31
de març
del
2017
Actualitzat
el
01
d'abril
a les
16:58h
Lluny de la imatge impostada que gasten moltes estrelles del rock, Pep Sala (Vic, 1960) arriba somrient i amb ganes de fer-se proper. Són molts anys de música, de cançons, d'anades i vingudes, de tocar el cel amb els dits i, tot seguit, l'infern. L'osonenc és història viva de la música catalana recent, autor de cançons que han passat directament a l'imaginari popular d'un país, sobrevolant diverses generacions i sobrevivint el pas de les modes que dicten els gustos del moment. És un home de rock, d'aroma britànic i cor americà, un terç de Sau i un músic que ha explorat els universos de la cançó, les bandes sonores i la producció. I un artista amb la necessitat de parar, sense retorn a l'agenda.
Això converteix el concert d'aquest dissabte a la sala Luz de Gas en un dels més especials que ha fet. Serà el darrer de la gira Ops! Última ronda i suposarà un punt i a part en una trajectòria artística plena de records, de guanys i de fites, però també de pèrdues. Nostàlgia a banda i disset anys després de l'inici forçat d'una carrera en solitari, Sala repassa amb nosaltres cançons i clams, poemes i promeses, totes aquelles grans petites coses que l'han portat fins aquí. Mentre ens preguntem per què a aquest país li costa tant de celebrar l'èxit dels altres.
- És ben curiós aquest ADN que portem de sèrie els catalans i que ens fa ser tan implacables amb les persones que triomfen.
- És històric i ha passat sempre, en tots els aspectes. És com un vici que tenim i que ens fa alegrar més d'un fracàs dels altres, que no pas d'un èxit teu. És allò de preferir que perdi el Madrid abans que guanyi el Barça. I és cert: quan algú és molt gran, aquí acostuma a passar que no se li reconeix la feina. I no parlo de mi, que en aquest sentit em sento molt afortunat.
- Els 90 deurien ser anys de bojos, amb la fama trucant a la porta contínuament. Com es viu l'èxit des de dins?
- Afortunadament, tant a en Carles Sabater com a mi l'èxit ens va agafar quan ja teníem una certa edat. Per sort, rondàvem els 30 anys. L'èxit és semblant a l'alcohol, et pot embriagar, fer perdre el mon de vista, i et pot portar a fer bestieses. La sort que vam tenir en Carles i jo és que quan un volava més alt del compte, l'altre tocava de peus a terra.
- Es compensaven.
- El secret per gestionar bé l'èxit és no creure-s'ho gaire. Però, per no creure-t'ho necessites un entorn molt bo, i no tothom el té. Nosaltres vam viure una època on vam fitxar per multinacionals i on era molt fàcil perdre el cap: tenies al voltant cent persones que et deien contínuament que eres l'hòstia! Poca gent ho aguantaria!
- Malgrat haver passat per grans multinacionals, Sau sempre va tenir clar que no cantaria en castellà. Per què s'hi van negar?
- Vam posar pros i contres a la balança. En el nostre cas, l'única raó que teníem per cantar en castellà era l'econòmica. I això no era prou motiu, perquè si nosaltres no ens ho crèiem, com volíem que el públic s'ho cregués? No hagués funcionat, de cap de les maneres. Més enllà de la raó econòmica, no en teníem cap altra. És més, si haguéssim hagut de canviar d'idioma, el més lògic seria fer-ho en anglès, que és la música que escoltàvem. És un tema de coherència i, també, per què negar-ho, que ens vam convertir en una icona catalanista per a molta gent, sense que això fos la nostra intenció.
- Van tenir en compte el seu públic.
- No el volíem trair. Ara bé, també t'haig de dir que per als artistes, la situació té un punt d'injustícia. Ep! I et dic el mateix quan la gent, a Madrid, es carrega la Shakira perquè canta en català. De vegades, tots plegats, fem les coses massa excessives i extremes. No n'aprenem...
- Deu ser molt especial que una estrella internacional com Shakira faci una versió d'una cançó seva. Com ho va viure?
- La veritat és que no li vaig donar més importància de la que té. Quan algú canta un cançó teva, tens una gran sensació d'agraïment, i més si qui fa la versió és la Shakira, que és una número u arreu del món. Sense desmerèixer-la –perquè la respecto moltíssim i fa molt bé el que fa–, t'haig de confessar que em va impactar més quan ho va fer la Luz Casal. O quan vam poder gravar amb Robbie Robertson. En Robbie Robertson! Ell, que ha estat a Woodstock i que ha tocat amb Bob Dylan, amb Neil Young, amb George Harrison. De petit, jo volia ser el Robbie Roberson! Com t'has de sentir quan el teu ídol ve a casa teva, a Vic, tota una setmana amb tu? Com t'has de sentir quan et trobes assajant amb ell?
- Un dels moments més impactants que deu haver viscut com a músic.
- Jo i molta gent hem fet música a partir de la música anglosaxona dels 60 i els 70. Amb en Robbie Robertson vam tocar un gran clàssic com The Weight, que va quedar enregistrat al disc Concert de Mitjanit (1994). Un dels moments més bestials que he viscut com a músic és quan érem al local d'assaig i en Robbie comença a aquelles notes de guitarra del principi de la cançó. Jo i en Jordi Mena [guitarrista de Sau al moment] vam tenir la sensació que era la primera vegada que feia una cosa de veritat. Que tot l'anterior eren succedanis.
- Coincideix amb el concert a la Monumental, una època daurada de Sau.
- Aquell concert va ser un cim. I en tenim molts records i anècdotes. Per exemple, que la Luz ens va fer patir molt, moltíssim. El dia del concert, poques hores abans, tenia bolo a Saragossa i va sortir d'allà en moto, va agafar un avio privat, va anar de Saragossa a Barcelona en avió, la van venir a buscar i va travessar Barcelona escoltada amb la policia. Per això en Carles diu, al principi de Boig per tu, "caiguda del cel"...
- Aquells temps van ser els de l'èxit més apoteòsic.
- L'època de la Monumental i la gira del Junts de nou va ser el nostre gran moment com a grup. Però això de l'èxit és molt relatiu. Sempre l'he definit com quan et lleves al matí, et dutxes i et mires al mirall. I, mentre ets davant teu, penses que el paio que tens allà palplantant no està pas malament. L'èxit és quan et pots aguantar la mirada a tu mateix davant el mirall. La popularitat i l'èxit mediàtic el pots comprar amb diners, però l'èxit de debò, no.
- Quan eren a les Tallades, al costat del pantà de Sau, iniciant tota aquesta aventura, pensaven que arribarien tan lluny?
- Sabíem que triomfaríem! Ho teníem claríssim. Per què? Quin grup que no ha fet res i està començant, en aquells temps, ho enregistrava tot amb càmera? La gent no acostuma a fer-ho! En Joan Capdevila té un material de filmació brutal i això et demostra que teníem una certesa molt gran que acabaríem triomfant. En Carles estava convençut que la meva musica era bona i jo tenia molt clar que ell era un crack de nivell mundial.
- Es van conèixer gravant un programa pilot per a TV3. Ell, de periodista, i vostè com a director d'una escola de música. Va ser un feeling immediat?
- Sí, aquell mateix dia de la gravació ens vam caure de conya, jo ja vaig pensar que en Carles tenia un carisma increïble. L'equip de TV3 va tornar a Barcelona, però ell va dir que tornaria pel seu compte, i es va quedar. Vam anar al Nexus, de copes. En Carles em va dir que tenia enveja, perquè li agradaria molt fer música i tenir un grup. I jo, que aleshores tenia una escola de música, volia tornar-ho a engegar després d'haver passat per molts grups diferents.
- I li va dir que vingués a cantar amb vostè.
- Ell no havia cantat mai. Vam quedar, i vam muntar el grup, sense pensar-ho. Jo ja tenia un mini-estudi a casa de la meva mare. El dijous va venir i ens vam instal·lar allà fins diumenge a la nit. I així ho vam fer durant tot un any, de dijous a diumenge.
