18
d'abril
del
2017
Actualitzat
el
19
d'abril
a les
14:29h
L'escena ha estat explicada moltes vegades. El líder de CiU, Jordi Pujol, acaba de prendre possessió com a president de la Generalitat. En l'entorn gòtic del seu despatx a Palau, s'adreça a Lluís Prenafeta, designat secretari general de la Presidència. "En aquests moments, Lluís, la Generalitat som tu i jo". La frase assenyalava la solitud del poder i també el moment inicial d'una administració encara per estructurar. Prenafeta ho recordarà sempre, però potser molts malentesos neixen aquell dia.
L'octubre del 2009, hi ha una altra escena, d'un significat molt diferent. Un cotxe cel·lular s'atura davant l'Audiència Nacional i baixen Prenafeta, Macià Alavedra i Bartomeu Muñoz, alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, que han estat detinguts dins de l'anomenada Operació Pretòria de corrupció urbanística i ofereixen una imatge corprenedora de sociovergència emmanillada .Ni tan sols se'ls va estalviar l'exhibició pública. No van tenir dret ni a penetrar en la seu judicial pel pàrquing. La imatge d'aquells homes agafant-se els pantalons -se'ls havien tret els cinturons- va desfermar crítiques del tot merescudes per l'excés en l'exposició.
Entre aquestes dues imatges hi ha vint-i-nou anys de la història de Catalunya, la que va del triomf pujolista a l'inici de la caiguda del mite. En el cas de l'Operació Pretòria, va esquitxar de ple Prenafeta, però era ja un anunci del que vindria. L'exsecretari general ha reconegut avui, amb pacte amb la fiscalia pel mig, un frau de prop de quinze milions d'euros i el cobrament de comissions.
Nascut a Ivars d'Urgell, el 1939, aquest perit industrial va entrar en contacte amb la política el 1976. Catalunya sorgia del franquisme i ell, d'ideologia liberal, es va afiliar a Convergència Democràtica. En el seu llibre L'ombra del poder, explica que va contemplar les tensions de finals dels setanta entre Miquel Roca i Ramon Trias Fargas pel control del partit, i que es va sentir més proper de Trias, que era un liberal clàssic.
En la campanya del 1980, que ningú preveia que guanyaria Pujol, Prenafeta va fer de tot, des d'enganxar cartells a fer de xofer de Jordi Pujol. La seva bona química amb la família del futur president li va obrir les portes del poder. La victòria a les urnes, que va deixar l'esquerra catalana en estat de xoc, va ser també la de Prenafeta, que va entendre la frase del president ("la Generalitat som tu i jo") massa literalment.
Política i negocis
A Palau, segons testimonis d'aquells anys, Prenafeta va tenir l'astúcia de suplir les mancances del president, preocupat per les finances del partit. De ben segur que la relació entre president i secretari general no va tenir res a veure amb aquell majordom de The servant, el film de Joseph Losey on Dick Bogarde encarna un majordom que acaba fent-se l'amo, però sí que Prenafeta va saber fer-se imprescindible. Des que Pujol el va veure organitzar un viatge a Veneçuela per conèixer els casals catalans, el secretari general va ser l'encarregat de la projecció exterior. Però cap àmbit important de Presidència restaria al marge de l'activíssim secretari, des del naixement de TV3 a Port Aventura, passant per les loteries de la Generalitat.
La família Prenafeta estava abocada al món de l'empresa com a accionistes de la pelletera Tipel, que va arribar a ser empresa líder a l'Estat. Artur Mas va treballar-hi com a director financer, quan Tipel tenia com a president Isidre Prenafeta, cosí del secretari general. Després, l'empresa entraria en crisi i acabaria en suspensió de pagaments. A Tipel va treballar també un temps Jordi Pujol Ferrusola.
El poder de Prenafeta va arribar a ser incontestable en el si de l'administració. Però els rumors sobre la barreja de política i negocis va acabar envoltant el secretari general. Des del partit, li creixien els enemics: Miquel Roca, Josep Maria Cullell... L'històric Miquel Sellarès va ser el primer a parlar d'un "sector negocis" a CDC, una expressió que faria fortuna i que a ell el duria a ser expulsat del partit. Quan el fiscal Jiménez Villarejo va posar el focus sobre ell per haver continuat en el consell d'administració d'Iberia de Seguros mentre era secretari general de la Presidència, la confusió entre negocis privats i administració es va fer massa evident. Prenafeta va renunciar a Palau.
A per "La Vanguardia"
La sortida de Presidència no va suposar, però, abandonar l'ambició política. D'una banda, com passava en els anys del franquisme, els ex de l'administració eren nomenats per dirigir empreses participades pel sector públic. En el cas de Prenafeta, va ser designat president de Petrocat i després de Túnel del Cadí.
Però potser la seva empresa més ambiciosa va ser la fundació del diari El Observador, del qual seria un temps accionista destacat. El diari volia plantar cara a la poderosa La Vanguardia, que era distant amb el pujolisme. Però l'objectiu era excessiu i el diari va tenir una vida breu, tres anys, entre 1990 i 1993. Prenafeta va seguir fent negocis, creant l'empresa Juspi junt amb Chupa Chups Invest per comercialitzar amb Rússia.
Mai va perdre de vista la voluntat d'influir també ideològicament. Per això el 2001 va impulsar la Fundació Catalunya Oberta, un think tank liberal on es van forjar alguns joves neoliberals nostrats.
La justícia el va empaitar en diverses ocasions, però el jutge sempre va acabar arxivant els casos. Fins aquell dia d'octubre del 2009 en què, al sortir del pàrquing, un policia li va comunicar que estava detingut. Fa pocs dies, des del web de la Fundació Catalunya Oberta, es llançava un dard contra la discreció mediàtica amb què es tracta l'escàndol entorn els exdirectius de Catalunya Caixa. La nota es planyia de l'atenció que rep el cas Palau o els "presumptes excessos de la família Pujol" enfront les "barbaritats" dels Narcís Serra i Adolf Todó. Tothom posa els "presumptes" allí on els convé.
