08
de maig
del
2017
Actualitzat
a les
18:08h
Aquest dilluns 8 de maig la sala d’actes de l’Arts Santa Mònica acull la tercera sessió del cicle El meu clàssic, un programa que vol fomentar la lectura a través de noms de la literatura catalana que comparteixen el valor de la lectura d'un clàssic i que és impulsat des de la Institució de les Lletres Catalanes. En aquesta ocasió, l'escriptora convidada és Maria Àngels Cabré, qui impartirà la conferència Aurora Bertrana, entre la realitat i el desig, emmarcada dins dels actes de l’Any Bertrana.
Inquieta i d'ànima aventurera, Aurora Bertrana i Salazar (1892-1974) és una de les autores que escapen del cànon literari establert per oferir sorpreses literàries d'alt nivell i llarga mirada. La seva trajectòria vital ja la configura com una figura especial, brillant i singular en el marc d'una època gens avesada a aquest tipus de dones amb una decisió tan ferma i sostinguda, amb idees que transgredien constantment allò que era concebut com a "normal" segons els cànons imperants.
Bertrana i l'activisme pels drets de les dones
Nascuda el 29 d’octubre de 1892 a Girona, la seva formació musical l'encamina cap a Suïssa, lloc que esdevindria refugi i clau en la consecució d'algunes fites vitals. A Ginebra, l'any 1923, és on coneix un enginyer suís amb qui es casaria dos anys més tard. El 1926 viatgen a la Polinèsia i s’instal·len a Tahití, on escriu reportatges per a la revista D'ací i d'allà. De tornada a Catalunya, publica el seu primer llibre, Paradisos oceànics (1930), que recull l’exotisme i els costums de la cultura maori i que va causar un cert rebombori.
Ja instal·lada al país, Bertrana continua col·laborant en setmanaris com La Veu de Catalunya o participant en tertúlies i conferències sobre les experiències als Mars del Sud, que plasma a Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934) i L’illa perduda (1935), novel·la escrita conjuntament amb el seu pare, Prudenci Bertrana. Al mateix temps, inicia una etapa d’intensa activitat política i de lluita pels drets de les dones que la porta a participar en la creació d’un Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya o de la Universitat Obrera Femenina.
Lluita republicana i exili a Suïssa
Quan esclata la Guerra Civil es posiciona al costat de la República i fa feina com redactora en cap de Companya, revista vinculada al PSUC, mentre col·labora amb l’Associació d’Escriptors Catalans. En aquests temps convulsos i de fortes atzagaiades ideològiques, se separa del seu marit, qui opta per travessar cap a la zona franquista. El 1938 s’exilia a Suïssa, on viu amb moltes dificultats econòmiques. No retornarà a Barcelona fins a finals de la dècada dels 40.
És de tornada a la capital catalana on Bertrana reprendrà la tasca com a escriptora. Publica novel·les sobre els estralls provocats per la Segona Guerra Mundial, com Camins de somni (1955), Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958); la biografia del seu pare, titulada Una vida; i les seves pròpies memòries, Memòries fins a 1935 (1973, Premi Crítica Serra d’Or de prosa no-ficció, 1974) i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975), publicades pòstumament. Una vida fora dels convencionalismes establerts, ara reivindicada com a estendard d'una manera de ser lliure i de deixar-ho escrit amb un gran talent.
Inquieta i d'ànima aventurera, Aurora Bertrana i Salazar (1892-1974) és una de les autores que escapen del cànon literari establert per oferir sorpreses literàries d'alt nivell i llarga mirada. La seva trajectòria vital ja la configura com una figura especial, brillant i singular en el marc d'una època gens avesada a aquest tipus de dones amb una decisió tan ferma i sostinguda, amb idees que transgredien constantment allò que era concebut com a "normal" segons els cànons imperants.
Bertrana i l'activisme pels drets de les dones
Nascuda el 29 d’octubre de 1892 a Girona, la seva formació musical l'encamina cap a Suïssa, lloc que esdevindria refugi i clau en la consecució d'algunes fites vitals. A Ginebra, l'any 1923, és on coneix un enginyer suís amb qui es casaria dos anys més tard. El 1926 viatgen a la Polinèsia i s’instal·len a Tahití, on escriu reportatges per a la revista D'ací i d'allà. De tornada a Catalunya, publica el seu primer llibre, Paradisos oceànics (1930), que recull l’exotisme i els costums de la cultura maori i que va causar un cert rebombori.
Ja instal·lada al país, Bertrana continua col·laborant en setmanaris com La Veu de Catalunya o participant en tertúlies i conferències sobre les experiències als Mars del Sud, que plasma a Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934) i L’illa perduda (1935), novel·la escrita conjuntament amb el seu pare, Prudenci Bertrana. Al mateix temps, inicia una etapa d’intensa activitat política i de lluita pels drets de les dones que la porta a participar en la creació d’un Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya o de la Universitat Obrera Femenina.
Lluita republicana i exili a Suïssa
Quan esclata la Guerra Civil es posiciona al costat de la República i fa feina com redactora en cap de Companya, revista vinculada al PSUC, mentre col·labora amb l’Associació d’Escriptors Catalans. En aquests temps convulsos i de fortes atzagaiades ideològiques, se separa del seu marit, qui opta per travessar cap a la zona franquista. El 1938 s’exilia a Suïssa, on viu amb moltes dificultats econòmiques. No retornarà a Barcelona fins a finals de la dècada dels 40.
És de tornada a la capital catalana on Bertrana reprendrà la tasca com a escriptora. Publica novel·les sobre els estralls provocats per la Segona Guerra Mundial, com Camins de somni (1955), Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958); la biografia del seu pare, titulada Una vida; i les seves pròpies memòries, Memòries fins a 1935 (1973, Premi Crítica Serra d’Or de prosa no-ficció, 1974) i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975), publicades pòstumament. Una vida fora dels convencionalismes establerts, ara reivindicada com a estendard d'una manera de ser lliure i de deixar-ho escrit amb un gran talent.