«La gent normal», escoltar per aprendre

M’alegra molt que hagi tornat La gent normal a TV3. És d’aquells programes dels que un agraeix l’existència, saber que hi són i que hi pots ensopegar. O que algú et recomani que no et perdis un capítol perquè sap que t’agradarà. És la segona temporada en què Agnès Marquès parla amb persones perquè ens expliquin les seves experiències vitals i de la generositat que se’n desprèn en puguem aprendre alguna cosa de profit.

És un programa senzill, en què predomina la paraula, la pausa, l’explicació reposada i sense estridències. També apareixen tòpics, raonaments que un ja se sap o ja veu a venir, però que suposo que deuen ser inevitables i que no molesten perquè entens que puguin ser dits. És un programa senzill però no crec que sigui senzill de fer. Per a arribar a l’espectador, aconseguir que s’interessi, aprengui i fins i tot es commogui, s’ha de treballar bé la cadència dels testimonis, de les seves paraules, el ritme narratiu que se li injecta al relat, el muntatge, que les músiques no siguin musiquetes molestes...

No es pot parlar de gent normal des del dogma ni des del "papanatisme". No es poden donar coses per sabudes ni ser exageradament didàctic, donar-ho tot mastegat. Tampoc ser tremendista amb allò que s’explica ni pretendre commoure amb cada pla i cada diàleg. El millor, suposo, és abordar cada tema amb un grau de sensibilitat diguem-ne lògic, apel·lar a la naturalitat, barrejar la proximitat i el rigor, tenir bons guionistes i saber a qui hem de preguntar perquè ens expliqui allò que volem saber de la manera més efectiva i humana possible.
 

Com es viu la diferència d'edat a la parella?