22
d'abril
del
2017
Actualitzat
el
23
d'abril
a les
20:33h
Aquest diumenge 23 d'abril es decidirà qui són els dos candidats que competiran en la segona volta de les presidencials franceses. Serà el 7 de maig quan França elegirà definitivament el successor de François Hollande, que serà el vuitè president de la Cinquena República, fundada pel general De Gaulle el 1958.
Si hi ha un país en què la retòrica republicana impregna tots els racons de la vida civil, és França. Però la realitat del sistema polític francès és la d'un poder presidencial amb pocs contrapesos, unipersonal, amb un primer ministre del tot subordinat al cap de l'estat i amb poques similituds amb cap altre règim democràtic europeu. Veiem quins poders té el president i perquè.
Tots els poders del president
A la França republicana, el president ostenta tot el poder executiu. És elegit per sufragi universal i pot ser reelegit. Segons la Constitució (títol II), presideix els consells de ministres, nomena els càrrecs civils i militars (no s'estableix que hagi de ser a proposta de ningú), designa lliurement el primer ministre i el pot cessar, pot dissoldre l'Assemblea Nacional (art. 12) i ho pot fer de manera reiterada amb l'única limitació que no sigui abans d'un any de les anteriors eleccions. És el cap de les forces armades, i no pas de manera formal, sinó que presideix els organismes superiors de defensa. De fet, la política exterior i la defensa són considerades àrees exclusives seves.
El president és l'únic que pot concedir indults, és qui negocia i ratifica els tractats internacionals (art. 52), nomena directament tres dels nou membres del Consell Constitucional, que és el tribunal constitucional francès i presideix el Consell Superior de la Magistratura (equivalent al Consell General del Poder Judicial).
A més, l'article 16 estableix que en casos excepcionals en què estiguin en perill les institucions de la República, la independència o la integritat del seu territori, el president pot assumir poders excepcionals. Tan sols ha de fer una consulta oficial amb el primer ministre, els presidents de les cambres i el Consell Constitucional. La persona que sigui elegida el 7 de maig serà el cap d'estat més poderós de les democràcies occidentals. El president dels Estats Units té molt menys poder en política interna al seu país.
L'origen d'una presidència omnímode
Després de la fi de la Segona Guerra Mundial, qui havia estat líder de la Resistència va defensar una Constitució presidencialista. Però la proposta de De Gaulle va ser derrotada i la Quarta República (1946-58) va instaurar un sistema parlamentari que va ser molt inestable, amb una Assemblea Nacional molt fragmentada.
Els governs, de coalició entre diversos partits, duraven mesos mentre França perdia la condició d'imperi colonial. La guerra d'Indoxina va ser una gran derrota militar i va suposar la independència del Vietnam. El descrèdit de la Quarta República, malgrat la rellevància d'alguns dels seus governants, com Pierre Mendès-France, va ser imparable.
De Gaulle, d'Algèria a Maig del 68
La revolta d'Algèria, que volia assolir la llibertat i deixar de ser una colònia francesa, va ser una crisi irresoluble pels dirigents de París. El 1958, De Gaulle va ser cridat al poder per resoldre el conflicte i va imposar el seu model de règim polític.
Charles De Gaulle va imposar una Constitució que donava al president un poder immens. Gràcies a això, l'heroi de la Resistència va poder estructurar un sistema a la seva imatge. Això va facilitar que, amb el control del poder executiu i un parlament sotmès, va imposar una solució a la guerra d'Algèria, acceptant un referèndum d'autodeterminació a la colònia, que va votar per la independència el 1962. No va ser fàcil. Un sector de la dreta extrema i de l'exèrcit mai van perdonar De Gaulle per aquesta "traïció". Un dels colonialistes que van jurar odi etern al general es deia Jean-Marie Le Pen.
