21
d'abril
del
2017
Actualitzat
el
22
d'abril
a les
8:53h
Quina alegria que hagi començat la segona temporada d’Amb filosofia al Canal 33! Un programa de filosofia a la televisió? Doncs sí, es pot fer i és possible. I el resultat és fantàstic. No parlen de res espès, res complicat ni feixuc, no fan grans dissertacions sobre la història de la filosofia, no ens serveixen biografies extensíssimes de Kant, Nietzsche, Popper, Spinoza, Sant Agustí o Aristòtil –cosa que, per cert, seria d’allò més interessant- sinó que amb tan sols mitja hora aborden cada setmana un tema concret i li injecten mirada transcendent a partir de visions filosòfiques molt vehiculades per la vessant més accessible i comprensible de la filosofia, la filosofia social.
No voldria posar-me cursi amb allò tantes vegades repetit i a vegades paternalista del servei públic que ha d’oferir una televisió pública, però sí, per què no dir-ho, una televisió pública de l’excel·lència demostrada per TVC al llarg dels anys té tot el sentit del món que emeti un programa de filosofia. Es diu Amb filosofia cosa que remet a aquell saber popular que recomana prendre’s “amb filosofia” tot allò que la vida i els seus atzars et proporcionin. “Amb filosofia”, o sigui amb esportivitat, amb sentit comú, amb paciència, amb mirada constructiva.
Per a la primera entrega d’aquesta nova temporada el tema elegit ha estat la precarietat, aspecte social d’actualitat permanent des de fa anys. Marina Garcés, Josep Maria Esquirol, Simona Skrabec i Laura Llevadot, veus autoritzades i amb discurs elaborat, ens van il·luminar sobre les diverses accepcions de la paraula “precarietat”. D’entrada l’accepció social estrictament vinculada a l’economia, però també la possibilitat de precarietat emocional, espiritual, metafísica. “És la paraula clau del nostre temps, ho diu tot de nosaltres”, explicava Garcés. La precarietat pot estar també vinculada a la personalitat de l’ésser humà com a realitat finita, amb data de naixement i de mort: “En la mesura que som precaris tenim l’obligació de cuidar-nos els uns als altres”.Manzano i Antich, des d’un terrat, sota un paraigua en un dia plujós, conversaven i matisaven, aportaven alguns referents útils a tot allò que els experts aportaven. Mantenen un paper discret –Manzano també apareix en alguns contraplans com a entrevistador- i si puc ser sincer, m’agradaria que els dos tinguessin un pèl més de presència, ja que aquests petits flaixos que es reserven els trobo una mica escassos. Esclar que amb mitja hora de metratge tampoc es poden fer gaire filigranes i ells prefereixen ser discrets, només apuntar, suggerir, per res del món resultar invasius.
Emili Manzano i Xavier Antich són els responsables d’un programa que des de la senzillesa expositiva i minimalisme de mitjans però amb la màxima qualitat visual i narrativa, posseeix alhora afany divulgatiu i exigència intel·lectual. Es veu de seguida que defugen l’espessor, segur que per requeriment exprés –i comprensible- de la pròpia emissora i també per convicció seva, perquè així hi creuen, perquè la naturalitat va amb ells de manera, valgui la redundància, natural. Això comporta defugir la pedanteria, massa vegades confosa amb la serietat i el rigor. En terres llatines quan algú és seriós i rigorós en canals de comunicació de masses aviat se li penja la llufa de pedant. D’això se’n diu poca maduresa.
“La fragilitat pot ser un motor, no només un impediment”, “La funció de la cultura és preservar moltes maneres diferents de pensar”, “Vivim en l’esclavatge de la seguretat”, “La resistència té a veure amb l’esperança, amb creure que hi ha coses que de veritat valen la pena”, “El nostre inacabament és potència, no precarietat”. Són algunes de reflexions que vaig anar anotant a mesura que avançava el metratge d’Amb filosofia. Són píndoles de pensament agafades al vol que ens permeten posar en pràctica el nostre tresor més preuat: pensar.
Pensar, sí, quina cosa tan senzilla oi? Quin plaer tan simple i quin gust que la televisió ens encoratgi a fer-ho. Tan sols calen trenta minuts de tranquil·litat, de repòs, d’escoltar una mica allò que passa al nostre voltant. De deixar-nos inspirar per la paraula dita, ni més ni menys. Filosofar, pensar sobre el món, tenir ganes d’arreglar-lo. Quina bona idea.
No voldria posar-me cursi amb allò tantes vegades repetit i a vegades paternalista del servei públic que ha d’oferir una televisió pública, però sí, per què no dir-ho, una televisió pública de l’excel·lència demostrada per TVC al llarg dels anys té tot el sentit del món que emeti un programa de filosofia. Es diu Amb filosofia cosa que remet a aquell saber popular que recomana prendre’s “amb filosofia” tot allò que la vida i els seus atzars et proporcionin. “Amb filosofia”, o sigui amb esportivitat, amb sentit comú, amb paciència, amb mirada constructiva.
El programa «Amb filosofia», de TV3. Foto: TV3
Per a la primera entrega d’aquesta nova temporada el tema elegit ha estat la precarietat, aspecte social d’actualitat permanent des de fa anys. Marina Garcés, Josep Maria Esquirol, Simona Skrabec i Laura Llevadot, veus autoritzades i amb discurs elaborat, ens van il·luminar sobre les diverses accepcions de la paraula “precarietat”. D’entrada l’accepció social estrictament vinculada a l’economia, però també la possibilitat de precarietat emocional, espiritual, metafísica. “És la paraula clau del nostre temps, ho diu tot de nosaltres”, explicava Garcés. La precarietat pot estar també vinculada a la personalitat de l’ésser humà com a realitat finita, amb data de naixement i de mort: “En la mesura que som precaris tenim l’obligació de cuidar-nos els uns als altres”.
Emili Manzano i Xavier Antich són els responsables d’un programa que des de la senzillesa expositiva i minimalisme de mitjans però amb la màxima qualitat visual i narrativa, posseeix alhora afany divulgatiu i exigència intel·lectual. Es veu de seguida que defugen l’espessor, segur que per requeriment exprés –i comprensible- de la pròpia emissora i també per convicció seva, perquè així hi creuen, perquè la naturalitat va amb ells de manera, valgui la redundància, natural. Això comporta defugir la pedanteria, massa vegades confosa amb la serietat i el rigor. En terres llatines quan algú és seriós i rigorós en canals de comunicació de masses aviat se li penja la llufa de pedant. D’això se’n diu poca maduresa.
“La fragilitat pot ser un motor, no només un impediment”, “La funció de la cultura és preservar moltes maneres diferents de pensar”, “Vivim en l’esclavatge de la seguretat”, “La resistència té a veure amb l’esperança, amb creure que hi ha coses que de veritat valen la pena”, “El nostre inacabament és potència, no precarietat”. Són algunes de reflexions que vaig anar anotant a mesura que avançava el metratge d’Amb filosofia. Són píndoles de pensament agafades al vol que ens permeten posar en pràctica el nostre tresor més preuat: pensar.
Pensar, sí, quina cosa tan senzilla oi? Quin plaer tan simple i quin gust que la televisió ens encoratgi a fer-ho. Tan sols calen trenta minuts de tranquil·litat, de repòs, d’escoltar una mica allò que passa al nostre voltant. De deixar-nos inspirar per la paraula dita, ni més ni menys. Filosofar, pensar sobre el món, tenir ganes d’arreglar-lo. Quina bona idea.