27
d'abril
del
2017
Actualitzat
a les
15:03h
Fa unes quantes setmanes vaig haver d’enviar una carta a la companyia telefònica per a demanar-los que donessin de baixa un servei que ja no utilitzava. Una carta? Vaig respondre quan m’ho van explicar? No es pot fer sense que us hagi d’enviar una carta? I no. Els havia d’enviar una carta postal, de les de tota la vida. La vaig escriure, la vaig posar dins d’un sobre i vaig anar a l’estanc del carrer Balmes a comprar un segell. Després vaig girar cua i vaig deixar la carta dins la bústia groga que hi ha quasi davant de casa meva.
Als estancs encara hi venen segells, sí, i encara que sembli mentida, als carrers de Barcelona encara hi ha un bon grapat de bústies. Encara ens enviem cartes, que contenen gestions i tràmits, compres i vendes que surten del remitent i arriben al destinatari. Em sembla que encara hi ha uns quants romàntics que s’escriuen cartes d’amor. Això no ho tinc comprovat, ho admeto, però m’agrada pensar que sí. La ciutat encara té objectes i mobles que li són propis encara que hagin caigut en desús, encara que als nostres ulls siguin quasi invisibles. També té objectes eterns i objectes que són nous, i d’altres que van marxar per no tornar mai més.
Fa uns dies vam tenir notícia de l’última cabina de telèfons, que resisteix irreductible el pas del temps, palplantada al carrer del Lledoner, a Horta. De telèfons sense cabina en queden uns quants més, a la cantonada de Còrsega amb Rambla Catalunya, per dir-vos el que tinc més proper. També hi ha telèfons públics en centres comercials i grans superfícies. Encara es poden introduir monedes en algunes ranures i marcar el número pitjant uns botons que no són els del mòbil. M’agrada adonar-me d’aquestes coses.
De pirulís on enganxar els cartells dels concerts també en queden bastants. Recordeu aquells bombos que els sortien quan s’enganxaven massa cartells i ningú es preocupava de buidar-los? Quan de sobre un dia els buidaven, semblava que haguessin fet règim. Els bancs per seure ara els posen per parelles i una mica encarats. Tot un detall. Potser a dos amics els ve de gust seure i parlar una estona. A la Plaça Universitat n’hi ha bastants i just davant del Verdi Park també. S’hi està bé, assegut una estona, mentre esperes que pugin la persiana del cine.
A l’estiu apareixen els quioscs dels gelats i em fa una il·lusió tremenda. Em costaria molt prescindir dels cartells de la Frigo i la Nestlé –quan era petit es deia Camy- que m’ajuden a decidir si vull un Frigo Pie o un Popeye. Vaig tenir un disgust quan, fa molt poc, van treure el Drácula. Fa uns mesos, un dia de la Setmana del Llibre en Català a la plaça de la Catedral feia una calor espantosa. Sort que hi havia allà un quiosc de gelats i em vaig comprar un Colajet.
Em fa la sensació que de papereres ciutadanes n’hi haurà sempre. Abans tenien un barret de color vermell i una obertura molt petita, podien ser incòmodes. Les d’ara són més pràctiques. Ja no podem prescindir tampoc dels contenidors de reciclatge de paper, plàstic i vidre. També de residus orgànics. Fer net ens agrada. No sempre és fàcil. Sort que tenim les papereres.
S’han incorporat altres presències. Les llargues barres de bicicletes, amb cues de malhumorats perquè ningú n’aparca cap. O d’alegres que hi arriben, feliços perquè n’hi ha moltes de disponibles. Contents i feliços o una mica empipats, estigueu com estigueu, no ens atropelleu si caminem per la vorera, sisplau. I si algun cop protestem perquè ens claveu un ensurt, feu-nos un gest de complicitat o un somriure de mitja disculpa. Si travesso el carril bici a deshora prometo fer-ho també.
De fanals n’hi ha centenars. De parterres moltes dotzenes. Molts arbustos i poques flors. Parcs amb gronxadors i marquesines d’autobusos. Lavabos públics, quasi cap. Fa poc en vaig veure un a la plaça de Terenci Moix, aquella del Raval on hi ha una pista de bàsquet, amb jugadors de primera que encistellen triples sense parar. Abans hi havia algunes caixes rectangulars amb mangueres a dins, davant hi havia escrit “Uso exclusivo bomberos”.
I estàtues, esclar, Barcelona ciutat d’estàtues. Persones pètries que simbolitzen coses, èpoques passades, vergonyes ocultes, esplendors que ningú recorda. O algunes sí, vés a saber. Estàtues abstractes amb missatges ocults i simbolismes que s’eleven al cel. Un dia en parlarem a fons de la ciutat de les estàtues, quina ciutat tan fascinant, aquesta.
La carta va arribar al destí, em sembla. No ho vaig preguntar. Allò que m’havien de donar de baixa ja no hi és, o sigui que devia funcionar. La bústia groga de davant de casa em dóna tranquil·litat. No sé si cada dia hi entren sobres. Espero que sí. Quan era petit veia senyors que s’enduien els sacs marrons pleníssims de cartes. Hi havia dues ranures: “Barcelona ciudad” i “Provincias y extrangero”. Ja no fan diferències. Les cartes arriben, amb això és suficient, suposo.
