17
d'abril
del
2017
Actualitzat
el
18
d'abril
a les
16:59h
A set dies de la primera volta, el 23 d'abril, la incertesa és total sobre com acabarà dibuixat el paisatge polític a França. Cinc aspirants (Marine Le Pen, Emmanuel Macron, François Fillon, Jean-Luc Melenchon i Benoît Hamon) concursen amb opcions de passar a la final, que tindrà lloc el 7 de maig, entre els dos candidats més votats a la primera.
Guanyi qui guanyi les presidencials, el procés electoral a França ja té un perdedor clar: la vella política, les elits que han regit la República en les darreres dècades. En tots els camps ideològics, han estat candidats percebuts com a renovadors, allunyats dels aparells oficials, els qui s'han acabat imposant. Comença ara una llarga i complicada recomposició de l'escenari polític i el mapa de partits. De totes les formacions, sembla que només el Front Nacional està en condicions de mantenir-se en una posició rellevant. L'esquerra i la dreta, en totes els seves variants, semblen ara en situació de reinventar-se.
Legislatives al juny: la por a la inestabilitat
Però l'elecció presidencial no serà el final de la recomposició del mapa polític, sinó l'inici. Perquè immediatament després vindran les eleccions legislatives per renovar l'Assemblea Nacional el mes de juny, també en dues voltes. Com sol succeir a França, després d'una nova elecció a l'Elisi, s'aglutinen entorn del nou cap d'estat les forces de la majoria presidencial. Però si l'elegit és Macron, independent sense partit, com es conformarà la nova majoria? Si els candidats socialista i conservador, Benoît Hamon i François Fillon, respectivament, queden fora, el nou president tindrà molta feina per compondre una coalició de forces al seu voltant. I sigui qui sigui el guanyador, amb un mapa de partits tan fracturat, l'estabilitat de França no està garantida.
Marine Le Pen, aquest dissabte a Perpinyà. Foto: Josep Maria Montaner
El cant del cigne del PSF
Tret d'una sorpresa majúscula, el Partit Socialista Francès apareix com el gran derrotat de l'actual hora política. Però una derrota que no és una simple patacada, sinó que obligarà a posar en qüestió el mateix partit i les sigles. De fet, l'actual PSF ja va sorgir com una marca renovada del socialisme francès després de Maig del 68, que va suposar una crisi profunda per l'esquerra tradicional.
L'antiga SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera) que havia estat una de les forces importants de la Quarta República, va desgastar-se per l'exercici del govern i per la gestió de la crisi algeriana, quan governants que es deien socialistes van defensar fins al final que Algèria era francesa. Va ser al final un general conservador, De Gaulle, qui va acabar reconeixent el dret d'autodeterminació dels algerians. François Mitterrand, un polític clàssic amb molt de passat, va intuir la necessitat de refundar el socialisme amb una marca nova i un missatge diferent, més trencador.
El PSF es va fundar el 1971 com una organització a l'esquerra de la socialdemocràcia europea, amb un discurs que parlava de transformacions socials i de "canviar la vida". La gestió dels governs socialistes va portar el pragmatisme al PSF, sempre agitat entre els més puristes i els més propers a la socialdemocràcia, mentre Mitterrand -president entre 1981 i 1995- envellia. El llarg crepuscle "mitterrandià" no va deixar temps perquè altres figures emblemàtiques com Michel Rocard i Jacques Delors es fessin amb el lideratge de l'esquerra.
Després de governs de dreta amb Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy, el PSF va retornar al poder amb un gris François Hollande. La crisi i les retallades s'han endut el partit i el seu candidat, Benoît Hamon, ha quedat arraconat entre la imatge centrista i "moderna" de Macron i un Mélenchon vist com a més "autèntic" per una franja de l'electorat d'esquerres.
La refundació de la dreta
La dreta tradicional ho tenia millor de partida. A l'oposició, el desgast del PSF d'Hollande donava al candidat que sortís de les primàries conservadores una bona oportunitat. Només havia de passar a la segona volta amb la inevitable Marine Le Pen. François Fillon es va veure beneficiat de la seva condició de candidat "jove" al marge de dues vaques sagrades com Alain Juppé i Nicolas Sarkozy, als quals va superar. Fins i tot el seu discurs neoliberal agressiu (retallades en el camp sanitari i crítica d'algunes prestacions socials) va tenir un segon de glòria. Però l'esclat del Peneloppegate l'ha ferit, fent-lo baixar en les enquestes de manera dramàtica.
