Avui fa divuit mesos de les eleccions plebiscitàries. Era el que havia de durar aquesta legislatura. Un temps, que va fixar Artur Mas en la seva conferència posterior al 9-N quan va proposar una "llista de país" a ERC i la societat civil, que es van fer seu tant Carles Puigdemont com Oriol Junqueras. Divuit mesos després (i de no haver aconseguit la majoria absoluta dels vots però si dels escons el 27-S) l'independentisme ha reformulat el full de ruta i substituït la declaració unilateral d'independència pel referèndum vinculant. En aquests mesos s'ha avançat en algunes estructures d'estat, però també s'ha hagut de reaccionar davant l'embat jurídic espanyol, que per ara ha implicat inhabilitacions pel 9-N, processos contra la mesa del Parlament i un bon ritme de recursos al Constitucional.
La victòria de Rajoy, que no afluixa i es nega a contemplar el referèndum tal com explicava Pep Martí en la crònica de cloenda del congrés del PP català, va barrar la via al pacte. La legislatura ha d'acabar, però, amb el referèndum de setembre. Si se celebra i el guanya l'independentisme Catalunya posarà la directa per ser un estat i qualsevol previsió saltarà pels aires. Caldrà seure i refer-ho tot. Si no se celebra o es perd, eleccions autonòmiques i fi d'aquest procés. Hauran passat vint-i-tres mesos i, en qualsevol cas, es constatarà que Espanya no vol pacte. Vint mesos si tenim en compte que el Govern va trigar tres mesos en formar-se. Trieu vosaltres des de quan compteu.
La tripulació de Junqueras. Un dels debats que hi ha damunt la taula és el de la data del referèndum, que totes les parts situen a finals de setembre. Oriol Junqueras, i també Puigdemont, no tenen, a diferència de la CUP, presa en fixar-la perquè volen jugar amb el temps. Intenten evitar que Ada Colau i els "comuns" s'alcin de la taula del Pacte Nacional pel Referèndum i arrossegar-los a participar d'una votació que no serà acordada. Amb el vicepresident del Govern i líder d'ERC parlem d'aquest assumpte (i de molts altres, des de l'acció exterior espanyola comprant favor als russos a les misses a TVE) en una entrevista que li faig amb Roger Tugas i que podeu llegir i veure aquí.
Complicitats dins i fora. La CUP afirmava ahir, rotunda, que del setembre no passa i que si no hi ha referèndum deixaran els escons. Puigdemont i Junqueras no han donat senyals de recular, però els anticapitalistes segueixen fent de Pep Consciències. El president obre avui una visita als Estats Units amb una agenda institucional pobra (la diplomàcia espanyola no vol ser menys eficaç que el seu TC) però s'explicarà en fòrums universitaris i de pensament i mitjans de comunicació. La batalla és també a les opinions públiques i ell mira d'aconseguir complicitats davant el que, en algun moment, serà un "problema europeu". Els comuns, clau per aconseguir una bona participació al referèndum -avui que anem de terminis s'escau recordar que Joan Coscubiela va fixar 2016 com a data límit per pactar-lo amb l'Estat- ens expliquen una mica més com seran. Xavier Domènech presenta aquest matí una llista farcida d'independents per dirigir la nova formació. No hi haurà ningú de Podem a Catalunya, que vol confluir però no desdibuixar-se davant d'Ada Colau i els seus.
El PSOE i la por a ensorrar-se. I qui ja té totes les cartes damunt la taula és el PSOE. Susana Díaz va fer ahir el pas i ja pot demanar el vot per les agrupacions. La presidenta andalusa ho va fer envoltada del PSOE de la por a ensorrar-se i del passat (González, Guerra, Bono, Zapatero, Rubalcaba...), però també del poder. I amb el número dos del PSC, Antonio Balmón, fent-li costat. També amb ella Eduardo Madina, a qui va barrar el pas a la secretaria general del PSOE per situar-hi l'ara outsider Pedro Sánchez. Madina deia que deixaria la política i ara ja es veu de portaveu al Congrés. Coses que passen.
Vist i llegit
Jordi Graupera escrivia aquest cap de setmana a El Nacional un interessant article per als que ens agrada (o apassiona) el periodisme. Explicava la visita a la redacció de The New Yorker, una revista de culte i que s'identifica molt amb unes elits urbanes i progressistes que, als EUA, han colpejat la victòria de Trump per la seva incapacitat de bastir un discurs alternatiu vencedor. En clau periodística, dos detalls importants: un departament de fact-checkers per contrastar prèviament la veracitat del que es publica i un d'editors. Dels segons a casa nostra en tenim i no només de manera "informal". Dels primers no, i segur que desembocarien en un periodisme menys de trinxera i populista.
El passadís
Joan Josep Nuet no ha estat tractat per la Fiscalia amb la mateixa duresa que els seus companys de la mesa del Parlament que van avalar els debats sobre el dret a decidir. Se'n va queixar i va afirmar que era ben conscient del que feia i votava. Al líder d'EUiA se'l rifen en actes sobiranistes darrerament. Dilluns que ve serà en un acte sobre la judicialització de la política a Molins de Rei amb Irene Rigau, Anna Simó i José Téllez. I l'endemà a la presentació del pacte local pel referèndum a Santa Coloma de Gramenet amb Anna Simó, Joan Coma Roura i Meritxell Borràs. En té més de programats.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 2006 va emetre per primer cop una nova cadena de televisió privada, la Sexta. Centrada inicialment en l'entreteniment, l'emissora, de tendència més aviat progressista, està ara més centrada en els programes d'actualitat i polítics. Alguns dels més coneguts són Salvados, El Intermedio o les tertúlies polítiques del migdia entre setmana i els dissabte a la nit. A la cadena que dirigeix Antonio García Ferreras se l'ha presentada com a responsable de l'èxit de Podem primer i de C's després. Les dades d'audiència han anat millorat i ara el grup propietari, Atresmedia, que té com a soci de referència Planeta, ha aconseguit un cert equilibri gràcies a la fusió amb Antena 3, que cobreix un altre flanc. Aquí la primera emissió, amb Emilio Aragón de protagonista.
L'aniversari
Un 27 de març de 1952 naixia a El Campell, a la comarca de la Llitera, a la Franja de Ponent, Josep Antoni Duran i Lleida. Després d'estudiar dret va començar a treballar de comptable en un concessionari de cotxes de cotxes de segona mà i de professor, però el 1979 ja fa el salt a la política professional, que no va abandonar fins al seu fracàs a les eleccions general del 20 de desembre de 2015. Duran va liderar durant 34 anys Unió Democràtica, que s'ha hagut de dissoldre davant la impossibilitat de pagar els 22 milions d'euros de deute. De tarannà conservador i autonomista, Duran va coliderar CiU amb Jordi Pujol primer i Artur Mas després. Va aconseguir mantenir el partit en primera línia convertint-lo en la nineta dels ulls de l'establishment. Però no va poder enlairar-lo electoralment després del trencament amb CDC pel procés. La política el va jubilar dos anys abans de l'edat preceptiva, els 65 que avui compleix.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi