Sense teatres no som res

M’agrada l’olor que fan els teatres de Barcelona. Recordo la que feia el Teatre Nacional de Catalunya quan es va inaugurar amb el sensacional muntatge de L’auca del Senyor Esteve a càrrec d’Adolfo Marsillach. Feia olor de fusta nova, de vernís i estelles, de tauló recent passat el ribot. Se'm va quedar gravada aquella sensació olfactiva. I uns mesos més tard, La gavina de Flotats feia olor de bosc, perquè l’escenografia era un bosc. Feia flaire de molsa humida, de terra trepitjada. Crec que és des de llavors que m’agrada olorar els teatres de la meva ciutat. 

Olorar els teatres vol dir també viure’ls i viure el teatre és de les millors passions que poden existir. Anar al teatre té un ritual que sempre em ve de gust respectar. Al teatre prefereixo anar-hi caminant que amb cap vehicle sobre rodes o amb transport públic. M’agrada sortir amb temps de casa i fer el camí a peu, mentre penso què faré quan arribi. Normalment busco un bar per fer temps mentre arriba el meu acompanyant. Al Lliure de Gràcia sempre és un plaer demanar una canya al bar de dalt. Ho necessito, noto que després entraré millor en el muntatge que veuré. No per motius estrictament alcohòlics sinó més aviat civilitzats.

També ho faig al Nacional i al Lliure de Montjuïc, que tenen els dos bar incorporat. Si vaig al Romea o al Poliorama la visita posterior al Viena de la Rambla és quasi obligada. Al segon, tan sols és qüestió de travessar una porta i ja hi ets. Del Maldà i del seu bar sensacional ja en vaig parlar fa unes setmanes però no em fa recança recordar-me una altra vegada de les fabuloses copes de vi que et pots prendre just en acabar la funció.
 
Trobo a faltar l’Artenbrut que tenia tant a prop de casa i que era una delícia, amb cadires incomodíssimes, però una delícia al cap i a la fi. Al Principal de la Rambla hi vaig anar moltes vegades i tampoc era gaire còmode, molt profund i amb l’escenari petit, però allà hi vaig veure una Maria Rosa, el Hamlet de l’Homar, La mort d’un viatjant i aquell Chicago de la Coco Comin que ja havia vist abans a l’enyorat Arnau del Paral·lel. Com hauria gaudit coneixent bé el vell Paral·lel! Quan hi havien l’Español, el Talía i tots els que ara hi queden. Tinc especial estimació pel Condal, que està una mica vetust però transpira passat. I això m’encanta, esclar. 

Fa temps que no vaig a l’Apolo però espero i desitjo que les butaques i les parets encara siguin de color rosa. La sagrada revista i el cabaret més autèntic es van oficiar allà com enlloc. Quan passo per davant del City Hall de baix de tot de Rambla Catalunya sempre penso que allà hi havia el teatre Barcelona i que m’hauria tornat boig veure-hi un espectacle de La Trinca, per exemple.

Sempre que puc prefereixo entrar aviat al teatre i seure al meu lloc una estona abans que comenci la funció. Puc llegir el programa de mà, preguntar quant dura l’espectacle, concentrar-me, potser xerrar discretament. I olorar, tinc aquest costum, no puc fer-hi més. Les escenografies sempre fan alguna olor. I el teatre també. Al Borràs per exemple, que és de la vella escola, encara hi tenen ambientador i fa aquella olor tan característica que feien abans els cinemes del grup Balañà. Olor penetrant, floral, de lavanda concentrada o alguna cosa així. 

Teatre Apolo al costat de les obres del TMB. Foto: Jordi Jon Pardo

L’obertura de la nova sala Beckett és una notícia excel·lent. Han rehabilitat un edifici preciós i a la sala de dalt sembla talment que estiguis en un espai alternatiu de Nova York. O així m’ho imagino jo. Que l’Ajuntament s’hagi quedat el Tantarantana no és una notícia excel·lent sinó sensacional. Aquesta hauria de ser, en una ciutat amb cara i ulls, una pràctica no sé si habitual però sí completament lògica. Salvar espais, protegir infraestructures culturals, impedir que desapareguin, reconvertir-les, explotar-les de manera diferent amb imaginació i talent. Quan suggereixo el mateix amb els cines em diuen pesat, boig i nostàlgic.

És fantàstic que a l’antic Renoir Les Corts s’hi hagi instal·lat La Caldera, associació dedicada a la dansa, que van reformar l’interior de les sis sales i hi han obert un teatre polivalent. A Gràcia, al carrer de l’Església hi ha la Porta4 i l’Almeria, a Sants la Hiroshima i la Flyhard, també tenim l’Àtrium al costat de la Ciutadella i l’Akadèmia en un lloc estranyíssim a tocar de Francesc Macià. Tinc passió per l’Antic Teatre i per La Seca, sobretot per la sala de dalt, la petita –per què em deuen agradar tant les sales de dalt?- al Gaudí i a la Villarroel sempre em fa il·lusió anar-hi i als Micro Teatres del Carrer Bailèn ja no diguem. 

Entrar a veure un espectacle a la Biblioteca de Catalunya té alguna cosa màgica. Potser després l’espectacle no mata, però ser allà ja és alguna cosa. Pujar a Montjuïc –aquí hi vaig amb metro, ho admeto- per anar al teatre posseeix un intangible de festa que em resisteixo a prescindir. Al Grec hi anava de petit a passejar els caps de setmana i baixar les escales de l’amfiteatre de pedra desert ho recordo com una experiència inspiradora. L’estiu que no hi vaig a veure cap muntatge sento que em falta alguna cosa. 

La xarxa de teatres de Barcelona resisteix l’envestida dels temps foscos, del menyspreu creixent per la cultura, el pensament i la civilització. Els teatres en si mateixos, més enllà de la programació que s’hi faci, de si l’espectacle en qüestió et torna boig o t’avorreix a morir fan gran una ciutat, millor, més bona i més bonica, més oberta, càlida, acollidora i llesta. Tot això Barcelona ho necessita, i molt. Cada vegada més.