i que hi ha sectors més proclius que altres, però en general no és una pràctica prou estesa al nostre país. En general, no se’ns ret comptes de la cobertura dels programes, ni dels seus efectes, ni de la rendibilitat econòmica, ni de les perspectives dels programes. El sector públic és un bullidor d’idees i d’experiències, renovades i repensades en cada cicle electoral, però amb escassos instruments sobre l’anàlisi real d’allò que funciona i del que no.
Tot i així, cal reconèixer que al nostre país hi ha també exemples d’agències orientades en aquesta funció avaluadora que generen evidències de forma sistemàtica. Posaré només tres exemples d’organismes exemplars, en àmbits tant distints com la sanitat, l’educació universitària o l’avaluació genèrica de polítiques públiques. En l’àmbit de l’educació universitària, disposem des de l’any 1996 de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU Catalunya). AQU Catalunya fou pionera en l’àmbit estatal en l’avaluació de la qualitat universitària i a dia d’avui és una de les agències europees més actives en aquest terreny. Duu a terme una feina significativa que ajuda a informar i avaluar l’activitat universitària en les seves diverses vessants (formació, recerca, professorat, gestió, inserció laboral dels estudiants, etc.). En l’àmbit sanitari, l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQUAS) genera coneixement rellevant per contribuir a la millora de la qualitat, la seguretat i la sostenibilitat del sistema de salut. És activa des de l’any 1994 mitjançant diversos organismes i nomenclatures fins esdevenir l’actual agència l’any 2013. En destaca la Central de Resultats, que mesura, avalua i difon els resultats en salut i qualitat assolits pels diferents agents del sistema sanitari català. Finalment, l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques (ivàlua) que desenvolupa, des de l’any 2008, una feina sovint oculta però molt meritòria en l’anàlisi i avaluació de polítiques públiques de les diverses administracions catalanes, amb l’objectiu final de millorar l’acció de govern i el retiment de comptes democràtic. Compta amb un equip molt reduït i un pressupost minso que caldria ampliar significativament els propers anys.
Així mateix, disposem de referents estrangers que ens poden ser de molta utilitat. En podem destacar la Government Accountability Office (GAO) dels Estats Units, creada l’any 1921, amb un plantilla d’uns 3.000 professionals. Es calcula que per cada dòlar invertit a l’Agència GAO, aquesta en retorna 112 a la societat en forma de millora i d’eficiència dels programes públics. D’altres exemples poden ser els What Works Centers en el context britànic, que fan una feina exemplar en àrees com l’educació, la salut o els serveis socials.
Cal, en definitiva, una aposta molt més decidida per l’avaluació sistemàtica de les polítiques públiques a Catalunya, en tots els seus nivells de govern. Per fer-ho, hem de conrear una cultura política que situï els ciutadans i la creació de valor en el centre dels programes públics. Ens hi juguem la solidesa d’una democràcia avançada i la legitimitat davant els ciutadans.