Aquest divendres s'estrena la seqüela de Guardianes de la galàxia, una nova prova que la factoria Marvel continua en plena forma pel que fa a enginy i creativitat. Només l'escena inicial amb els crèdits incrustats ja és tot un espectacle. La resta, uns focs artificials que faran les delícies dels amants dels anys 80, donant una volta a la mitologia creada per Star Wars amb un punt macarrònic que és d'agrair.
Per si no en teniu prou, us proposem cinc pel·lícules que us faran adorar la resta de l'univers Marvel, un gran escenari de ramificacions on cada superheroi troba el paper que més li escau. Del gran supergrup a l'heroi més esquifit.
Es pot unir un supergrup sense fer un pastitx indigest? Efectivament, a Marvel. Los Vengadores és una màquina precisa d’entretenir, que barreja l’acció de manual èpic amb un humor ajustat al lluïment dels personatges. El doblet format per Hulk (Louis Leterrier, 2008) i Iron Man (John Favreau, 2008) ja va indicar que les coses s'estaven fent bé. El van seguir la segona part del multimilionari Tony Stark –dinamita pura en mans de Robert Downey Jr.– i el Capità Amèrica (Joe Johnston, 2011) i Thor (Kenneth Branagh, 2011). A la fi, Los Vengadores és la gran pel·lícula que tots ells esperaven. És ja inoblidable el moment de la fi de Loki, ferit per la fletxa de Hawkeye i apallissat per un Hulk sense escrúpols.
Lluny del misticisme i de la transcendència –pecats venials dels X-men–, Deadpool és un divertiment on les gràcies d'un justicier sense filtres mentals són molt més que una tirallonga d'acudits grollers o de rèpliques àcides. Tim Miller presenta un heroi malparlat, caragirat i rancuniós: la representació de la nostra pròpia mala llet. Un heroi que travessa la quarta paret per interpel·lar-nos i que qüestiona, a viva veu, la patuleia de musculosos humanoides que van pel món disfressats d'adolescent gòtic. Un macarrisme de factura impecable.
Del 1988 a l'esclat d'un univers volgudament generacional. Així és el viatge lleuger i hiperespacial que ens permet fer la primera part de Guardianes de la galaxia, ple de tics que recreen el cartró-pedra de Flash Gordon i el seu pulp-interruptus, que reivindiquen sense complexos l’space opera i que asseguren, sense dubte, que és el moment d'aquella generació que va créixer sabent que Star Wars era possible, amb humor, bons secundaris i un gran arsenal de rèpliques, tan ràpides com mortals i cíniques. Una petita meravella pop, icònica, colorista i musicalment nostàlgica que ens interpel·la de manera entusiasta, demostrant que s'ha esforçat per buscar un lloc propi entre herois tronats i autosuficients. Esplèndida l'escena on comencen a escapar de la presó, quan Rocket (Bradley Cooper) explica què no s'ha de fer i Groot (Vin Diesel) ho va fent, exactament com no toca. O com sonar fresc en temps de mites bulliciosos. Un mèrit que torna a apuntar-se Marvel. Qui, si no?
La demostració evident que la saviesa popular és això, sàvia, i que al pot petit hi ha la bona confitura. De nou, amb una barreja explosiva que uneix sense fer escarafalls les dosis d'acció i les espurnes d'humor que necessitem. Tota una sorpresa, per ser una pel·lícula que arribava sense fer gaire soroll, amb un protagonista que semblava un personatge menor de l'univers Marvel (menor en tots els sentits) i que acaba sent una pel·lícula pràcticament rodona, i molt necessària per deixar enrere la grandiloqüència de batibull pseudomístic de Vengadores: La era de Ultrón. Té un clímax final amb un enginy que tots els espectadors, siguin coneixedors o no del personatge, poden gaudir de la manera com el cinema ha de ser gaudit.
La més controvertida de totes, potser també la més incompresa. Cinc anys després de la fi de la trilogia de Sam Raimi, Marc Webb reinventa l'heroi mantenint l'essència d'Spider-man, amb un Peter Parker com un teenager amb els problemes, les contradiccions i les angúnies típiques dels joves de classe mitjana. Webb centra el focus en aquest esperit adolescent, en les confusions pròpies de l'edat, en la pugna que hi ha entre el desig i la responsabilitat, és a dir, en tot allò que hi ha sota la màscara, i en tot allò que demostra que els herois també són de carn i os –Andrew Garfield es passa gairebé tot el metratge a cara descoberta–. Alhora, això també n'és la pedra a la sabata, el motiu que la va fer criticada per bona part dels entusiastes seguidors de Raimi. Entre els encerts, la Gwen Stacy d’Emma Stone, que fa oblidar totalment la Mary Jane de Kirsten Dunst.