L'octubre del 2009, hi ha una altra escena, d'un significat molt diferent. Un cotxe cel·lular s'atura davant l'Audiència Nacional i baixen Prenafeta, Macià Alavedra i Bartomeu Muñoz, alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, que han estat detinguts dins de l'anomenada Operació Pretòria de corrupció urbanística i ofereixen una imatge corprenedora de sociovergència emmanillada .Ni tan sols se'ls va estalviar l'exhibició pública. No van tenir dret ni a penetrar en la seu judicial pel pàrquing. La imatge d'aquells homes agafant-se els pantalons -se'ls havien tret els cinturons- va desfermar crítiques del tot merescudes per l'excés en l'exposició.
Entre aquestes dues imatges hi ha vint-i-nou anys de la història de Catalunya, la que va del triomf pujolista a l'inici de la caiguda del mite. En el cas de l'Operació Pretòria, va esquitxar de ple Prenafeta, però era ja un anunci del que vindria. L'exsecretari general ha reconegut avui, amb pacte amb la fiscalia pel mig, un frau de prop de quinze milions d'euros i el cobrament de comissions.
Nascut a Ivars d'Urgell, el 1939, aquest perit industrial va entrar en contacte amb la política el 1976. Catalunya sorgia del franquisme i ell, d'ideologia liberal, es va afiliar a Convergència Democràtica. En el seu llibre L'ombra del poder, explica que va contemplar les tensions de finals dels setanta entre Miquel Roca i Ramon Trias Fargas pel control del partit, i que es va sentir més proper de Trias, que era un liberal clàssic.
En la campanya del 1980, que ningú preveia que guanyaria Pujol, Prenafeta va fer de tot, des d'enganxar cartells a fer de xofer de Jordi Pujol. La seva bona química amb la família del futur president li va obrir les portes del poder. La victòria a les urnes, que va deixar l'esquerra catalana en estat de xoc, va ser també la de Prenafeta, que va entendre la frase del president ("la Generalitat som tu i jo") massa literalment.
Política i negocis
A Palau, segons testimonis d'aquells anys, Prenafeta va tenir l'astúcia de suplir les mancances del president, preocupat per les finances del partit. De ben segur que la relació entre president i secretari general no va tenir res a veure amb aquell majordom de The servant, el film de Joseph Losey on Dick Bogarde encarna un majordom que acaba fent-se l'amo, però sí que Prenafeta va saber fer-se imprescindible. Des que Pujol el va veure organitzar un viatge a Veneçuela per conèixer els casals catalans, el secretari general va ser l'encarregat de la projecció exterior. Però cap àmbit important de Presidència restaria al marge de l'activíssim secretari, des del naixement de TV3 a Port Aventura, passant per les loteries de la Generalitat.
La família Prenafeta estava abocada al món de l'empresa com a accionistes de la pelletera Tipel, que va arribar a ser empresa líder a l'Estat. Artur Mas va treballar-hi com a director financer, quan Tipel tenia com a president Isidre Prenafeta, cosí del secretari general. Després, l'empresa entraria en crisi i acabaria en suspensió de pagaments. A Tipel va treballar també un temps Jordi Pujol Ferrusola.
El poder de Prenafeta va arribar a ser incontestable en el si de l'administració. Però els rumors sobre la barreja de política i negocis va acabar envoltant el secretari general. Des del partit, li creixien els enemics: Miquel Roca, Josep Maria Cullell... L'històric Miquel Sellarès va ser el primer a parlar d'un "sector negocis" a CDC, una expressió que faria fortuna i que a ell el duria a ser expulsat del partit. Quan el fiscal Jiménez Villarejo va posar el focus sobre ell per haver continuat en el consell d'administració d'Iberia de Seguros mentre era secretari general de la Presidència, la confusió entre negocis privats i administració es va fer massa evident. Prenafeta va renunciar a Palau.
A per "La Vanguardia"
La sortida de Presidència no va suposar, però, abandonar l'ambició política. D'una banda, com passava en els anys del franquisme, els ex de l'administració eren nomenats per dirigir empreses participades pel sector públic. En el cas de Prenafeta, va ser designat president de Petrocat i després de Túnel del Cadí.
Però potser la seva empresa més ambiciosa va ser la fundació del diari El Observador, del qual seria un temps accionista destacat. El diari volia plantar cara a la poderosa La Vanguardia, que era distant amb el pujolisme. Però l'objectiu era excessiu i el diari va tenir una vida breu, tres anys, entre 1990 i 1993. Prenafeta va seguir fent negocis, creant l'empresa Juspi junt amb Chupa Chups Invest per comercialitzar amb Rússia.
Mai va perdre de vista la voluntat d'influir també ideològicament. Per això el 2001 va impulsar la Fundació Catalunya Oberta, un think tank liberal on es van forjar alguns joves neoliberals nostrats.
La justícia el va empaitar en diverses ocasions, però el jutge sempre va acabar arxivant els casos. Fins aquell dia d'octubre del 2009 en què, al sortir del pàrquing, un policia li va comunicar que estava detingut. Fa pocs dies, des del web de la Fundació Catalunya Oberta, es llançava un dard contra la discreció mediàtica amb què es tracta l'escàndol entorn els exdirectius de Catalunya Caixa. La nota es planyia de l'atenció que rep el cas Palau o els "presumptes excessos de la família Pujol" enfront les "barbaritats" dels Narcís Serra i Adolf Todó. Tothom posa els "presumptes" allí on els convé.