24
de març
del
2017
Actualitzat
a les
22:32h
Exministre d’afers catalans i de Gibraltar, nacionalista romàntic, monàrquic, castís i il·lustrat. José Manuel García-Margallo va ser la punta de llança de l’executiu espanyol en el combat contra l’independentisme, però la seva propensió a batre’s en duel dialèctic, els desmarcatges constants dels argumentaris de Génova, i els "favors" a l’independentisme en forma de titular l’han acabat convertint en una figura incòmode a les pròpies files del PP.
El cara a cara de dimarts amb Artur Mas a l’Ateneo de Madrid i les declaracions a El cascabel de 13 TV –on va admetre que l’Estat deu favors a tercers països a canvi de declaracions contràries a la independència- han irritat de nou els populars, que li retreuen que faciliti munició gratuïta a l’adversari. Alliberat de la cartera ministerial, Margallo s’ha assilvestrat i actua fora del control del partit. Un vers lliure que no encaixa a la taronja mecànica legalista de Soraya Sáenz de Santamaría.
Aquesta va ser precisament una de les claus de la seva sortida de l’executiu de Rajoy el novembre del 2016. Margallo, un ex-UCD amb modals de la transició, havia liderat la vella guàrdia de ministres del G-8 –formada per Ana Pastor, Jorge Fernández Díaz i José Ignacio Wert, entre altres- va perdre la batalla davant els "sorayos" -el cercle de ministres, secretaris d'Estat i advocats de l'Estat més pròxim a la vicepresidenta- sobre l’estratègia a seguir a Catalunya.
Els primers apostaven per una política de confrontació ideològica amb l’independentisme. Un combinat d’arguments, coaccions i contra-ofertes que –enmig d’amenaces com la d’una Catalunya vagant per l’espai’ sideral- va portar el ministre d’Exteriors a parlar obertament d'una reforma de la Constitució. El que sigui per salvaguardar la unitat d'Espanya.
L'estratègia dels segons, en canvi, passava per tancar la porta a cap concessió i fer un ús pretesament asèptic dels jutges com a tropa de contenció. Política versus llei. Rajoy va decidir-se per la via judicial, va substituir tots els membres del G-8 i va deixar la interlocució amb Catalunya a mans de Sáenz de Santamaría. Game over.
Lluny de La Moncloa, Margallo ha optat per reivindicar-se, qüestionar l’estratègia de Rajoy i fer la guerra pel seu compte. Malgrat que el president espanyol va provar de compensar-lo donant-li la presidència de la Comissió de Seguretat Nacional del Congrés, l’exministre ha fitxat per Telecinco i 13 Tv i ha concedit entrevistes a la pràctica totalitat de televisions espanyoles. De moment, en l'últim episodi d'aquest periple ha posat al descobert l’estratègia diplomàtica que va desplegar per provar de frenar el procés, a més de l'existència de reunions setmanals de la "comissió barretina" per decidir sobre l’estratègia a Catalunya.
Les seves manifestacions no el portaran a donar explicacions al Congrés –tal com han demanat ERC i PDeCAT- perquè no existeixen precedents d’un diputat sotmetent-se a una compareixença a la pròpia cambra, però sí que podrien obrir el camp d’actuació de la comissió d’investigació que ja està en marxa sobre l’"operació Catalunya". Malgrat l’acord entre PP i PSOE per limitar-ne l’abast –semblen decidits a impedir que compareguin els policies implicats en la trama- la comissió investiga l’ús de fons de l’Estat per la persecució política dels líders independentistes, i els partits de Govern podrien aprofitar aquesta escletxa per reclamar informació sobre l’actuació del Ministeri d’Exteriors.
Siguin quins siguin els efectes de les seves paraules, l’exministre no té intenció de frenar. Ha anunciat la celebració d’un nou cara a cara amb el vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, a Barcelona. Margallo se sent còmode actuant com a nota discordant d’un PP avesat al pensament vertical, conscient que potser és l’únic exponent real de l’anomenada "operació diàleg".
El cara a cara de dimarts amb Artur Mas a l’Ateneo de Madrid i les declaracions a El cascabel de 13 TV –on va admetre que l’Estat deu favors a tercers països a canvi de declaracions contràries a la independència- han irritat de nou els populars, que li retreuen que faciliti munició gratuïta a l’adversari. Alliberat de la cartera ministerial, Margallo s’ha assilvestrat i actua fora del control del partit. Un vers lliure que no encaixa a la taronja mecànica legalista de Soraya Sáenz de Santamaría.
Aquesta va ser precisament una de les claus de la seva sortida de l’executiu de Rajoy el novembre del 2016. Margallo, un ex-UCD amb modals de la transició, havia liderat la vella guàrdia de ministres del G-8 –formada per Ana Pastor, Jorge Fernández Díaz i José Ignacio Wert, entre altres- va perdre la batalla davant els "sorayos" -el cercle de ministres, secretaris d'Estat i advocats de l'Estat més pròxim a la vicepresidenta- sobre l’estratègia a seguir a Catalunya.
Els primers apostaven per una política de confrontació ideològica amb l’independentisme. Un combinat d’arguments, coaccions i contra-ofertes que –enmig d’amenaces com la d’una Catalunya vagant per l’espai’ sideral- va portar el ministre d’Exteriors a parlar obertament d'una reforma de la Constitució. El que sigui per salvaguardar la unitat d'Espanya.
L'estratègia dels segons, en canvi, passava per tancar la porta a cap concessió i fer un ús pretesament asèptic dels jutges com a tropa de contenció. Política versus llei. Rajoy va decidir-se per la via judicial, va substituir tots els membres del G-8 i va deixar la interlocució amb Catalunya a mans de Sáenz de Santamaría. Game over.
Lluny de La Moncloa, Margallo ha optat per reivindicar-se, qüestionar l’estratègia de Rajoy i fer la guerra pel seu compte. Malgrat que el president espanyol va provar de compensar-lo donant-li la presidència de la Comissió de Seguretat Nacional del Congrés, l’exministre ha fitxat per Telecinco i 13 Tv i ha concedit entrevistes a la pràctica totalitat de televisions espanyoles. De moment, en l'últim episodi d'aquest periple ha posat al descobert l’estratègia diplomàtica que va desplegar per provar de frenar el procés, a més de l'existència de reunions setmanals de la "comissió barretina" per decidir sobre l’estratègia a Catalunya.
Les seves manifestacions no el portaran a donar explicacions al Congrés –tal com han demanat ERC i PDeCAT- perquè no existeixen precedents d’un diputat sotmetent-se a una compareixença a la pròpia cambra, però sí que podrien obrir el camp d’actuació de la comissió d’investigació que ja està en marxa sobre l’"operació Catalunya". Malgrat l’acord entre PP i PSOE per limitar-ne l’abast –semblen decidits a impedir que compareguin els policies implicats en la trama- la comissió investiga l’ús de fons de l’Estat per la persecució política dels líders independentistes, i els partits de Govern podrien aprofitar aquesta escletxa per reclamar informació sobre l’actuació del Ministeri d’Exteriors.
Siguin quins siguin els efectes de les seves paraules, l’exministre no té intenció de frenar. Ha anunciat la celebració d’un nou cara a cara amb el vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, a Barcelona. Margallo se sent còmode actuant com a nota discordant d’un PP avesat al pensament vertical, conscient que potser és l’únic exponent real de l’anomenada "operació diàleg".