Mariano Rajoy ja té encarrilada l'aprovació dels pressupostos. Als vots de Ciutadans i els canaris se'ls afegiran el del PNB després que els diputats del PP a Vitòria hagin facilitat també l'aprovació dels comptes a l'executiu que, en minoria i amb el PSE, presideix Iñigo Urkullu. El PNB, sense manies, treu rèdits de la "bronca" catalana i de les prevencions del PSOE del buit de poder a l'acord amb Rajoy. Els nacionalistes bascos arrenquen inversions i encara hauran de pagar menys quota pels serveis que els presta l'Estat d'acord amb el sistema de concert. Tot plegat sense que C's, especialitzat en denunciar "privilegis" territorials i teòric garant de la igualtat, alci la veu.
L'acord va provocar ahir, a casa nostra, elogis de la tercera via, en aquest cas de la dretana, per l'habilitat i el pragmatisme del PNB. Els "terceristes" més esquerrans, que es van desfer en elogis a Urkullu després de que guanyés còmodament les darreres eleccions basques, callaven perquè els pactes, a Madrid i a Vitòria, eren amb el malvat PP. Sobre aquest mirall basc que es fa anar segons convé i sense tenir en compte que Espanya mai ha volgut més concerts que el basc i el navarrès i que Rajoy va donar un sonor cop de porta a les peticions de pacte fiscal d'Artur Mas el 2012 -i de singularització de Duran i Lleida després- n'ha escrit el nostre cap de Política, Joan Serra Carné.
Teresines al peu del canó.TV3 no passa un bon moment, si més no d'audiència, i en breu analitzarem els perquès donant a veu a totes les parts i sense apriorismes. Ha estat, però, clau en la configuració del nostre imaginari. I això s'ha fet també a través de la ficció. Un cas paradigmàtic és Teresina SA, la sèrie de la Cubana sobre les aventures de tres peculiars germanes solteres de Gràcia. Diumenge se celebra la Teresinada Popular per recordar-la i es demanarà que se'n faci una segona temporada. Esteve Plantada, el nostre cap de Cultura, ens explica perquè són tan mítiques. Segur que hi estareu molt d'acord.
Vist i llegit
Tornant a Euskadi el director d'El Periódico, Enric Hernàndez, escrivia ahir un article en que lloava la capacitat del PNB pe "fer política". Deixava de banda els intents catalans i que els bascos mai han estat en igualtat amb la resta a l'hora de comptar amb el "favor" de l'Estat. De fet, quan els bascos han volgut sortir del marc autonomista (com va passar en els anys d'Ibarretxe) la resposta també va ser el codi penal.
El passadís
El sobiranisme civil ja ha convocat una nova mobilització pel 8 i el 12 de maig per acompanyar tant la presidenta del Parlament, Carme Forcadell com els membres de la mesa –Lluís Corominas, Anna Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet- a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Ho faran acusats de desobediència i prevaricació per haver permès que el ple del Parlament votés la resolució sobre el referèndum unilateral en el debat de política general. Resulta, si més no, curiós que el mateix TSJC anunciés la data de les declaracions dels investigats amb el hashtag #casForcadell. Sobretot tenint en compte que ha de ser un exemple a l'hora de respectar la presumpció d'innocència i que no es refereix, per exemple, al cas Palau com el #casMillet. Veurem si segueix mantenint l'etiqueta a les xarxes a partir del dilluns...
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1979 una dona, del Partit Conservador, es convertia per primer cop en primera ministra del Regne Unit. Era la carismàtica (i polèmica) Margaret Thatcher, coneguda com la dama de Ferro. Amb l'americà Ronald Reagan tindria un paper clau en la política de blocs i la caiguda de la URSS, va tenir molt a veure amb la creixement de l'euroescepticisme al seu país i va dur a terme una dura reconversió industrial al seu país. Morrisey va dedicar l'explícita cançóMargaret on the Guillotine a la política que vivia al 10 de Downing Street i que va morir l'any 2013 després d'haver estat repudiada pel seu partit en la fase final del seu mandat, que va acabar el 1990.
L'aniversari
Un 4 de maig de 1964 va nàixer a Ortona, Itàlia, l'actor de cine porno Rocco Tano, conegut com a Rocco Siffredi. Ara ja enretirat i dedicat a fer de productor i director de pel·lícules del mateix gènere ell va ser una de les primeres estrelles realment populars d'aquesta indústria. La mida del seu penis i la seva resistència el van fer brillar més que les qualitats artístiques al llarg de 1.300 films. L'any passat al Festival de Cine de Venècia es va estrenar un documental sobre la seva vida.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi