Brian Duffy, l'autor de la icònica fotografia de David Bowie

La càmera del fotògraf britànic va ajudar a fer del cantant un símbol estètic mundial, tal com demostra la cèlebre portada d'"Aladdin Sane", del 1973

La portada d'«Aladdin Sane», una de les imatgs més icòniques de David Bowie
La portada d'«Aladdin Sane», una de les imatgs més icòniques de David Bowie
31 de maig del 2017
Actualitzat a les 16:58h

Hi ha fotògrafs que saben retratar com ningú una època. Però n'hi ha que, a més, són part de l'època mateixa, amb una obra que esdevé testimoni d'un temps i d'unes inquietuds. És el cas de Brian Duffy (1933-2010), un fotògraf que va tastar el cim més alt de l'èxit i que va triar ser un autor maleït, en una travessa extrema. L'artista britànic va morir tal dia com avui, 31 de maig, d'ara fa set anys.

Conegut per ser un gran retratista de moda, Duffy és clau per entendre l'explosió musical i cultural de la dècada dels 60 i 70. Amb l'afegit que és l'autor d'una de les imatges més icòniques de David Bowie (ulls tancats, un raig vermell i blau que li travessa l'ull dret, la coberta d'Aladdin Sane). Amb el músic –amb qui va compartir una dècada d'ebullició creativa– va tenir una relació artística que va suposar un dels períodes més fructífers dels dos, fins al punt que la càmera de Duffy va ser l'embolcall que va convertir Bowie en una icona mundial singular, elegant i transgressora en cada moviment.

Bona mostra d'això són les portades de tres discos que porten l'empremta del fotògraf: el famís Aladdin Sane (1973), Lodger (1979) i Scary Monsters and Super Creeps (1980). Però, a banda del "Duc blanc", Duffy va ser una peça vital per entendre el canvi de la fotografia britànica –i, per extensió, europea– dels anys 60. El documental The Man Who Shot the Sixties (BBC) ho il·lustra amb claredat, amb un títol que és més que una definició.

Després de passar per diverses revistes de moda, com Harper's Bazar o Vogue –on va consolidar un estil propi–, l'any 1979 Duffy va prendre una decisió sobtada, i sense retorn: abandona la fotografia i crema bona part dels negatius que posseïa, tot i que alguns es van poder salvar d'aquest guió macabre amb final pirotècnic. Algunes fotografies es van perdre, però les que van sobreviure són un reflex d'un segle que no es podria entendre sense l'art de figures com ells, Duffy i Bowie. Irrepetibles, extrems i imprevisibles, amb un dit assenyalant-nos el futur.