La periodista Maria Favà acaba de publicar una història del diari Avui que portarà cua. Sense pèls a la llengua, en primera persona, el llibre és un testimoni valuós i alhora descarnat d'un projecte que va néixer amb les llibertats recuperades i es va anar esfondrant entre la decepció i els nyaps empresarials. L'autora en va ser una de les redactores des de la primera hora. El títol, Diari Avui, 1976-2009. Entre el somni i l'agonia (Meteora), promet i el contingut no deixa canya dreta.
L'arxiu documental de l'Avui roman en parador desconegut. La col·lecció del diari en paper (i digitalitzada) es troba dipositada a l'arxiu municipal de Girona. Són dues dades que ja diuen molt de les vicissituds d'una aventura nascuda de la il·lusió i que sempre va patir per una manca de cultura empresarial, segons Maria Favà.
De la il·lusió als problemes econòmics
L'Avui va veure la llum el 23 d'abril del 1976. Feia només uns mesos que havia mort Franco i el país bullia. Feia anys que des de diversos sectors del catalanisme cívic es maldava per engegar un mitjà de comunicació en català. El grup fundador havia pensat en una revista, però davant els problemes de tot tipus presentats per les instàncies oficials, Josep Espar Ticó es va afartar: "Hem de ser més ambiciosos. Hem de fer un diari". El primer consell d'administració es va reunir a la pelleteria La Sibèria, d'Espar Ticó. El formaven Ramon Fuster, que el presidia, junt amb Jordi Maluquer, Enric Cirici, home d'Edigsa, Joan Amorós, enginyer de Motor Ibérica, Jaume Vilalta, el notari Josep Maria Puig Salellas, Albert Conejos, Josep Lluís Virós, Joan Granados, Jaume Rossell i Miquel Esquirol.
Segons Maria Favà, un error greu de l'Avui va ser la precipitació: "El diari El País va néixer pocs mesos després de l'Avui, però feia més d'un any que treballaven el número zero. Després de la mort de Franco, es va voler engegar el projecte amb presses. Inicialment, es volia treure l'Avui per l'Onze de Setembre, però la por a una involució política va decidir a avançar la sortida". En l'autorització final va tenir un paper determinant Carles Sentís, director general al ministeri d'Informació i Turisme, "una d'aquelles persones que sempre juguen a dues bandes", com el defineix Favà.
Molts dels errors que, segons l'autora, acabarien llastrant el projecte es van produir en aquell inici: "Els promotors eren patriotes de debò però el diari no va tenir mai una estructura empresarial sòlida. Es va imprimir el diari a la pitjor impressora de la ciutat, la de Peris Mencheta. L'any següent, ja es van evidenciar els problemes econòmics. No se sabia gestionar bé les subscripcions, ni la publicitat... Les aportacions dels compte-partícips es van esgotar i això va fer que el diari quedés sotmès cada vegada més al poder polític, el que va limitar les seves possibilitats".
Maria Favà explica que el model inicial era fer un Le Monde, un diari que fos seriós, de prestigi i referencial per a tota la societat catalana, amb molta lletra i plural des de l'afirmació nacionalista i democràtica. Josep Faulí com a director i Josep Maria Cadena com a segon van ser els primers responsables. Van ser també uns anys en què l'ambient a la redacció tenia trets paternalistes i de bon rotllo.
Alguns dels primers exemplars de l'«Avui». Foto: Avui
Qui és Grace Kelly?
El xoc entre la pretensió de ser Le Monde i les enormes dificultats econòmiques per fer reeixir un diari van quedar establertes ben aviat. Favà fa uns retrats imperdibles del pas dels diversos directors, enviats cada vegada més des de Palau, en un temps en què el pujolisme es consolidava com la gran força hegemònica del país. Jaume Serrats Ollé succeeix Faulí el 1982 i intenta posar fi al que considera el caràcter amateur del diari. El 14 de setembre de 1982 mor Grace Kelly, la princesa de Mònaco, en un accident d'automòbil, una notícia que serà impactant. El sotsdirector, Carles Flo, demana al redactor de guàrdia que canviï la portada. "Qui és aquesta dona?, pregunta el periodista, que deixa Flo astorat.
Sota pressió convergent
El diari introdueix alguns canvis. Es posen menys notícies per pàgina, es contracta l'agència France Presse, es fa un nou disseny. I s'evidencien les pressions polítiques. Arriba un "avís" quan s'acosten les eleccions catalanes de 1984, aquelles en què Jordi Pujol obté la seva primera majoria absoluta. També es va donar indicacions des de Palau sobre com s'havia d'informar de la manifestació en favor de Pujol quan va esclatar el cas Banca Catalana.