Si la resolució de la crisi d'Algèria va ser el punt àlgid de l'era gaullista, el Maig del 68 fou el seu declivi. La revolta estudiantil que primer va voler reprimir per la força ("un ministre de l'interior ha de saber donar l'ordre de disparar", diuen que va dir quan va ser despertat la primera nit dels incidents) acabaria erosionant la seva autoritat.
Els seus successors, fidels al llegat
Amb algunes modificacions (reducció del mandat de set a cinc anys), la Constitució gaullista continua vigent. Cap dels successors del general ha qüestionat la concepció presidencialista de la més alta magistratura. No ho van fer els conservadors Georges Pompidou (1969-74) i Valèry Giscard d'Estaing (1974-81). Ni tan sols François Mitterrand, enemic de De Gaulle, que va passar de definir la Cinquena República com "un cop d'estat permanent" a exercir com a monarca, sovint capriciós. Va ser qui va governar més anys, durant dos mandats de set anys (1981-95).
A més, els presidents s'han vist beneficiats per una certa sacralització de la funció presidencial, que ha creat entorn d'ells un secretisme que ha arribat a límits sorprenents. Així va ser amb la malaltia que es va endur Pompidou el 1974. Tothom sabia que el president es moria, però ningú gosava parlar-ne. I qui menys, l'interessat, entossudit a exercir les seves funcions fins al darrer instant. "A la meva família només ens posem al llit per morir", diuen que va dir.
El fantasma de la cohabitació
Només hi ha hagut alguns períodes en què el poder presidencial s'ha vist afeblit. Ha estat en moments de cohabitació, és a dir, quan el president i l'Assemblea tenen un color polític diferent. Això va passar amb el socialista Mitterrand, obligat a cohabitar amb el conservador Chirac de primer ministre. O quan el mateix Chirac, ja president, va dissoldre l'Assemblea i es va trobar amb un parlament de majoria esquerrana, havent de nomenar el socialista Lionel Jospin com a primer ministre (1997-2002).
En aquestes eleccions sobrevola la possibilitat d'una nova cohabitació. Un mapa polític tan fragmentat, amb velles forces esgotades, podria donar lloc a un president d'un signe i una Assemblea -que s'ha de renovar el juny- diferent. Un escenari que pot afegir encara més incertesa a la darrera monarquia (republicana, això sí) d'Europa.
Si hi ha un país en què la retòrica republicana impregna tots els racons de la vida civil, és França. Però la realitat del sistema polític francès és la d'un poder presidencial amb pocs contrapesos, unipersonal, amb un primer ministre del tot subordinat al cap de l'estat i amb poques similituds amb cap altre règim democràtic europeu. Veiem quins poders té el president i perquè.
Tots els poders del president
A la França republicana, el president ostenta tot el poder executiu. És elegit per sufragi universal i pot ser reelegit. Segons la Constitució (títol II), presideix els consells de ministres, nomena els càrrecs civils i militars (no s'estableix que hagi de ser a proposta de ningú), designa lliurement el primer ministre i el pot cessar, pot dissoldre l'Assemblea Nacional (art. 12) i ho pot fer de manera reiterada amb l'única limitació que no sigui abans d'un any de les anteriors eleccions. És el cap de les forces armades, i no pas de manera formal, sinó que presideix els organismes superiors de defensa. De fet, la política exterior i la defensa són considerades àrees exclusives seves.
El president és l'únic que pot concedir indults, és qui negocia i ratifica els tractats internacionals (art. 52), nomena directament tres dels nou membres del Consell Constitucional, que és el tribunal constitucional francès i presideix el Consell Superior de la Magistratura (equivalent al Consell General del Poder Judicial).
A més, l'article 16 estableix que en casos excepcionals en què estiguin en perill les institucions de la República, la independència o la integritat del seu territori, el president pot assumir poders excepcionals. Tan sols ha de fer una consulta oficial amb el primer ministre, els presidents de les cambres i el Consell Constitucional. La persona que sigui elegida el 7 de maig serà el cap d'estat més poderós de les democràcies occidentals. El president dels Estats Units té molt menys poder en política interna al seu país.
