23
de març
del
2017
Actualitzat
el
24
de març
a les
21:33h
La d’aquest divendres no és una data qualsevol. A casa, no. 24 de març del 2017. El pare hauria fet 66 anys, un aniversari sense celebració perquè un càncer traïdor i insistent se’l va endur a la primera recaiguda, pesada com és aquesta malaltia, un corcó per a pacients i familiars, que deixa ferides que només el temps farà suportables. No hi és el pare, que responia al nom de Joan -com era tradició a la família si es tractava de l’hereu-, i tampoc viu en Johan, també acomiadat prematurament pel càncer. El seu, de pulmó.
Aquest divendres farà un any que Cruyff va deixar orfes moltes generacions de culers, començant pel pare i un servidor. En la nostra relació sempre hi va ser present l’holandès, cadascú al seu temps i practicant barems de devoció distants: amb Cruyff jugador i entrenador vam fer-nos habituals al Camp Nou, vam cultivar una fidelitat irracional al Barça i vam viure alguns dels grans moments de felicitat compartits. Potser el destí explica que el pare i Cruyff emmalaltissin en paral·lel: un el setembre del 2015, l’altre just un mes després. El pare va fer veure que la mort de Cruyff no l’afectava, jo no n’hi vaig parlar mai, com si sense paraules els fets perdessin transcendència i la por pel que podia passar s'evaporés. El buit avui és enorme.
Escrivia Ramon Besa, poc després que l’holandès anunciés que lluitava contra el càncer i coincidint amb el vintè aniversari de la seva destitució com a entrenador del Barça, que la vida de molts barcelonistes va canviar radicalment quan van aprendre a mirar el futbol amb els ulls de Cruyff. La mirada de Cruyff, en deia Besa, una manera de fer que anava més enllà del joc. El gust per la diversió, la valentia abans que el temor, la ingenuïtat per convertir en possible el que el passat sempre havia negat, la recerca de la perfecció, l’optimisme com a fórmula per afrontar la vida. A casa, patidors i pessimistes de mena, la personalitat de Cruyff va deixar empremta. La mentalitat guanyadora, i aquella lògica simple i irrebatible eren seductores. "Si tens la pilota, el rival no la té". Guanyàvem i rèiem. El futbol era alegre i creatiu, i combatia temps pretèrits de grisor i ciment.
El pare, soci orgullós del Barça en els anys de penúries -quan guanyar la Lliga era un objectiu inabastable que alimentava frustracions i la Copa d’Europa tenia la categoria de quimera-, va estar a punt d’estripar el carnet després de la final de Sevilla. De fet, va dir que no tornaria al Camp Nou. I ho va complir, temporalment. Vam interpretar que el rampell era seriós perquè conservava l’abonament (i el seient) com un tresor. Tenia butaca a la zona de lateral, al final de segona graderia, just al centre del camp. Meticulós i quadriculat com era, solia recordar que el futbol s’havia de veure des d’allà. No hauria acceptat mai una posició que no li oferís una bona perspectiva. Va trencar la promesa de no trepitjar l'estadi per la insistència -que podia fregar la desesperació- del seu fill gran. Encara perdíem, però ja havien canviat algunes coses. Cruyff havia tornat. I el pare va cedir. Vaig descobrir el Camp Nou tres anys després del ridícul contra l’Steaua, en un Gamper soporífer, el del 1989, amb Carrasco vestint els colors del Sochaux i el Barça anunciant una temporada agitada. A mi tot em va semblar gran, inabastable, preciós. Cruyff fumava a la banqueta. Encara no érem conscients de com revolucionaria el club i el futbol.
Aquell any Cruyff només va salvar els mobles -el record, selectiu, em remet al crit que vam fer amb aquell gol d’Amor a Mestalla en la final de Copa del Rei que anunciava la fi del regnat de la Quinta del Buitre-, però el míster ja havia posat les bases del que vindria. Recordo haver narrat al pare de forma compulsiva tots els detalls de la final de Wembley i també tinc ben present com reia ell -tan incrèdul com jo- aquella tarda de juny al Camp Nou en què des de Tenerife es va obrir el cel. Des de llavors, cada juny crèiem que el miracle es podia repetir a l’última jornada, després de mesos de degustar un futbol admirat aquí i a Madrid. I el miracle es repetia. El derrotisme, a la paperera. Cruyff va aportar autoestima als culers i va concedir al Barça un model, que dècades després sublimaria Guardiola, més cruyffista que Cruyff.