Als estancs encara hi venen segells, sí, i encara que sembli mentida, als carrers de Barcelona encara hi ha un bon grapat de bústies. Encara ens enviem cartes, que contenen gestions i tràmits, compres i vendes que surten del remitent i arriben al destinatari. Em sembla que encara hi ha uns quants romàntics que s’escriuen cartes d’amor. Això no ho tinc comprovat, ho admeto, però m’agrada pensar que sí. La ciutat encara té objectes i mobles que li són propis encara que hagin caigut en desús, encara que als nostres ulls siguin quasi invisibles. També té objectes eterns i objectes que són nous, i d’altres que van marxar per no tornar mai més.
Fa uns dies vam tenir notícia de l’última cabina de telèfons, que resisteix irreductible el pas del temps, palplantada al carrer del Lledoner, a Horta. De telèfons sense cabina en queden uns quants més, a la cantonada de Còrsega amb Rambla Catalunya, per dir-vos el que tinc més proper. També hi ha telèfons públics en centres comercials i grans superfícies. Encara es poden introduir monedes en algunes ranures i marcar el número pitjant uns botons que no són els del mòbil. M’agrada adonar-me d’aquestes coses.
Un telèfon públic de Barcelona. Foto: Adrià Costa
De pirulís on enganxar els cartells dels concerts també en queden bastants. Recordeu aquells bombos que els sortien quan s’enganxaven massa cartells i ningú es preocupava de buidar-los? Quan de sobre un dia els buidaven, semblava que haguessin fet règim. Els bancs per seure ara els posen per parelles i una mica encarats. Tot un detall. Potser a dos amics els ve de gust seure i parlar una estona. A la Plaça Universitat n’hi ha bastants i just davant del Verdi Park també. S’hi està bé, assegut una estona, mentre esperes que pugin la persiana del cine.
A l’estiu apareixen els quioscs dels gelats i em fa una il·lusió tremenda. Em costaria molt prescindir dels cartells de la Frigo i la Nestlé –quan era petit es deia Camy- que m’ajuden a decidir si vull un Frigo Pie o un Popeye. Vaig tenir un disgust quan, fa molt poc, van treure el Drácula. Fa uns mesos, un dia de la Setmana del Llibre en Català a la plaça de la Catedral feia una calor espantosa. Sort que hi havia allà un quiosc de gelats i em vaig comprar un Colajet.
Em fa la sensació que de papereres ciutadanes n’hi haurà sempre. Abans tenien un barret de color vermell i una obertura molt petita, podien ser incòmodes. Les d’ara són més pràctiques. Ja no podem prescindir tampoc dels contenidors de reciclatge de paper, plàstic i vidre. També de residus orgànics. Fer net ens agrada. No sempre és fàcil. Sort que tenim les papereres.
Un pilona publicitaria. Foto: Eva Domínguez
S’han incorporat altres presències. Les llargues barres de bicicletes, amb cues de malhumorats perquè ningú n’aparca cap. O d’alegres que hi arriben, feliços perquè n’hi ha moltes de disponibles. Contents i feliços o una mica empipats, estigueu com estigueu, no ens atropelleu si caminem per la vorera, sisplau. I si algun cop protestem perquè ens claveu un ensurt, feu-nos un gest de complicitat o un somriure de mitja disculpa. Si travesso el carril bici a deshora prometo fer-ho també.
De fanals n’hi ha centenars. De parterres moltes dotzenes. Molts arbustos i poques flors. Parcs amb gronxadors i marquesines d’autobusos. Lavabos públics, quasi cap. Fa poc en vaig veure un a la plaça de Terenci Moix, aquella del Raval on hi ha una pista de bàsquet, amb jugadors de primera que encistellen triples sense parar. Abans hi havia algunes caixes rectangulars amb mangueres a dins, davant hi havia escrit “Uso exclusivo bomberos”.
I estàtues, esclar, Barcelona ciutat d’estàtues. Persones pètries que simbolitzen coses, èpoques passades, vergonyes ocultes, esplendors que ningú recorda. O algunes sí, vés a saber. Estàtues abstractes amb missatges ocults i simbolismes que s’eleven al cel. Un dia en parlarem a fons de la ciutat de les estàtues, quina ciutat tan fascinant, aquesta.
La carta va arribar al destí, em sembla. No ho vaig preguntar. Allò que m’havien de donar de baixa ja no hi és, o sigui que devia funcionar. La bústia groga de davant de casa em dóna tranquil·litat. No sé si cada dia hi entren sobres. Espero que sí. Quan era petit veia senyors que s’enduien els sacs marrons pleníssims de cartes. Hi havia dues ranures: “Barcelona ciudad” i “Provincias y extrangero”. Ja no fan diferències. Les cartes arriben, amb això és suficient, suposo.
Un quiosc de gelats al centre de Barcelona. Foto: Eva Domínguez