05
de maig
del
2017
Actualitzat
a les
12:42h
L’inici del primer capítol deJoc de cartes em va tirar enrere. No vaig connectar amb el registre de reality que plantejava, m’eren igual les consideracions gastronòmiques que es feien perquè semblaven fútils i capritxoses, una de les participants em va caure fatal i a la mecànica del programa se la notava artificial i molt forçada. A poc a poc li vaig anar trobant la gràcia, el to va millorar i al final m’ho vaig passar raonablement bé.
Ahir es va emetre el tercer episodi i és de justícia reconèixer (i argumentar) que s’està convertint en un programa més que digne. Estic segur que no és fàcil per TV3 emprendre una proposta d’aquest tipus, en el format de l’anomenada “telerealitat” que tan poc domina. L’experiència immediatament anterior, Bogeria a la pastisseria, ha fet una llufa més que considerable. Aconseguir que el relat del programa resulti reeixit implica haver de combinar amb talent moltes variables necessàries: cuina, humor, rivalitat i, sobretot, ritme, aspecte fonamental perquè el suflé pugi.
I el suflé puja. Aquesta competició setmanal entre quatre restaurants –personificats en els seus respectius propietaris- per a esdevenir, de manera més simbòlica que real, “el millor” en la seva categoria específica, es converteix en un espectacle televisiu prou divertit i amb capacitat pel sa entreteniment. Al capítol d’ahir el concurs era per a decidir el millor restaurant de cuina internacional de Barcelona. De seguida es veu que el resultat tindrà més de llicència poètica que de realitat absoluta. Si acceptes el joc, t’ho passes bé.
Ahir es va emetre el tercer episodi i és de justícia reconèixer (i argumentar) que s’està convertint en un programa més que digne. Estic segur que no és fàcil per TV3 emprendre una proposta d’aquest tipus, en el format de l’anomenada “telerealitat” que tan poc domina. L’experiència immediatament anterior, Bogeria a la pastisseria, ha fet una llufa més que considerable. Aconseguir que el relat del programa resulti reeixit implica haver de combinar amb talent moltes variables necessàries: cuina, humor, rivalitat i, sobretot, ritme, aspecte fonamental perquè el suflé pugi.
És de justícia reconèixer (i argumentar) que s’està convertint en un programa més que digne
I el suflé puja. Aquesta competició setmanal entre quatre restaurants –personificats en els seus respectius propietaris- per a esdevenir, de manera més simbòlica que real, “el millor” en la seva categoria específica, es converteix en un espectacle televisiu prou divertit i amb capacitat pel sa entreteniment. Al capítol d’ahir el concurs era per a decidir el millor restaurant de cuina internacional de Barcelona. De seguida es veu que el resultat tindrà més de llicència poètica que de realitat absoluta. Si acceptes el joc, t’ho passes bé.
Encara no coneixeu els restauradors de cuina internacional que tindrem aquesta nit a #JocdeCartesTV3?