Però el llibre aporta també dades de les contradiccions existents -i les tensions- entre la direcció de CDC i el diari. El novembre de 1984, l'Avui informa del sopar de celebració dels vuit anys de CDC. És notícia de portada, a dalt de tot, mostrant els comensals alimentant-se. A sota, la notícia que nou milions d'etíops podien morir de fam en poc temps i una fotografia d'una dona esquelètica. La imatge va aparèixer en tots els mitjans, però els dirigents de Convergència van tenir una mala digestió. L'emprenyada amb el "seu" diari va ser monumental.
Serrats és cessat el 1985. Antoni Subirà, polític de CDC, era el president del consell d'administració. Les raons de la caiguda de Serrats, cuinada per Lluís Prenafeta des de Palau, van ser bàsicament polítiques. CDC el volia fora per un seguit d'informacions considerades contràries: la cobertura donada als actes de la Crida a la Solidaritat, alguns editorials vistos com heterodoxos, com un que criticava durament la llei antiterrorista, i la informació sobre la trajectòria de Josep Gomis, dirigent convergent i exprocurador en Corts durant el franquisme. Faulí va tornar a fer-se'n càrrec.
De Cahner a Sanchis
El diari anava perdent diners mentre provava diversos models de direcció. L'exconseller de Cultura Max Cahner va substituir Subirà al consell d'administració i Santiago Ramentol va fer-se amb la direcció. Favà explica l'intent per fer un diari més adreçat als joves, amb més reportatges. I les intrigues per capgirar enfocaments editorials o simplement descavalcar directors, com Miquel Roca Junyent va fer amb Ramentol, substituït per Albert Viladot, que moriria en el càrrec el 1993 i que portava, segons Favà, un model al cap: fer La Vanguardia en català. També es van delatar en articles i editorials contradictoris les diferències entre Viladot i Cahner. I el tarannà exquisit de Vicenç Villatoro, "el director que no cridava", entre dos directors que sí que ho feien, Ramentol i Vicent Sanchis.
Els problemes econòmics de l'Avui van forçar, ja amb CiU a l'oposició i amb el govern tripartit, a una operació d'alta volada. Maria Favà: ERC va pressionar molt per salvar el diari, i al PSC no volien aparèixer com els seus enterradors. I es va fer l'operació amb Planeta i Grup Godó perquè el compressin amb el 20% de la Generalitat a través de l'Institut Català de Finances".
Sanchis és defensat per Favà, que assegura que "el diari que va fer era molt bo". Van ser onze anys, del 1996 al 2007, quan l'Avui va fer una aposta per un projecte periodístic ambiciós. "Amb la seva sortida, s'acaba l'Avui".
L'hora dels "voltors"
L'any 2009, el grup Hermes, editor del diari El Punt, adquireix l'Avui. És el final. Favà, que parla dels "voltors" que sempre sobrevolaven pel diari, assegura que Carles Flo, el darrer director, se'n va assabentar al mateix moment que el comitè d'empresa. De les decisions de Flo n'hi va haver una que va ser aplaudida per unanimitat a la redacció: foragitar el columnista Salvador Sostres.
Amb Hermes, va canviar tot, malgrat les primeres paraules. Favà detalla també la seva sortida del diari i dona dades sucoses sobre l'arribada dels nous amos, que segons afirma, van ser incapaços d'aprofitar tot el capital humà que tenia l'Avui. El Grup Godó se'n volia desfer, després que va entrar al diari amb la contrapartida d'obtenir la llicencia de Rac1.
Una contribució cabdal a la llengua
Per l'autora, "una de les grans contribucions de l'Avui va ser el paper que va tenir en la modernització del llenguatge periodístic en català de la segona part del segle XX". Recorda que el diari va néixer vuit anys abans que TV3 i que en la seva redacció va sorgir el debat entre el català light el català heavy.
En la part negativa, reconeix la crisi d'autoestima que sempre van patir els periodistes del diari, llastrats per l'estigma de treballar en un "diari del règim" i víctimes del relat triomfador d'un cert gremi elitista i petulant que des d'altres rotatius (El País, La Vanguardia) volia encarnar el periodisme ben fet.
Maria Favà ha escrit una història de l'Avui. La seva. Tampoc pretén res més. Però en les seves pàgines el lector hi trobarà molts elements per conèixer millor moltes claus de la Catalunya de les darreres dècades. La seva visió pot ser fragmentària i discutible, però és autèntica i útil, a més d'escrita de manera atraient, amb moments de suspens. Què més pot ser si no el periodisme?