24
de març
del
2017
Actualitzat
a les
19:05h
Una senyora estirada a terra amb els ulls en blanc, malferida i tacada de sang. Una noia aixafada per un autobús. Les cames d’un home aparentment deformades per culpa de l’atropellament. Imatges que estem veient des de dimecres al migdia i que em pregunto si hem de veure, si ens aporta alguna cosa veure-les i, sobretot, si no seria més prudent i respectuós evitar la seva difusió massiva.
No ho puc evitar, cada vegada que hi ha una tragèdia, sigui per causes naturals o per l’efecte destructiu de l’home, em pregunto si és necessari i lícit difondre fotos en què veiem les persones afectades. Tinc claríssim que les fotos en què s’identifica clarament els rostres de les persones no s’haurien de fer públics sota cap concepte. M’inclino a pensar que les que ensenyen només parts del cos –sense identificació evident ni immediata- tampoc.
M’estalviaré d’anomenar els programes de televisió -informatius, magazines i tutti quanti- que han mostrat sense pudor les imatges. Tampoc els diaris, de paper o digitals. Són molts i amb tractaments diversos i divergents, amb enfocaments respectuosos i fastigosos, amb pixelaments o no pixelaments.
Voldria preguntar-me sobre la globalitat de l’assumpte. Sobre si els familiars i amics de les persones mortes o ferides han de veure obligatòriament imatges i fotos dels rostres desencaixats de les persones que estimen. El temps passarà, els ferits refaran (si poden) les seves vides i la memòria dels que ja no hi són serà sempre dolorosa. Però les fotos i les imatges seguiran sent-hi, continuaran difonent-se cada vegada que toqui parlar d’aquell atemptat, commemorar cada any l’efemèride.
Es podrà argumentar que la imatge és una de les essències del periodisme i de la documentació històrica. Que de la mateixa manera existeixen imatges dels morts de la Guerra Civil, de Vietnam, del genocidi de Ruanda, de la guerra dels Balcans i de tantes i tantes tragèdies humanes. Segurament sigui veritat i també segurament vivim sotmesos a una hipersensibilitat galopant. Tot ens afecta més del compte, tot ens irrita, tot ens enfada i ens violenta.
Però continuem necessitant que ens ho expliquin tot amb pèls i senyals. Cada vegada que hi ha un atemptat terrorista vivim una autèntica sobredosi d’informació. Es detecten senyals molt evidents de morbositat malaltissa en el tractament de la informació: el nombre de morts, el lloc dels fets, les imatges gravades amb mòbils que no triguen en transcendir i córrer com la pólvora, les intervencions de molts corresponsals i moltes finestres de connexió obertes, la narració compulsiva i malaltissa de tots i cada un dels detalls... I l’aparició dels experts, esclar. Com és possible que existeixin experts en terrorisme que tenen opinions tan rellevants a emetre? D’on ho treuen tot el que diuen? Perquè els és tan fàcil formar-se aquests posicionaments tan ben argumentats? I les tertúlies? De què es pot parlar o discutir quan no hi ha res a dir, quan és molt millor callar?
Tot plegat transpira això, morbositat i un cert punt de sadisme. Per a alguns la tragèdia es converteix en un thriller que val molt la pena narrar. En un espectacle d’imatges muntades i sonoritzades amb afany d’entreteniment. Potser caldria que els editors, els directors, els càmeres, els presentadors, els redactors els muntadors, els periodistes i professionals en general dels mitjans de comunicació de tot món s’aturessin un moment. I pensessin.
Abans de muntar un vídeo, de fer una connexió, d’escriure una entradeta, de dibuixar una infografia o un mapa del perímetre de Westminster, de buscar i entrevistar testimonis... Abans de tot això, i si ens plantegem que potser ja n’hi ha prou amb una simple narració des d’un racó del lloc dels fets, i hi afegim unes gotes de silenci i un parell de fotos llunyanes.Si fóssim els familiars de la noia de mare gallega estirada a terra, morta, sota la roda d’un autobús, què sentiríem cada vegada que un informatiu emet la imatge?
És fàcil emetre judicis al respecte. És fàcil valorar la feina de qui ha de decidir quan tu no has de decidir gran cosa. Donar lliçons de periodisme és gratis i queda bé. Les opinions categòriques al respecte estan em temo, abocades a equivocar-se. Reflexió i sentit comú acostumen a ser bons consellers.
