12
d'abril
del
2017
Actualitzat
a les
16:38h
El 24 de novembre de 2003 va morir Floquet de neu. Dos anys abans se li havia diagnosticat un càncer de pell provocat per la seva sensibilitat front la radiació ultraviolada. En arribar a la fase terminal, quan s’esperava que podria durar poques i ben dures setmanes, els responsables del zoo van decidir de no allargar-li innecessàriament la vida i se li va aplicar l'eutanàsia. Ens va semblar lloable que tingués una mort dolça.
Una greu malaltia crònica, associada o no a una edat avançada, sol ser una de les causes per les quals un veterinari ens pot recomanar de practicar l’eutanàsia a un animal. La qualitat de vida disminueix dràsticament amb els greus problemes físics associats a una malaltia irreversible, com són la invalidesa, la incontinència, la ceguesa o la sordesa. Si el veterinari està segur que l’animal pateix dolor i que el desenllaç és inevitable i pròxim, planteja la possibilitat de practicar l’eutanàsia; habitualment se li estalvien poques setmanes de vida amb dolor garantit. Desafortunadament, alguns ens hem vist abocats a prendre aquesta decisió.
Arribat el moment, es troba el lloc més adient i s’acompanya l’animal. Es busca que no s’angoixi, ni pateixi dolor. Per l’animal sentenciat és dur; pel responsable de l’animal també ho són, tant la decisió, com l’acompanyament. Tanmateix, acompanyar-lo és una forma de mostrar estima. A més, la sensació d’haver constatat que l’animal no ha patit, sinó que va morir amb tranquil·litat, en pau i amb dignitat ajuda a gestionar el dol. Ara bé, aquesta activitat quotidiana en veterinària, en els humans és un tema pràcticament tabú. I il·legal.
Fa pocs dies es va suïcidar un malalt d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), una malaltia degenerativa que paralitza el cos de forma gradual i irreversible. Feia mesos que ho preparava i va fer-ho quan encara podia moure un braç. Va explicar a càmera que ho havia de fer sol i clandestinament, per no implicar ningú de la seva família i que no acabessin a la presó per haver-lo ajudat a deixar un cos que no li responia.
Sabem que la nostra vida té un fi, tot i que en general no sabem ni quan, ni com. Tot i això, algunes persones un diagnòstic els dibuixa aquest final més clarament, i poden tenir noció de com pot ser el final i quin és el camí que els resta fins aleshores. La vida en aquestes circumstàncies esdevé una condemna. Ningú no vol morir per una malaltia curable o per un sofriment que es pugui tractar. Però la condemna, hi ha persones que se la volen estalviar. Com va fer José Antonio Arrabal, que va haver de morir sol, en la clandestinitat. I com també van fer altres persones que han deixat el testimoni que una vida digna acaba amb una mort digna.
La mort és un tràngol pel qual hem de passar tots irremissiblement. Tots volem que, arribat el moment, com més dolça sigui, millor. Però, tenint els mitjans i les eines per a fer-ho, no ho podem fer amb les persones que estimem i ho demanen. Demanen una mort que no comporti dolor, ni propi ni aliè. I no se’ls pot estalviar el dolor ni se’ls pot acompanyar. Mentre que si podem acompanyar a passar dolçament el tràngol als nostres animals de companyia.
Països del nostre entorn han aprovat diverses versions legals per afavorir una mort dolça. A Bèlgica, Luxemburg i els Països Baixos, l’eutanàsia representa entre un 1 i un 4% de les morts. Ningú que no vulgui, no entra en el programa. La seva experiència demogràfica i la individual de tots els que han deixat un testimoni digne per ajudar al debat social que tenim pendent. Hi ha documents pel debat. Tot plegat ens ajuda a comprendre que la mort no és un càstig, sinó que la vida és un regal. I que una vida digna inclou fins al darrer moment.
Una greu malaltia crònica, associada o no a una edat avançada, sol ser una de les causes per les quals un veterinari ens pot recomanar de practicar l’eutanàsia a un animal. La qualitat de vida disminueix dràsticament amb els greus problemes físics associats a una malaltia irreversible, com són la invalidesa, la incontinència, la ceguesa o la sordesa. Si el veterinari està segur que l’animal pateix dolor i que el desenllaç és inevitable i pròxim, planteja la possibilitat de practicar l’eutanàsia; habitualment se li estalvien poques setmanes de vida amb dolor garantit. Desafortunadament, alguns ens hem vist abocats a prendre aquesta decisió.
El Floquet de Neu, de pares endogàmics, a qui se li va aplicar l'eutanàsia. Foto: Zoo de Barcelona
Arribat el moment, es troba el lloc més adient i s’acompanya l’animal. Es busca que no s’angoixi, ni pateixi dolor. Per l’animal sentenciat és dur; pel responsable de l’animal també ho són, tant la decisió, com l’acompanyament. Tanmateix, acompanyar-lo és una forma de mostrar estima. A més, la sensació d’haver constatat que l’animal no ha patit, sinó que va morir amb tranquil·litat, en pau i amb dignitat ajuda a gestionar el dol. Ara bé, aquesta activitat quotidiana en veterinària, en els humans és un tema pràcticament tabú. I il·legal.
Fa pocs dies es va suïcidar un malalt d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), una malaltia degenerativa que paralitza el cos de forma gradual i irreversible. Feia mesos que ho preparava i va fer-ho quan encara podia moure un braç. Va explicar a càmera que ho havia de fer sol i clandestinament, per no implicar ningú de la seva família i que no acabessin a la presó per haver-lo ajudat a deixar un cos que no li responia.
Sabem que la nostra vida té un fi, tot i que en general no sabem ni quan, ni com. Tot i això, algunes persones un diagnòstic els dibuixa aquest final més clarament, i poden tenir noció de com pot ser el final i quin és el camí que els resta fins aleshores. La vida en aquestes circumstàncies esdevé una condemna. Ningú no vol morir per una malaltia curable o per un sofriment que es pugui tractar. Però la condemna, hi ha persones que se la volen estalviar. Com va fer José Antonio Arrabal, que va haver de morir sol, en la clandestinitat. I com també van fer altres persones que han deixat el testimoni que una vida digna acaba amb una mort digna.
La mort és un tràngol pel qual hem de passar tots irremissiblement. Tots volem que, arribat el moment, com més dolça sigui, millor. Però, tenint els mitjans i les eines per a fer-ho, no ho podem fer amb les persones que estimem i ho demanen. Demanen una mort que no comporti dolor, ni propi ni aliè. I no se’ls pot estalviar el dolor ni se’ls pot acompanyar. Mentre que si podem acompanyar a passar dolçament el tràngol als nostres animals de companyia.
Països del nostre entorn han aprovat diverses versions legals per afavorir una mort dolça. A Bèlgica, Luxemburg i els Països Baixos, l’eutanàsia representa entre un 1 i un 4% de les morts. Ningú que no vulgui, no entra en el programa. La seva experiència demogràfica i la individual de tots els que han deixat un testimoni digne per ajudar al debat social que tenim pendent. Hi ha documents pel debat. Tot plegat ens ajuda a comprendre que la mort no és un càstig, sinó que la vida és un regal. I que una vida digna inclou fins al darrer moment.