- Fins que van trobar un local on assajar.
- Jo tenia molt clar com volia fer la banda. Vam anar a Vilanova de Sau i vam engegar la maquinària. Amb en Carles va ser una cosa extraordinària. Dono gràcies a la vida per haver conegut una persona com en Carles Sabater. I dono les gràcies per poder haver viscut aquella aventura amb ell. Va ser increïble. El més extraordinari no és viure una cosa gran, sinó viure-la i compartir-la amb algú. Això és l'èxit! Si t'agrada menjar, el més trist del món és menjar-se un plat d'angules tot sol, no creus?
- Sau té moltes cançons que parlen de l'amistat entre el Pep i en Carles.
- Sempre ens deien que fèiem cançons d'amor. Però no era així! Parlàvem d'amics i de l'amistat. Ningú ens mourà d'aquí, per exemple. A la vida, d'amics només en tens tres o quatre. En Carles n'era un. I també en Joan Capdevila, el tercer membre de Sau.
- Hi ha fets que esdevenen icones d'un temps. Molta gent recorda què feia el dia que en Carles Sabater va morir.
- Era una persona amb un carisma brutal, com et deia, i allò va ser un xoc per a molta gent. Per a què et facis una idea de com era en Carles, el darrer dia, al concert de Vilafranca, encara em va sorprendre. A dalt de l'escenari, hi havia un moment en què baixàvem la intensitat i ell feia el que volia amb el públic. Recordo que amb en Josep Lluís Pérez [el guitarrista de Sau] ens vam dir "que bo que és". És que en Carles era molt gran! I el que la gent no sap és l'immens sentit de l'humor que tenia. La cagaven posant-lo de galant romàntic, perquè era el millor actor còmic del país.
L'adéu als escenaris
- Pep Sala deixa els escenaris, almenys momentàniament. Per què fer-ho ara?
- Tinc la sensació que he acabat una etapa de la meva vida i tinc ganes de parar la màquina. Deixo de fer concerts, de fer discos. Però no deixo la música. Només deixo el show bussiness. Vull agafar distància i veure-ho de lluny. Vull fer-me les preguntes aquelles que ens fèiem al principi, de cap on vaig i si hi vull anar.
- Amb Sau ja havien fet períodes sabàtics.
- I és molt sa fer-ne! Ara en vull fer un altre, i molt llarg. Amb la diferència que no sé què faré. Vull tenir la llibertat de fer el que em passi pels pebrots. I la llibertat només me la dona la distància.
- No té cap nou projecte tren mans?
- No vull tenir nous projectes. No vull tenir horitzó.
- Què veurem aquest dissabte? Serà un concert especial, imagino.
- Suposo que serà emotiu, però no serà un concert amb convidats. N'hi haurà alguns, però a nivell "de família". En Gerry Duffy, la Simone Lambregts, Aurelio Morata (Rebeldes), Jonatahan Arguelles (cantant de Tornem a Sau), Dalia Garcia i Gary Scott, una parella de Nashville. I veurem el repertori del disc.
- Quina creu Pep Sala que ha estat la millor cançó que ha fet?
- De les darreres que he fet, Si pogués tornar a escollir. Tècnicament i harmònicament és fantàstica. També m'agrada molt Glòria i Poema de set versos. De Sau, m'agrada especialment Poemes i promeses. És una cançó molt important per mi, i també ho va ser en la nostra carrera. Li dèiem la botifarra, perquè era molt llarga i feia molts canvis.
- De quina cançó en té el millor record?
- Cada cançó és un món. Però, potser et diria El tren de Mitjanit. Ens va costar moltíssim i la vam treballar sense parar. La vam escriure i reescriure, la música també ens va costar, no trobàvem el punt, ni els arranjaments, que sonés amb el grup. Li vam donar moltes voltes i la vam patir molt, però la vam gaudir molt fent-la. És que fins i tot ens va costar el videoclip. Si t'hi fixes, fem cara de mala llet. Però això és una altra història.