Amb el pare mai hi va haver baralles, però la sobretaula perdia la cordialitat si gosava erosionar el llegat futbolístic del Cruyff jugador o entrenador. Per mi, era una estrella rebel i no un consentit per la glòria; actuava com un visionari i no com un imprudent. Per això, la conversa s’alterava si el pare insinuava que, després del 0-5 al Bernabéu, l’holandès només es va dedicar a servir fores de banda i va tancar l’aixeta dels títols; si justificava el comportament de Núñez quan el president era més un enemic que un aliat; si criticava plantejaments temeraris en dies importants; o si, ja cansat de rebatre, argumentava que Cruyff va col·locar la família i mai havia fet l’esforç de parlar en català.
A casa vaig arribar a defensar que Lineker, el primer jugador del Barça de qui vaig tenir una camiseta, podia haver estat un bon extrem tot i ser el davanter centre de la selecció anglesa o que un jove Carreras era aquell dissabte d’hivern la solució ideal per jugar de migcentre al Bernabéu, per molt que em neguitegés aquella "cruyffada" que ens va costar un clàssic. I el pare negava amb el cap. "I no ens va fer feliços?", li solia recordar quan, anys després, la discussió de sobretaula s’encallava i el cafè ja s’havia refredat.
Per a la meva generació, que encara vam conèixer el Barça errant i el llarg hivern del nuñisme, Cruyff va transportar-nos de la mediocritat a l’èxit. Per això li perdonem tot. Per això vam omplir el Camp Nou el 10 de març del 1999 -el dia que un servidor feia 20 anys- amb pell de gallina per retre-li homenatge per l'obra magna del Dream Team. Fins i tot en un club caïnita com el nostre resulta un sacrilegi renegar del 14, l’únic privilegiat que ha modernitzat el futbol a la gespa i la banqueta. Ara que a la sobretaula no hi ha el pare ni es parla de Cruyff, a casa mantenim la mateixa admiració pel segell futbolístic que va deixar en herència i ens resulta impossible no guiar-nos per una manera d’entendre la vida. Llarga vida al cruyffisme.
Aquest divendres farà un any que Cruyff va deixar orfes moltes generacions de culers, començant pel pare i un servidor. En la nostra relació sempre hi va ser present l’holandès, cadascú al seu temps i practicant barems de devoció distants: amb Cruyff jugador i entrenador vam fer-nos habituals al Camp Nou, vam cultivar una fidelitat irracional al Barça i vam viure alguns dels grans moments de felicitat compartits. Potser el destí explica que el pare i Cruyff emmalaltissin en paral·lel: un el setembre del 2015, l’altre just un mes després. El pare va fer veure que la mort de Cruyff no l’afectava, jo no n’hi vaig parlar mai, com si sense paraules els fets perdessin transcendència i la por pel que podia passar s'evaporés. El buit avui és enorme.
Escrivia Ramon Besa, poc després que l’holandès anunciés que lluitava contra el càncer i coincidint amb el vintè aniversari de la seva destitució com a entrenador del Barça, que la vida de molts barcelonistes va canviar radicalment quan van aprendre a mirar el futbol amb els ulls de Cruyff. La mirada de Cruyff, en deia Besa, una manera de fer que anava més enllà del joc. El gust per la diversió, la valentia abans que el temor, la ingenuïtat per convertir en possible el que el passat sempre havia negat, la recerca de la perfecció, l’optimisme com a fórmula per afrontar la vida. A casa, patidors i pessimistes de mena, la personalitat de Cruyff va deixar empremta. La mentalitat guanyadora, i aquella lògica simple i irrebatible eren seductores. "Si tens la pilota, el rival no la té". Guanyàvem i rèiem. El futbol era alegre i creatiu, i combatia temps pretèrits de grisor i ciment.