No ho puc evitar, cada vegada que hi ha una tragèdia, sigui per causes naturals o per l’efecte destructiu de l’home, em pregunto si és necessari i lícit difondre fotos en què veiem les persones afectades
No ho puc evitar, cada vegada que hi ha una tragèdia, sigui per causes naturals o per l’efecte destructiu de l’home, em pregunto si és necessari i lícit difondre fotos en què veiem les persones afectades. Tinc claríssim que les fotos en què s’identifica clarament els rostres de les persones no s’haurien de fer públics sota cap concepte. M’inclino a pensar que les que ensenyen només parts del cos –sense identificació evident ni immediata- tampoc.
M’estalviaré d’anomenar els programes de televisió -informatius, magazines i tutti quanti- que han mostrat sense pudor les imatges. Tampoc els diaris, de paper o digitals. Són molts i amb tractaments diversos i divergents, amb enfocaments respectuosos i fastigosos, amb pixelaments o no pixelaments.
Voldria preguntar-me sobre la globalitat de l’assumpte. Sobre si els familiars i amics de les persones mortes o ferides han de veure obligatòriament imatges i fotos dels rostres desencaixats de les persones que estimen. El temps passarà, els ferits refaran (si poden) les seves vides i la memòria dels que ja no hi són serà sempre dolorosa. Però les fotos i les imatges seguiran sent-hi, continuaran difonent-se cada vegada que toqui parlar d’aquell atemptat, commemorar cada any l’efemèride.
Es podrà argumentar que la imatge és una de les essències del periodisme i de la documentació històrica. Que de la mateixa manera existeixen imatges dels morts de la Guerra Civil, de Vietnam, del genocidi de Ruanda, de la guerra dels Balcans i de tantes i tantes tragèdies humanes. Segurament sigui veritat i també segurament vivim sotmesos a una hipersensibilitat galopant. Tot ens afecta més del compte, tot ens irrita, tot ens enfada i ens violenta.
Cada vegada que hi ha un atemptat terrorista vivim una autèntica sobredosi d’informació
Però continuem necessitant que ens ho expliquin tot amb pèls i senyals. Cada vegada que hi ha un atemptat terrorista vivim una autèntica sobredosi d’informació. Es detecten senyals molt evidents de morbositat malaltissa en el tractament de la informació: el nombre de morts, el lloc dels fets, les imatges gravades amb mòbils que no triguen en transcendir i córrer com la pólvora, les intervencions de molts corresponsals i moltes finestres de connexió obertes, la narració compulsiva i malaltissa de tots i cada un dels detalls... I l’aparició dels experts, esclar. Com és possible que existeixin experts en terrorisme que tenen opinions tan rellevants a emetre? D’on ho treuen tot el que diuen? Perquè els és tan fàcil formar-se aquests posicionaments tan ben argumentats? I les tertúlies? De què es pot parlar o discutir quan no hi ha res a dir, quan és molt millor callar?
Tot plegat transpira això, morbositat i un cert punt de sadisme. Per a alguns la tragèdia es converteix en un thriller que val molt la pena narrar. En un espectacle d’imatges muntades i sonoritzades amb afany d’entreteniment. Potser caldria que els editors, els directors, els càmeres, els presentadors, els redactors els muntadors, els periodistes i professionals en general dels mitjans de comunicació de tot món s’aturessin un moment. I pensessin.
i si ens plantegem que potser ja n’hi ha prou amb una simple narració des d’un racó del lloc dels fets, i hi afegim unes gotes de silenci i un parell de fotos llunyanes
Abans de muntar un vídeo, de fer una connexió, d’escriure una entradeta, de dibuixar una infografia o un mapa del perímetre de Westminster, de buscar i entrevistar testimonis... Abans de tot això, i si ens plantegem que potser ja n’hi ha prou amb una simple narració des d’un racó del lloc dels fets, i hi afegim unes gotes de silenci i un parell de fotos llunyanes.Si fóssim els familiars de la noia de mare gallega estirada a terra, morta, sota la roda d’un autobús, què sentiríem cada vegada que un informatiu emet la imatge?
És fàcil emetre judicis al respecte. És fàcil valorar la feina de qui ha de decidir quan tu no has de decidir gran cosa. Donar lliçons de periodisme és gratis i queda bé. Les opinions categòriques al respecte estan em temo, abocades a equivocar-se. Reflexió i sentit comú acostumen a ser bons consellers.