- Parlant de videoclips, el que deuria ser un goig de rodar va ser el d'És inútil continuar. Els va portar per mig mon.
- Eren uns temps en què la Generalitat donava una subvenció generosa per rodar videoclips. Però, ep, donava els diners a les productores de cinema, no al grup. Nosaltres no ho acabàvem de veure clar: hem de gravar els discos amb 700.000 pessetes i per fer un vídeo donen 5 milions? No hauria de ser a l'inrevés?
- I van tenir una idea...
- Vam parlar amb el Ricard Reguant i vam fer un equip de rodatge molt petit. I vam dir que ens n'anàvem a Londres, Nova York i el Carib i que tornaríem quan s'acabés la pasta. El resultat és un videoclip brutal. Ens ho vam passar molt bé. Ara ja ha prescrit, però ens vam fondre els diners al Carib, i perquè no vam trobar res més exòtic . Uns paios cantant en català al Carib tenia molt conya, no? I a Londres vam rodar al Museu del rock, al Chelsea Harbour, en zones molt exclusives. El terrat que apareix és a casa en Gerry Duffy, a Fulham, al pis on havíem viscut junts.
- Conserva algun mal record d'aquella època amb Sau?
- Va haver-hi un disc on no ens ho vam passar gens bé, fins i tot entre nosaltres hi va haver mal rotllo. Va ser el Set, que vam fer amb en Nigel Walker. Era molt bon tècnic, el vam conèixer gravant Pare al disc Serrat... eres único. Però els discos són una dinàmica de grup. Fins aleshores, cada disc havia estat una festa, i crec que aquest va ser el pitjor disc d'ambient, provocat per la tensió que generava el productor.
- Des dels inicis, han passat tres dècades i han passat molt de pressa. Què creu que queda d'aquell músic que va començar a les Tallades?
- Queden cicatrius. Una de les raons per les quals faig aquesta aturada és perquè no vull perdre la il·lusió de pujar a l'escenari, de fer música, d'intentar fer sentir coses a la gent amb un piano o amb una cançó. No vull que la meva passió es torni una rutina. Vull parar la màquina per no cremar el motor.
Això converteix el concert d'aquest dissabte a la sala Luz de Gas en un dels més especials que ha fet. Serà el darrer de la gira Ops! Última ronda i suposarà un punt i a part en una trajectòria artística plena de records, de guanys i de fites, però també de pèrdues. Nostàlgia a banda i disset anys després de l'inici forçat d'una carrera en solitari, Sala repassa amb nosaltres cançons i clams, poemes i promeses, totes aquelles grans petites coses que l'han portat fins aquí. Mentre ens preguntem per què a aquest país li costa tant de celebrar l'èxit dels altres.
- És ben curiós aquest ADN que portem de sèrie els catalans i que ens fa ser tan implacables amb les persones que triomfen.
- És històric i ha passat sempre, en tots els aspectes. És com un vici que tenim i que ens fa alegrar més d'un fracàs dels altres, que no pas d'un èxit teu. És allò de preferir que perdi el Madrid abans que guanyi el Barça. I és cert: quan algú és molt gran, aquí acostuma a passar que no se li reconeix la feina. I no parlo de mi, que en aquest sentit em sento molt afortunat.
- Els 90 deurien ser anys de bojos, amb la fama trucant a la porta contínuament. Com es viu l'èxit des de dins?
- Afortunadament, tant a en Carles Sabater com a mi l'èxit ens va agafar quan ja teníem una certa edat. Per sort, rondàvem els 30 anys. L'èxit és semblant a l'alcohol, et pot embriagar, fer perdre el mon de vista, i et pot portar a fer bestieses. La sort que vam tenir en Carles i jo és que quan un volava més alt del compte, l'altre tocava de peus a terra.
- Es compensaven.
- El secret per gestionar bé l'èxit és no creure-s'ho gaire. Però, per no creure-t'ho necessites un entorn molt bo, i no tothom el té. Nosaltres vam viure una època on vam fitxar per multinacionals i on era molt fàcil perdre el cap: tenies al voltant cent persones que et deien contínuament que eres l'hòstia! Poca gent ho aguantaria!