Johan Cruyff, exjugador i exentrenador del Barça. Foto: EFE
El pare, soci orgullós del Barça en els anys de penúries -quan guanyar la Lliga era un objectiu inabastable que alimentava frustracions i la Copa d’Europa tenia la categoria de quimera-, va estar a punt d’estripar el carnet després de la final de Sevilla. De fet, va dir que no tornaria al Camp Nou. I ho va complir, temporalment. Vam interpretar que el rampell era seriós perquè conservava l’abonament (i el seient) com un tresor. Tenia butaca a la zona de lateral, al final de segona graderia, just al centre del camp. Meticulós i quadriculat com era, solia recordar que el futbol s’havia de veure des d’allà. No hauria acceptat mai una posició que no li oferís una bona perspectiva. Va trencar la promesa de no trepitjar l'estadi per la insistència -que podia fregar la desesperació- del seu fill gran. Encara perdíem, però ja havien canviat algunes coses. Cruyff havia tornat. I el pare va cedir. Vaig descobrir el Camp Nou tres anys després del ridícul contra l’Steaua, en un Gamper soporífer, el del 1989, amb Carrasco vestint els colors del Sochaux i el Barça anunciant una temporada agitada. A mi tot em va semblar gran, inabastable, preciós. Cruyff fumava a la banqueta. Encara no érem conscients de com revolucionaria el club i el futbol.
Aquell any Cruyff només va salvar els mobles -el record, selectiu, em remet al crit que vam fer amb aquell gol d’Amor a Mestalla en la final de Copa del Rei que anunciava la fi del regnat de la Quinta del Buitre-, però el míster ja havia posat les bases del que vindria. Recordo haver narrat al pare de forma compulsiva tots els detalls de la final de Wembley i també tinc ben present com reia ell -tan incrèdul com jo- aquella tarda de juny al Camp Nou en què des de Tenerife es va obrir el cel. Des de llavors, cada juny crèiem que el miracle es podia repetir a l’última jornada, després de mesos de degustar un futbol admirat aquí i a Madrid. I el miracle es repetia. El derrotisme, a la paperera. Cruyff va aportar autoestima als culers i va concedir al Barça un model, que dècades després sublimaria Guardiola, més cruyffista que Cruyff.
Amb el pare mai hi va haver baralles, però la sobretaula perdia la cordialitat si gosava erosionar el llegat futbolístic del Cruyff jugador o entrenador. Per mi, era una estrella rebel i no un consentit per la glòria; actuava com un visionari i no com un imprudent. Per això, la conversa s’alterava si el pare insinuava que, després del 0-5 al Bernabéu, l’holandès només es va dedicar a servir fores de banda i va tancar l’aixeta dels títols; si justificava el comportament de Núñez quan el president era més un enemic que un aliat; si criticava plantejaments temeraris en dies importants; o si, ja cansat de rebatre, argumentava que Cruyff va col·locar la família i mai havia fet l’esforç de parlar en català.
A casa vaig arribar a defensar que Lineker, el primer jugador del Barça de qui vaig tenir una camiseta, podia haver estat un bon extrem tot i ser el davanter centre de la selecció anglesa o que un jove Carreras era aquell dissabte d’hivern la solució ideal per jugar de migcentre al Bernabéu, per molt que em neguitegés aquella "cruyffada" que ens va costar un clàssic. I el pare negava amb el cap. "I no ens va fer feliços?", li solia recordar quan, anys després, la discussió de sobretaula s’encallava i el cafè ja s’havia refredat.
Per a la meva generació, que encara vam conèixer el Barça errant i el llarg hivern del nuñisme, Cruyff va transportar-nos de la mediocritat a l’èxit. Per això li perdonem tot. Per això vam omplir el Camp Nou el 10 de març del 1999 -el dia que un servidor feia 20 anys- amb pell de gallina per retre-li homenatge per l'obra magna del Dream Team. Fins i tot en un club caïnita com el nostre resulta un sacrilegi renegar del 14, l’únic privilegiat que ha modernitzat el futbol a la gespa i la banqueta. Ara que a la sobretaula no hi ha el pare ni es parla de Cruyff, a casa mantenim la mateixa admiració pel segell futbolístic que va deixar en herència i ens resulta impossible no guiar-nos per una manera d’entendre la vida. Llarga vida al cruyffisme.