Si queda fora de la segona volta, Fillon haurà de fer-se a un costat i començarà una batalla per la reestructuració del centre dreta. Els Republicans, la marca fundada per Sarkozy, tindran davant les legislatives del juny. Si Macron és el president, intentarà ocupar tot l'espai possible del centrisme. Els Republicans han reunit en el seu si diverses tradicions de la dreta francesa: els hereus del gaullisme, de línia nacionalista i reticents a cedir sobirania a la Unió Europea (com el mateix Fillon), al costat de conservadors més liberals com l'ex-primer ministre Jean-Pierre Raffarin.
Però ja circulen noms d'una altra generació per ocupar posicions de lideratge en el futur, des de Valérie Pécresse (50 anys), presidenta de la regió d'Île de France a Laurent Wauquiez (42), exponent de l'ala més dretana d'Els Republicans a Xavier Bertrand (53), que vol encarnar l'ànima social de la dreta. La relació amb el Front Nacional pot ser un dels primers temes de debat i divisió interna.
El "fantasma" d'una segona volta Le Pen-Mélenchon
L'ascens de Jean-Luc Mélenchon els darrers dies, situant-se primer clarament per davant del socialista Hamon, amb un 15%, i després arribant fins al 18% i amenaçant la posició de Fillon, ha alterat molts nervis. L'estancament de Fillon entorn del 17% i la tendència moderada a la baixa de Le Pen i Macron (en els darrers sondejos amb un 24%) ha fet imaginar una hipotètica segona volta amb els dos candidats més radicals de la dreta i l'esquerra.
És difícil que això succeeixi, però amb un panorama tan volàtil res és descartable. Mélenchon i Le Pen és un malson per la UE, que veuria una França en mans de dos candidats crítics amb el projecte europeu, malgrat que Mélenchon no proposa abandonar la Unió. En els cercles econòmics hi ha inquietud per la inestabilitat que es percep en el cos electoral.
Guanyi qui guanyi les presidencials, el procés electoral a França ja té un perdedor clar: la vella política, les elits que han regit la República en les darreres dècades. En tots els camps ideològics, han estat candidats percebuts com a renovadors, allunyats dels aparells oficials, els qui s'han acabat imposant. Comença ara una llarga i complicada recomposició de l'escenari polític i el mapa de partits. De totes les formacions, sembla que només el Front Nacional està en condicions de mantenir-se en una posició rellevant. L'esquerra i la dreta, en totes els seves variants, semblen ara en situació de reinventar-se.
Legislatives al juny: la por a la inestabilitat
Però l'elecció presidencial no serà el final de la recomposició del mapa polític, sinó l'inici. Perquè immediatament després vindran les eleccions legislatives per renovar l'Assemblea Nacional el mes de juny, també en dues voltes. Com sol succeir a França, després d'una nova elecció a l'Elisi, s'aglutinen entorn del nou cap d'estat les forces de la majoria presidencial. Però si l'elegit és Macron, independent sense partit, com es conformarà la nova majoria? Si els candidats socialista i conservador, Benoît Hamon i François Fillon, respectivament, queden fora, el nou president tindrà molta feina per compondre una coalició de forces al seu voltant. I sigui qui sigui el guanyador, amb un mapa de partits tan fracturat, l'estabilitat de França no està garantida.
El cant del cigne del PSF
Tret d'una sorpresa majúscula, el Partit Socialista Francès apareix com el gran derrotat de l'actual hora política. Però una derrota que no és una simple patacada, sinó que obligarà a posar en qüestió el mateix partit i les sigles. De fet, l'actual PSF ja va sorgir com una marca renovada del socialisme francès després de Maig del 68, que va suposar una crisi profunda per l'esquerra tradicional.
