21
d'abril
del
2017
Actualitzat
a les
22:08h
La citació a Mariano Rajoy com a testimoni del cas Gürtel, la detenció de l’expresident de la Comunitat de Madrid Ignacio González, els registres policials a les grans constructores en relació a la trama Púnica de finançament il·legal del PP, i els plors d’Esperanza Aguirre a les portes de l’Audiència Nacional són quatre de les imatges d’una setmana negra per al PP. L’acumulació d’escàndols i la pèrdua de pes electoral han posat a prova la capacitat de resistència de la imatge del partit i ha limitat la seva influència als estaments judicials, fins al punt que el Fiscal General de l’Estat –contràriament al que va passar en relació al 9-N- ha estat incapaç de quadrar la Junta de Fiscals per impedir l’operació contra González.
Les quatre instantànies contrasten amb la revalorització de la figura de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, aparentment devaluada després de l’últim congrés del partit, on va acabar retirant la seva esmena per forçar primàries en l’elecció del president de la formació. En ple bombardeig, Cifuentes ha aconseguit un triple èxit polític en aquesta operació: ha vist l’últim ocàs de l’"aguirrisme", incapaç ja de desfer-se de la teranyina judicial per la trama Púnica; s’ha projectat com a únic referent del partit sense vincles amb la corrupció, i ha escalat posicions entre els candidats a la successió de Mariano Rajoy.
L’èxit més immediat ha estat l’enterrament definitiu de González, amb qui mantenia un dur enfrontament després que Rajoy utilitzés el seu "dit màgic" -en la terminologia d’Esperanza Aguirre- i la designés candidata del PP a la Comunitat de Madrid en substitució de l’aleshores president i delfí d’Aguirre, afectat per l’escàndol de l’àtic a Marbella.
Cifuentes va fer bandera aleshores d’un “nou PP” disposat a corregir els errors del passat, i ho va voler demostrar el 2016 presentant a la Fiscalia un dossier que recollia les suposades irregularitats del seu predecessor al capdavant de la companyia d’aigües de Madrid, Canal de Isabel II, amb el punter sobre la compra que la l’empresa pública –que té un pressupost de més de 1.000 milions d’euros i 2.000 treballadors- va fer a Brasil: Emissao. González es va gastar en l’operació 21,4 milions d’euros i al cap d’un any Emissao valia només una quarta part d’aquest import.
El segon èxit de la presidenta de la Comunitat de Madrid és, precisament, aparèixer com l’única figura impol·luta en un PP empantanegat pels casos de corrupció. Pel camí, Cifuentes ha descavalcat ni més ni menys que al director de La Razón, Francisco Marhuenda, que ha acabat imputat –juntament amb el president del diari, Mauricio Casals- per les coaccions i amenaces que haurien dirigit a la presidenta de la Comunitat de Madrid perquè no posés en mans de la Fiscalia la documentació sobre el Canal de Isabel II. La publicació dels extractes de les converses entre Marhuenda i Casals marcaran la futura trajectòria del director de La Razón: “Ja ens hem inventat una cosa per donar-li una llet”.
Cifuentes, però, encara aconsegueix un altre rèdit important: despuntar entre els candidats a prendre les regnes quan calgui rellevar Rajoy. El congrés del PP que va tenir lloc al mes de febrer va posar de manifest el rebuig de bona part del partit a la figura de Maria Dolores de Cospedal, que va salvar per només 25 paperetes una votació sobre l’acumulació de càrrecs que l’afectava directament. Si juga aquesta partida, Cifuentes haurà de pugnar amb altres pesos pesats com la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, mà dreta de Rajoy sense aliats a Génova; el gallec Alberto Núñez Feijóo i Fernando Martínez-Maíllo, l’home que Rajoy ha situat al centre del tauler de Génova per coordinar el partit.
Amb Cifuentes, el PP veu també l’oportunitat de centrar el seu discurs a sectors més joves que flirtegen amb C’s i han demostrat aversió als plantejaments més conservadors. El seu enfrontament amb la plataforma ultracatòlica Hazte Oír –que va arribar a presentar-li una denúncia a la Fiscalia per les seves crítiques a "L’autobús de la llibertat"- ha accentuat un perfil "progre" que ha treballat de la mà de l’assessora Marisa González, que té al seu currículum haver convertit el conservador Alberto Ruiz Gallardón en la suposada ala esquerra del partit.
