La via Rajoy: noves eleccions i mort del procés per inanició

Cinc anys després de la primera gran manifestació a favor d’un estat propi als carrers de Barcelona, l’Estat espanyol continua sense trobar la clau de volta que li permeti donar una resposta al problema polític sorgit a Catalunya. Malgrat els cants d’alerta d’opinadors i intel·lectuals com Iñaki Gabilondo, o Juan José Millás, i juristes com Miguel Herrero de Miñón i Francisco Rubio Llorente, les apel·lacions al “diàleg” que han emergit a un i altre cantó del camp de joc han topat reiteradament amb la indiferència de les grans formacions espanyoles, que –per convenciment o per càlcul electoral- han evitat abordar la qüestió i entrar en la revisió a fons del model sorgit de la transició. El PSOE va convertir el document de Granada –on apostava per un federalisme genèric- en un punt d’arribada infranquejable, mentre que el PP ha fet bandera de la trinxera legal per erigir-se com a defensor de les essències d’una Espanya que no vol ser reformada.
 
Des d’aleshores només Podem ha adaptat el seu discurs per proposar una sortida a les demandes de la societat catalana. Els de Pablo Iglesias van incorporar la defensa del referèndum al seu catàleg de propostes rupturistes. Una aposta estètica que condiciona a l’assoliment d’un acord –ara per ara inviable- amb el govern espanyol per fer-lo realitat: per poder decidir sobre Catalunya cal reformar primer Espanya. Cs, per la seva banda, ha reivindicat la fermesa en la defensa de la igualtat dels espanyols –trencada de nou pel pacte de pressupostos amb el PNB- amb una apel·lació al govern de Mariano Rajoy per combatre l’argumentari independentista per la via dels fets, és a dir, mitjançant la inversió i una presència real de l’Estat a Catalunya, però ha acabat donant suport a uns pressupostos generals que perpetuen el greuge. La governabilitat per sobre de tot.

El PSOE va convertir el document de Granada en un punt d’arribada infranquejable, mentre que el PP ha fet bandera de la trinxera legal per erigir-se com a defensor de les essències d’una Espanya que no vol ser reformada

 
La manca de resposta que les formacions espanyoles ofereixen respecte a Catalunya, però, xoca amb la realitat social del seu país, segons es desprèn d’una enquesta realitzada a tot l’Estat entre el 21 i el 26 de març per la Cadena Ser. Només el 36% dels espanyols combrega amb la via judicial que el govern de Mariano Rajoy ofereix a Catalunya, mentre que el 46% aposta per resoldre el conflicte per la via del diàleg. Un 41% creu, a més, que cal reformar la Constitució per federalitzar Espanya, i un 36% està d’acord amb permetre que Catalunya celebri el referèndum sobre la independència. Contra aquests, un 44% que creu que la resposta a Catalunya ha de ser la suspensió de l’autonomia per la via de l’article 155 de la Constitució.
 
La diferència entre la realitat social i la realitat política a l’Estat s’explica, segons el politòleg Pablo Simón, per la manca d’incentius electorals per a les dues grans formacions espanyoles. Amb uns votants cada vegada més focalitzats a les zones centrals de la Península, el PP no té cap interès en invertir el seu capital polític en la qüestió catalana. L’equip de Mariano Rajoy entén, a més, que una hipotètica reforma de la Constitució només serviria per desgastar la seva base electoral, que s’ha demostrat contrària a sacrificar el model radial en favor d’un engranatge asimètric que garanteixi a llarg termini la continuïtat de l’Estat.
 
El PSOE, per la seva banda, necessita esvair les incògnites sobre la direcció del partit abans de recuperar –en el cas que guanyi Pedro Sánchez- la bandera del federalisme, amb la reforma de la Constitució com a principal esquer per a l’electorat del PSC. La ruptura interna del socialisme espanyol, però, ha fet volar pels aires també la capacitat del partit d’unir sensibilitats diferents dins del mateix projecte. I una victòria de Susana Díaz a cavall de la militància andalusa restaria arguments al socialisme espanyol per a la defensa de la plurinacionalitat de l’Estat.

La manca de resposta que les formacions espanyoles ofereixen respecte a Catalunya, però, xoca amb la realitat social del seu país

  
Amb aquest esquema les grans forces espanyoles esperen, un cop més, que la solució arribi de la mateixa Catalunya. Les cúpules del PP i del PSOE, com les de Podem i Cs, auguren que -independentment de la celebració o no d’un referèndum- el Govern acabarà convocant unes eleccions que generaran un nou escenari polític. El càlcul compartit passa per un govern d’ERC sense majoria independentista que porti els republicans a penjar l’estelada a l’armari de les causes pendents i a centrar el seu discurs en l’eix social. Una victòria per esgotament.
 
El risc d’aquest plantejament, però, és que els partits que donen suport al Govern mantinguin el pols i intentin culminar amb èxit el procés independentista. Sense cap altra resposta articulada que la judicialització i la suspensió de competències per la via del 155, Rajoy es pot veure abocat a forçar encara més l’engranatge de l’Estat per apaivagar la revolta. Un repte que pot acabar de trencar les costures d’unes institucions ja molt debilitades per la crisi i la corrupció, i evidenciar encara més la necessitat urgent de reforma del model del 78. Com en tantes ocasions anteriors, Catalunya posarà Espanya davant el mirall.