L'antiga SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera) que havia estat una de les forces importants de la Quarta República, va desgastar-se per l'exercici del govern i per la gestió de la crisi algeriana, quan governants que es deien socialistes van defensar fins al final que Algèria era francesa. Va ser al final un general conservador, De Gaulle, qui va acabar reconeixent el dret d'autodeterminació dels algerians. François Mitterrand, un polític clàssic amb molt de passat, va intuir la necessitat de refundar el socialisme amb una marca nova i un missatge diferent, més trencador.
El PSF es va fundar el 1971 com una organització a l'esquerra de la socialdemocràcia europea, amb un discurs que parlava de transformacions socials i de "canviar la vida". La gestió dels governs socialistes va portar el pragmatisme al PSF, sempre agitat entre els més puristes i els més propers a la socialdemocràcia, mentre Mitterrand -president entre 1981 i 1995- envellia. El llarg crepuscle "mitterrandià" no va deixar temps perquè altres figures emblemàtiques com Michel Rocard i Jacques Delors es fessin amb el lideratge de l'esquerra.
Després de governs de dreta amb Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy, el PSF va retornar al poder amb un gris François Hollande. La crisi i les retallades s'han endut el partit i el seu candidat, Benoît Hamon, ha quedat arraconat entre la imatge centrista i "moderna" de Macron i un Mélenchon vist com a més "autèntic" per una franja de l'electorat d'esquerres.
Emmanuel Macron, favorit per enfrontar-se a Le Pen en la segona volta. Foto: Europa Press
La refundació de la dreta
La dreta tradicional ho tenia millor de partida. A l'oposició, el desgast del PSF d'Hollande donava al candidat que sortís de les primàries conservadores una bona oportunitat. Només havia de passar a la segona volta amb la inevitable Marine Le Pen. François Fillon es va veure beneficiat de la seva condició de candidat "jove" al marge de dues vaques sagrades com Alain Juppé i Nicolas Sarkozy, als quals va superar. Fins i tot el seu discurs neoliberal agressiu (retallades en el camp sanitari i crítica d'algunes prestacions socials) va tenir un segon de glòria. Però l'esclat del Peneloppegate l'ha ferit, fent-lo baixar en les enquestes de manera dramàtica.
François Fillon ha perdut posicions en les enquestes. Foto: Europa Press
Si queda fora de la segona volta, Fillon haurà de fer-se a un costat i començarà una batalla per la reestructuració del centre dreta. Els Republicans, la marca fundada per Sarkozy, tindran davant les legislatives del juny. Si Macron és el president, intentarà ocupar tot l'espai possible del centrisme. Els Republicans han reunit en el seu si diverses tradicions de la dreta francesa: els hereus del gaullisme, de línia nacionalista i reticents a cedir sobirania a la Unió Europea (com el mateix Fillon), al costat de conservadors més liberals com l'ex-primer ministre Jean-Pierre Raffarin.
Però ja circulen noms d'una altra generació per ocupar posicions de lideratge en el futur, des de Valérie Pécresse (50 anys), presidenta de la regió d'Île de France a Laurent Wauquiez (42), exponent de l'ala més dretana d'Els Republicans a Xavier Bertrand (53), que vol encarnar l'ànima social de la dreta. La relació amb el Front Nacional pot ser un dels primers temes de debat i divisió interna.
El "fantasma" d'una segona volta Le Pen-Mélenchon
L'ascens de Jean-Luc Mélenchon els darrers dies, situant-se primer clarament per davant del socialista Hamon, amb un 15%, i després arribant fins al 18% i amenaçant la posició de Fillon, ha alterat molts nervis. L'estancament de Fillon entorn del 17% i la tendència moderada a la baixa de Le Pen i Macron (en els darrers sondejos amb un 24%) ha fet imaginar una hipotètica segona volta amb els dos candidats més radicals de la dreta i l'esquerra.
És difícil que això succeeixi, però amb un panorama tan volàtil res és descartable. Mélenchon i Le Pen és un malson per la UE, que veuria una França en mans de dos candidats crítics amb el projecte europeu, malgrat que Mélenchon no proposa abandonar la Unió. En els cercles econòmics hi ha inquietud per la inestabilitat que es percep en el cos electoral.
El candidat esquerranista Jean-Luc Mélenchon. Foto: EP