Tina Vallès: «Com a escriptora, sempre busco una emoció que sigui del lector»

La memòria de l'arbre (Anagrama, 2017) és un exemple de com pot arribar a ser de contundent la delicadesa. De com en són, de fugissers, els records, i de quina mena de fils els sostenen. Un relat sobre com la mirada d'un nen és l'aliment de la memòria, de l'emoció de ser petit i de voler ser gran, d'haver viscut, de saber recordar i, alhora, de no poder-ho fer. "Un nen és un lloc ben bonic per viure-hi", tal com escriví Roberto Piumini i com resa una de les citacions que fan de pòrtic a la història. Perquè tot pot romandre al cap d'un nen. I perquè allà és possible el miracle de perpetuar la vida, sense oblidar que tot pot acabar-se.
 
"Amb fills, la mort és un tema que t'arriba, tard o d'hora", explica Tina Vallès (Barcelona, 1976) mentre assenyala les connexions entre aquesta obra que ha escrit, petita i bellíssima, i l'obra de Piumini que cita, "un llibre on realment això s'explica". Ella, com a autora, també va començar a donar-hi voltes a partir del 2013. "No soc gens de fer esborranys i esquemes. Soc molt de rumiar", explica. "Quan començo a escriure, ja sóc a la fase final i prenc molt poques notes. El que sí que faig és llegir molt, sobretot coses que em porten a aquell estat i a la temàtica".
 
"Vaig llegir Piumini i Un viatge a l'Índia, de Gonçalo Tavares. No tenen res a veure amb el llibre, però sí amb la forma d'escriure: tot és molt sintètic", un element imprescindible per aconseguir que la veu narrativa sonés versemblant i per deixar espais gràfics on poder respirar i fer temps. "Poso quatre frases, però la resta pertany al lector". De mica en mica, van començar a venir les peces d'una obra que tenia una energia sorprenent, amb un gran motiu protagonista: "Volia escriure alguna cosa sobre la memòria, sobre la pèrdua de memòria i sobre la memòria familiar i allò que et queda dels avis".
 
Un desmai que ho lliga tot
 
La veu d'un nen justificava l'opció sintètica, el silenci, les preguntes. "En un principi, tenia una història amb un avi i un net, amb una família fictícia. A mesura que anava escrivint, però, m'adonava que hi faltaven coses". Quan ja tenia un bon gruix de la novel·la, Vallès s'adona que qui ha d'explicar-ho tot és el nen, fugint del to dramàtic. "Volia una visió més optimista". L'autora torna a començar, i tot agafa una altra consistència. "És fill únic i amb pares professors, cosa que em permet fer més versemblant la sensibilitat adulta. El nen fa una desdramatització que els adults som incapaços de fer". Sense oblidar que la història té un altre element important. El desmai.
 
"Mentre anava fent, veia que em feia falta alguna cosa, una columna que acabés de lligar-ho tot", assenyala. "Em va sortir un avi molt metafòric, que parlava d'arbres i de carrers, i això va fer que resultés molt natural que la història tingués un arbre molt especial", sosté. Un dels seus avis era de Vilaverd i es deia Joan, i l'altre feia de rellotger i era de Montblanc. El desmai és de Premià, de casa els pares. Un escenari real que havia de permetre un viatge emocional, sense caure en paranys ni miralls massa emotius.

"No és autobiogràfic, però sí que vaig buscar molt a les meves experiències amb els avis. Amb tot aquest còctel, vaig veure que ho tenia més difícil per controlar l'emoció, amb la sensació d'estar a la corda fluixa. Em posava molts paranys, però em venia molt de gust fer-ho". Totes aquestes peces permetien molt de joc, així com també un coixí protector que pogués evitar un gir trampós o els trucs més efectistes.
 
Una auca plena de símbols
 
Al llarg d'onze capítols, amb onze escenes i amb tota una casuística al voltant del número onze, Vallès aconsegueix superar els esquemes de la faula canònica. "Quan era petita, el  meu avi m'explicava faules. I jo ara n'explico, també, a les meves filles. M'agraden molt, perquè et pots quedar amb la història i prou, o anar més enllà. I també perquè quan més vegades les expliques, més suc hi trobes". I tot s'acaba associant d'una manera molt subtil. "Ara bé, quan escrivia el llibre jo pensava més en una auca. I també és un mosaic, una partida de domino o un àlbum de fotos".
 
Entre síntesi i acció, Vallès aprofita per jugar amb els símbols: la presència de l'O, el rellotge, el temps, el cercle. També la llum, els colors, les ombres, els gustos. "Ho utilitzo molt per explicar emocions. Suposo que ho faig per fugir del terreny més sensible, sentimental i cursi. Vull anar molt amb compte amb això, perquè no vull posar un subratllat musical de violins per emocionar", fent el símil amb el cinema. "Si després de tot el que t'explico, t'emociones, és cosa teva. Com a escriptora, sempre busco una emoció que sigui del lector, sense que jo l'hagi provocada intencionadament".
 
Com furgar a la memòria i arribar a casa els avis, i adonar-se que el temps, allà, hi passava molt més lentament. Com un encontre entre el brogit de la ciutat i la cadència del poble. La memòria de l'arbre és un llibre sobre tot això, i sobre quan s'expliquen les coses. Quan tenim enteniment? Quan aprenem a saber i a preguntar? Quan resolem que la vida té una mesura que s'allunya d'allò que havies somiat de petit? Quan acceptem que el dolor serà part de la meravella de sentir-se viu? Agafeu aquest llibre i no deixeu passar l'oportunitat de retrocedir en el temps per veure-us, amb els vostres avis. Entendreu de quina substància és feta la memòria. I l'amor.