Pep Sala Foto: Eva Domínguez
- Malgrat haver passat per grans multinacionals, Sau sempre va tenir clar que no cantaria en castellà. Per què s'hi van negar?
- Vam posar pros i contres a la balança. En el nostre cas, l'única raó que teníem per cantar en castellà era l'econòmica. I això no era prou motiu, perquè si nosaltres no ens ho crèiem, com volíem que el públic s'ho cregués? No hagués funcionat, de cap de les maneres. Més enllà de la raó econòmica, no en teníem cap altra. És més, si haguéssim hagut de canviar d'idioma, el més lògic seria fer-ho en anglès, que és la música que escoltàvem. És un tema de coherència i, també, per què negar-ho, que ens vam convertir en una icona catalanista per a molta gent, sense que això fos la nostra intenció.
- Van tenir en compte el seu públic.
- No el volíem trair. Ara bé, també t'haig de dir que per als artistes, la situació té un punt d'injustícia. Ep! I et dic el mateix quan la gent, a Madrid, es carrega la Shakira perquè canta en català. De vegades, tots plegats, fem les coses massa excessives i extremes. No n'aprenem...
- Deu ser molt especial que una estrella internacional com Shakira faci una versió d'una cançó seva. Com ho va viure?
- La veritat és que no li vaig donar més importància de la que té. Quan algú canta un cançó teva, tens una gran sensació d'agraïment, i més si qui fa la versió és la Shakira, que és una número u arreu del món. Sense desmerèixer-la –perquè la respecto moltíssim i fa molt bé el que fa–, t'haig de confessar que em va impactar més quan ho va fer la Luz Casal. O quan vam poder gravar amb Robbie Robertson. En Robbie Robertson! Ell, que ha estat a Woodstock i que ha tocat amb Bob Dylan, amb Neil Young, amb George Harrison. De petit, jo volia ser el Robbie Roberson! Com t'has de sentir quan el teu ídol ve a casa teva, a Vic, tota una setmana amb tu? Com t'has de sentir quan et trobes assajant amb ell?
"L'èxit es quan et pots aguantar la mirada a tu mateix davant el mirall"
- Un dels moments més impactants que deu haver viscut com a músic.
- Jo i molta gent hem fet música a partir de la música anglosaxona dels 60 i els 70. Amb en Robbie Robertson vam tocar un gran clàssic com The Weight, que va quedar enregistrat al disc Concert de Mitjanit (1994). Un dels moments més bestials que he viscut com a músic és quan érem al local d'assaig i en Robbie comença a aquelles notes de guitarra del principi de la cançó. Jo i en Jordi Mena [guitarrista de Sau al moment] vam tenir la sensació que era la primera vegada que feia una cosa de veritat. Que tot l'anterior eren succedanis.
- Coincideix amb el concert a la Monumental, una època daurada de Sau.
- Aquell concert va ser un cim. I en tenim molts records i anècdotes. Per exemple, que la Luz ens va fer patir molt, moltíssim. El dia del concert, poques hores abans, tenia bolo a Saragossa i va sortir d'allà en moto, va agafar un avio privat, va anar de Saragossa a Barcelona en avió, la van venir a buscar i va travessar Barcelona escoltada amb la policia. Per això en Carles diu, al principi de Boig per tu, "caiguda del cel"...
- Aquells temps van ser els de l'èxit més apoteòsic.
- L'època de la Monumental i la gira del Junts de nou va ser el nostre gran moment com a grup. Però això de l'èxit és molt relatiu. Sempre l'he definit com quan et lleves al matí, et dutxes i et mires al mirall. I, mentre ets davant teu, penses que el paio que tens allà palplantant no està pas malament. L'èxit és quan et pots aguantar la mirada a tu mateix davant el mirall. La popularitat i l'èxit mediàtic el pots comprar amb diners, però l'èxit de debò, no.
