​Dràcula, un mite immortal

Ara fa 120 anys va néixer el no mort: el comte Dràcula. I ho va fer de la imaginació i de la ploma de Bram Stoker, un escriptor irlandès que sense saber-ho acabava de crear el mite del vampirisme modern. Un 18 de maig, però de 1897, vuit dies abans de la publicació de la novel·la, es va fer una estrena teatral de Dràcula amb un èxit més aviat relatiu, al Lyceum Theater de Londres. 

El que es va veure damunt de l’escenari de la controvertida sala londinenca era un grup d’actors que va fer una lectura dramatitzada de Dràcula. Era una representació tot sui generis de l’obra perquè segons sembla, Stoker volia amb aquella posta en escena garantir-se els drets d’autor sobre la novel·la i el seu personatge. Fill d'Abraham Stoker i de la feminista Charlotte Thornley, Bram Stoker va ser el tercer de set germans. La seva precària salut el va obligar a estudiar a casa amb professors privats i a estar-se fins als set anys al llit per diverses malalties. Durant tot aquest temps, la seva mare li explicava històries de fantasmes i de misteri, que posteriorment l'influirien, i el seu pare li feia sagnies. És més que probable que fruit d’aquesta experiència que va marcar Stoker de petit, desenvolupés en el seu subconscient les històries que escriuria any més tard. 

Això el va empènyer a fer les seves primeres incursions literàries en forma de relats de terror a la revista Shamrock, en què va publicar els seus primers textos de misteri, com The Crystal Cup -La copa de cristall- el 1872. Però va ser gràcies a la seva feina com a crític teatral al Dublin Evening Mail, que el portaria a Londres i, sobretot, a conèixer una de les tres persones que el van influir en la creació del personatge de Dràcula que els faria immortals, tant a ell com a escriptor com al comte per si sol.
 
Stoker va beure de diverses fonts. Primer, del personatge real,el comte romanès Vlad Draculea, Vlad el Fill del Dimoni, també conegut com a Vlad Tepes l’empalador. Després s’han de tenir en compte les seves xerrades amb un estrany orientalista húngar que es deia Arminius Vámbéry amb el qual es va entrevistar diverses ocasions. Vámbery era un extraordinari orador i també era molt imaginatiu amb les seves llegendes sobre l’Europa oriental i van ajudar a trufar la ja de per si sola fecunda imaginació de Stoker.

I, finalment però no menys important, la seva relació amb l’actor Henry Irving, una estrella teatral de l’època, amb qui Stoker va treballar durant vint-i-nou anys com a representant i secretari. Irving l'havia contractat per fer aquestes feines després de llegir la crítica que Stoker havia fet d’un Hamlet en què Irving intervenia. Irving va “vampiritzar” totalment Stoker. El va arrossegar fins a Londres i allà el crític/escriptor es va convertir en un autèntic esclau d'Irving: feia tot el que li demanava i el va portar als llocs més soterrats d’Europa. No en va la seva relació malaltissa va inspirar la pel·lícula La sombra del actor i són molts els crítics que veuen en el Dràcula una mena de venjança d’un home -Stoker- que se sent vampiritzat per un altre -Irving.
 
L’èxit de Dràcula rau en la construcció d’un personatge fascinant, fet a base de retalls i trossos de diaris i de cartes. Una novel·la de sis-centes pàgines on el comte només surt en poc menys d’una vintena. La narració condueix al personatge i Stoker es dedica a crear una ambientació i un espectacle al voltant d’algú que apareix ben poc. La novel·la ens va capbussant en un món de malson, en una atmosfera malsana digna del millor Edgar Allan Poe. Fins a arribar a fer que l'infame comte, el no mort, es converteixi inevitablement en un personatge que ha sobresviscut gràcies al vigor dels altres.

Ara fa cent vint anys que Dràcula va néixer dins el cap de Bram Stoker però amb el pas del temps, lluny d’oblidar el seu record, s’ha convertit en un mite universal i immortal.