L'origen d'una presidència omnímode
Després de la fi de la Segona Guerra Mundial, qui havia estat líder de la Resistència va defensar una Constitució presidencialista. Però la proposta de De Gaulle va ser derrotada i la Quarta República (1946-58) va instaurar un sistema parlamentari que va ser molt inestable, amb una Assemblea Nacional molt fragmentada.
Els governs, de coalició entre diversos partits, duraven mesos mentre França perdia la condició d'imperi colonial. La guerra d'Indoxina va ser una gran derrota militar i va suposar la independència del Vietnam. El descrèdit de la Quarta República, malgrat la rellevància d'alguns dels seus governants, com Pierre Mendès-France, va ser imparable.
De Gaulle, d'Algèria a Maig del 68
La revolta d'Algèria, que volia assolir la llibertat i deixar de ser una colònia francesa, va ser una crisi irresoluble pels dirigents de París. El 1958, De Gaulle va ser cridat al poder per resoldre el conflicte i va imposar el seu model de règim polític.
Charles De Gaulle va imposar una Constitució que donava al president un poder immens. Gràcies a això, l'heroi de la Resistència va poder estructurar un sistema a la seva imatge. Això va facilitar que, amb el control del poder executiu i un parlament sotmès, va imposar una solució a la guerra d'Algèria, acceptant un referèndum d'autodeterminació a la colònia, que va votar per la independència el 1962. No va ser fàcil. Un sector de la dreta extrema i de l'exèrcit mai van perdonar De Gaulle per aquesta "traïció". Un dels colonialistes que van jurar odi etern al general es deia Jean-Marie Le Pen.
Si la resolució de la crisi d'Algèria va ser el punt àlgid de l'era gaullista, el Maig del 68 fou el seu declivi. La revolta estudiantil que primer va voler reprimir per la força ("un ministre de l'interior ha de saber donar l'ordre de disparar", diuen que va dir quan va ser despertat la primera nit dels incidents) acabaria erosionant la seva autoritat.
Els seus successors, fidels al llegat
Amb algunes modificacions (reducció del mandat de set a cinc anys), la Constitució gaullista continua vigent. Cap dels successors del general ha qüestionat la concepció presidencialista de la més alta magistratura. No ho van fer els conservadors Georges Pompidou (1969-74) i Valèry Giscard d'Estaing (1974-81). Ni tan sols François Mitterrand, enemic de De Gaulle, que va passar de definir la Cinquena República com "un cop d'estat permanent" a exercir com a monarca, sovint capriciós. Va ser qui va governar més anys, durant dos mandats de set anys (1981-95).
A més, els presidents s'han vist beneficiats per una certa sacralització de la funció presidencial, que ha creat entorn d'ells un secretisme que ha arribat a límits sorprenents. Així va ser amb la malaltia que es va endur Pompidou el 1974. Tothom sabia que el president es moria, però ningú gosava parlar-ne. I qui menys, l'interessat, entossudit a exercir les seves funcions fins al darrer instant. "A la meva família només ens posem al llit per morir", diuen que va dir.
El fantasma de la cohabitació
Només hi ha hagut alguns períodes en què el poder presidencial s'ha vist afeblit. Ha estat en moments de cohabitació, és a dir, quan el president i l'Assemblea tenen un color polític diferent. Això va passar amb el socialista Mitterrand, obligat a cohabitar amb el conservador Chirac de primer ministre. O quan el mateix Chirac, ja president, va dissoldre l'Assemblea i es va trobar amb un parlament de majoria esquerrana, havent de nomenar el socialista Lionel Jospin com a primer ministre (1997-2002).
En aquestes eleccions sobrevola la possibilitat d'una nova cohabitació. Un mapa polític tan fragmentat, amb velles forces esgotades, podria donar lloc a un president d'un signe i una Assemblea -que s'ha de renovar el juny- diferent. Un escenari que pot afegir encara més incertesa a la darrera monarquia (republicana, això sí) d'Europa.