Pep Sala Foto: Eva Domínguez
- Quan eren a les Tallades, al costat del pantà de Sau, iniciant tota aquesta aventura, pensaven que arribarien tan lluny?
- Sabíem que triomfaríem! Ho teníem claríssim. Per què? Quin grup que no ha fet res i està començant, en aquells temps, ho enregistrava tot amb càmera? La gent no acostuma a fer-ho! En Joan Capdevila té un material de filmació brutal i això et demostra que teníem una certesa molt gran que acabaríem triomfant. En Carles estava convençut que la meva musica era bona i jo tenia molt clar que ell era un crack de nivell mundial.
- Es van conèixer gravant un programa pilot per a TV3. Ell, de periodista, i vostè com a director d'una escola de música. Va ser un feeling immediat?
- Sí, aquell mateix dia de la gravació ens vam caure de conya, jo ja vaig pensar que en Carles tenia un carisma increïble. L'equip de TV3 va tornar a Barcelona, però ell va dir que tornaria pel seu compte, i es va quedar. Vam anar al Nexus, de copes. En Carles em va dir que tenia enveja, perquè li agradaria molt fer música i tenir un grup. I jo, que aleshores tenia una escola de música, volia tornar-ho a engegar després d'haver passat per molts grups diferents.
- I li va dir que vingués a cantar amb vostè.
- Ell no havia cantat mai. Vam quedar, i vam muntar el grup, sense pensar-ho. Jo ja tenia un mini-estudi a casa de la meva mare. El dijous va venir i ens vam instal·lar allà fins diumenge a la nit. I així ho vam fer durant tot un any, de dijous a diumenge.
"A la vida, d'amics només en tens tres o quatre. En Carles n'era un"
- Fins que van trobar un local on assajar.
- Jo tenia molt clar com volia fer la banda. Vam anar a Vilanova de Sau i vam engegar la maquinària. Amb en Carles va ser una cosa extraordinària. Dono gràcies a la vida per haver conegut una persona com en Carles Sabater. I dono les gràcies per poder haver viscut aquella aventura amb ell. Va ser increïble. El més extraordinari no és viure una cosa gran, sinó viure-la i compartir-la amb algú. Això és l'èxit! Si t'agrada menjar, el més trist del món és menjar-se un plat d'angules tot sol, no creus?
- Sau té moltes cançons que parlen de l'amistat entre el Pep i en Carles.
- Sempre ens deien que fèiem cançons d'amor. Però no era així! Parlàvem d'amics i de l'amistat. Ningú ens mourà d'aquí, per exemple. A la vida, d'amics només en tens tres o quatre. En Carles n'era un. I també en Joan Capdevila, el tercer membre de Sau.
- Hi ha fets que esdevenen icones d'un temps. Molta gent recorda què feia el dia que en Carles Sabater va morir.
- Era una persona amb un carisma brutal, com et deia, i allò va ser un xoc per a molta gent. Per a què et facis una idea de com era en Carles, el darrer dia, al concert de Vilafranca, encara em va sorprendre. A dalt de l'escenari, hi havia un moment en què baixàvem la intensitat i ell feia el que volia amb el públic. Recordo que amb en Josep Lluís Pérez [el guitarrista de Sau] ens vam dir "que bo que és". És que en Carles era molt gran! I el que la gent no sap és l'immens sentit de l'humor que tenia. La cagaven posant-lo de galant romàntic, perquè era el millor actor còmic del país.
Pep Sala Foto: Eva Domínguez
L'adéu als escenaris
- Pep Sala deixa els escenaris, almenys momentàniament. Per què fer-ho ara?
- Tinc la sensació que he acabat una etapa de la meva vida i tinc ganes de parar la màquina. Deixo de fer concerts, de fer discos. Però no deixo la música. Només deixo el show bussiness. Vull agafar distància i veure-ho de lluny. Vull fer-me les preguntes aquelles que ens fèiem al principi, de cap on vaig i si hi vull anar.
- Amb Sau ja havien fet períodes sabàtics.
