L'holandès i la ciutat fecundada

Ahir va morir Agustí Montal i aquest divendres farà un any que Johan Cruyff va marxar cap a algun lloc inconcret enfilant una drecera imprevista. El mite del Barça i el president que el va fitxar -amb la imprescindible intervenció d’Armand Carabén- es tenien molta estimació. D’alguna manera, vaporosa i intangible, Cruyff habita a Barcelona com una presència benefactora i el Barça, ho sap tothom, matisa i perfuma la personalitat d’aquesta ciutat tan amant dels relats exagerats, dels papanatismes llardosos, de la desproporció mítica dels mites, valguin totes les redundàncies possibles.

He trucat al meu amic Horacio Seguí, fotògraf irreductible, testimoni de mig segle de futbol a través de l’objectiu de la seva càmera. Un dels fotoperiodistes que més i millor ha conegut els futbolistes quan era possible apropar-s’hi una mica, quan no vivien en torres de marfil, quan el món encara no s’havia tornat definitivament boig. L’Horacio va conèixer molt bé Montal i Cruyff. Va ser fotògraf oficial del Barça durant la presidència del primer i va mantenir durant tota la vida una bonica amistat amb el segon.

Quan parlem just es troba preparant un homenatge a Montal per la seva web (fotosegui.com) recopilant algunes de les moltes fotos que li va fer. Tinc ganes que em torni a explicar els moments més lluminosos de la seva relació amb Cruyff. Com el dia de 1970 en què quan encara era jugador de l’Ajax el van fer viatjar des de Mallorca –on passava uns dies de vacances- i amb els companys de la revista Barça, on l’Horacio feia fotos, van anar a Castelldefels a dinar una esplendorosa paella.

 Després, ja a Barcelona, l’Horacio va passejar el matrimoni Cruyff per la Rambla i van anar fins el Poble Espanyol de Montjuic. M’envia unes fotos sensacionals amb un paradista de flors a dues passes de l’església de Betlem i en una postura típicament barcelonina a la font de Canaletes. I al Camp Nou ja amb la samarreta del Barça! Encara li quedaven coses importants a fer amb l’Ajax, guanyar tres copes d’Europa consecutives, per exemple, però ja sabia que el Barça era el seu destí. En blanc i negre lluminós se’l veu jove i feliç. Que maques són les fotos antigues.

Pocs anys després, la temporada 1973-74, en un stage del Barça a Pappendal, Cruyff va visitar l’entrenament i ja era virtualment un més de l’equip. A l’Hotel Esso –l’Horacio té una memòria prodigiosa- va brindar amb cava amb Johan i Carabén pel futur immediat. “Era un tio fantàstic”, rememora amb emoció. I se’n recorda d’un dia en un viatge a Alemanya en què, sota un diluvi universal, es va aturar a signar autògrafs als fans i no va donar importància a quedar-se xop. Ni tan sols es va fixar en què un encarregat del camp d’entrenament el volia aixoplugar sota un paraigua.

Les persones habiten i viuen als records d’altres persones que s’han creuat en el seu camí en algun instant dels seus trajectes per aquest món. És bonic que les històries quedin fixades en la memòria de qui les recorda. Johan Cruyff, a la seva manera, amb una pilota, amb tants criteris que va deixar enganxats, tantes manies, tantes complicitats (i algunes antipaties) va fecundar Barcelona per sempre més. La seva petjada, profunda, habita sobre la gespa humida que forma un quadrilàter, als camps d’entrenament i al camp de golf, i en una casa de Sant Gervasi just a sobre el Passeig de la Bonanova. Habita en els crits i el xivarri dels que animen cada partit, dels que senten que una ciutat és també i per sobre de tot, un batec emocionant i difícil de descriure.

Habita en la terra d’un pi centenari al mig de la carretera de Les Corts, a la cantonada del que un dia va ser el camp del Barça. Habita a la font de Canaletes i al capdamunt de la muntanya de Montjuïc, habita en una flor regalada, en un museu ple de copes, en una insígnia, en un escut, en una ciutat que va conèixer quan era grisa. Avui fa un any que va regatejar ensopegant per un camí de terra. El temps proveirà. La ciutat, la Barcelona embogida, rebentada, descosida, és també una pilota de futbol.