Mentre afronta una legislatura difícil amb la recuperació econòmica com a únic escut, Rajoy disposa de tres anys per construir un successor. Les eleccions autonòmiques, locals i europees del 2019 seran el termòmetre que determinarà si té capacitat de continuar dirigint el partit o si dóna ales ja a un nou lideratge que deixi enrere l’etapa més fosca de la seva formació.
Les quatre instantànies contrasten amb la revalorització de la figura de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, aparentment devaluada després de l’últim congrés del partit, on va acabar retirant la seva esmena per forçar primàries en l’elecció del president de la formació. En ple bombardeig, Cifuentes ha aconseguit un triple èxit polític en aquesta operació: ha vist l’últim ocàs de l’"aguirrisme", incapaç ja de desfer-se de la teranyina judicial per la trama Púnica; s’ha projectat com a únic referent del partit sense vincles amb la corrupció, i ha escalat posicions entre els candidats a la successió de Mariano Rajoy.
L’èxit més immediat ha estat l’enterrament definitiu de González, amb qui mantenia un dur enfrontament després que Rajoy utilitzés el seu "dit màgic" -en la terminologia d’Esperanza Aguirre- i la designés candidata del PP a la Comunitat de Madrid en substitució de l’aleshores president i delfí d’Aguirre, afectat per l’escàndol de l’àtic a Marbella.
Cifuentes va fer bandera aleshores d’un “nou PP” disposat a corregir els errors del passat, i ho va voler demostrar el 2016 presentant a la Fiscalia un dossier que recollia les suposades irregularitats del seu predecessor al capdavant de la companyia d’aigües de Madrid, Canal de Isabel II, amb el punter sobre la compra que la l’empresa pública –que té un pressupost de més de 1.000 milions d’euros i 2.000 treballadors- va fer a Brasil: Emissao. González es va gastar en l’operació 21,4 milions d’euros i al cap d’un any Emissao valia només una quarta part d’aquest import.
El segon èxit de la presidenta de la Comunitat de Madrid és, precisament, aparèixer com l’única figura impol·luta en un PP empantanegat pels casos de corrupció. Pel camí, Cifuentes ha descavalcat ni més ni menys que al director de La Razón, Francisco Marhuenda, que ha acabat imputat –juntament amb el president del diari, Mauricio Casals- per les coaccions i amenaces que haurien dirigit a la presidenta de la Comunitat de Madrid perquè no posés en mans de la Fiscalia la documentació sobre el Canal de Isabel II. La publicació dels extractes de les converses entre Marhuenda i Casals marcaran la futura trajectòria del director de La Razón: “Ja ens hem inventat una cosa per donar-li una llet”.
Cristina Cifuentes, en una imatge d'arxiu. Foto: Europa Press
Cifuentes, però, encara aconsegueix un altre rèdit important: despuntar entre els candidats a prendre les regnes quan calgui rellevar Rajoy. El congrés del PP que va tenir lloc al mes de febrer va posar de manifest el rebuig de bona part del partit a la figura de Maria Dolores de Cospedal, que va salvar per només 25 paperetes una votació sobre l’acumulació de càrrecs que l’afectava directament. Si juga aquesta partida, Cifuentes haurà de pugnar amb altres pesos pesats com la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, mà dreta de Rajoy sense aliats a Génova; el gallec Alberto Núñez Feijóo i Fernando Martínez-Maíllo, l’home que Rajoy ha situat al centre del tauler de Génova per coordinar el partit.
Amb Cifuentes, el PP veu també l’oportunitat de centrar el seu discurs a sectors més joves que flirtegen amb C’s i han demostrat aversió als plantejaments més conservadors. El seu enfrontament amb la plataforma ultracatòlica Hazte Oír –que va arribar a presentar-li una denúncia a la Fiscalia per les seves crítiques a "L’autobús de la llibertat"- ha accentuat un perfil "progre" que ha treballat de la mà de l’assessora Marisa González, que té al seu currículum haver convertit el conservador Alberto Ruiz Gallardón en la suposada ala esquerra del partit.
Mentre afronta una legislatura difícil amb la recuperació econòmica com a únic escut, Rajoy disposa de tres anys per construir un successor. Les eleccions autonòmiques, locals i europees del 2019 seran el termòmetre que determinarà si té capacitat de continuar dirigint el partit o si dóna ales ja a un nou lideratge que deixi enrere l’etapa més fosca de la seva formació.