- I és molt sa fer-ne! Ara en vull fer un altre, i molt llarg. Amb la diferència que no sé què faré. Vull tenir la llibertat de fer el que em passi pels pebrots. I la llibertat només me la dona la distància.
- No té cap nou projecte tren mans?
- No vull tenir nous projectes. No vull tenir horitzó.
- Què veurem aquest dissabte? Serà un concert especial, imagino.
- Suposo que serà emotiu, però no serà un concert amb convidats. N'hi haurà alguns, però a nivell "de família". En Gerry Duffy, la Simone Lambregts, Aurelio Morata (Rebeldes), Jonatahan Arguelles (cantant de Tornem a Sau), Dalia Garcia i Gary Scott, una parella de Nashville. I veurem el repertori del disc.
- Quina creu Pep Sala que ha estat la millor cançó que ha fet?
- De les darreres que he fet, Si pogués tornar a escollir. Tècnicament i harmònicament és fantàstica. També m'agrada molt Glòria i Poema de set versos. De Sau, m'agrada especialment Poemes i promeses. És una cançó molt important per mi, i també ho va ser en la nostra carrera. Li dèiem la botifarra, perquè era molt llarga i feia molts canvis.
Pep Sala Foto: Eva Domínguez
- De quina cançó en té el millor record?
- Cada cançó és un món. Però, potser et diria El tren de Mitjanit. Ens va costar moltíssim i la vam treballar sense parar. La vam escriure i reescriure, la música també ens va costar, no trobàvem el punt, ni els arranjaments, que sonés amb el grup. Li vam donar moltes voltes i la vam patir molt, però la vam gaudir molt fent-la. És que fins i tot ens va costar el videoclip. Si t'hi fixes, fem cara de mala llet. Però això és una altra història.
- Parlant de videoclips, el que deuria ser un goig de rodar va ser el d'És inútil continuar. Els va portar per mig mon.
- Eren uns temps en què la Generalitat donava una subvenció generosa per rodar videoclips. Però, ep, donava els diners a les productores de cinema, no al grup. Nosaltres no ho acabàvem de veure clar: hem de gravar els discos amb 700.000 pessetes i per fer un vídeo donen 5 milions? No hauria de ser a l'inrevés?
- I van tenir una idea...
- Vam parlar amb el Ricard Reguant i vam fer un equip de rodatge molt petit. I vam dir que ens n'anàvem a Londres, Nova York i el Carib i que tornaríem quan s'acabés la pasta. El resultat és un videoclip brutal. Ens ho vam passar molt bé. Ara ja ha prescrit, però ens vam fondre els diners al Carib, i perquè no vam trobar res més exòtic . Uns paios cantant en català al Carib tenia molt conya, no? I a Londres vam rodar al Museu del rock, al Chelsea Harbour, en zones molt exclusives. El terrat que apareix és a casa en Gerry Duffy, a Fulham, al pis on havíem viscut junts.
"Deixo de fer concerts, de fer discos. Però no deixo la música. Només deixo el show bussiness"
- Conserva algun mal record d'aquella època amb Sau?
- Va haver-hi un disc on no ens ho vam passar gens bé, fins i tot entre nosaltres hi va haver mal rotllo. Va ser el Set, que vam fer amb en Nigel Walker. Era molt bon tècnic, el vam conèixer gravant Pare al disc Serrat... eres único. Però els discos són una dinàmica de grup. Fins aleshores, cada disc havia estat una festa, i crec que aquest va ser el pitjor disc d'ambient, provocat per la tensió que generava el productor.
- Des dels inicis, han passat tres dècades i han passat molt de pressa. Què creu que queda d'aquell músic que va començar a les Tallades?
- Queden cicatrius. Una de les raons per les quals faig aquesta aturada és perquè no vull perdre la il·lusió de pujar a l'escenari, de fer música, d'intentar fer sentir coses a la gent amb un piano o amb una cançó. No vull que la meva passió es torni una rutina. Vull parar la màquina per no cremar el motor.
Pep Sala Foto: Eva Domínguez